Verntallat i la muntanya remença

VERNTALLAT I LA «MUNTANYA» REMENÇA

Josep Canal i Mª Mercè Homs

E l fet camperol remença (o l'adscripció a la terra que el pagès treballava, sense facultat legal de poder-la abandonar, tot i posseir el domini útil del mas, comportant el ferm lligam amb el seu senyor, a qui devia prestar jurament i homenatge i abonar-li censos, part de les collites i prestacions personals), és un fenomen que presideix quatre segles de la història de Catalunya, aixecant-se com un teló de fons sobre el qual s'inscriuen tots els altres esdeveniments històrics. La bibliografia que aquest tema ha generat no és pas sobrera, alhora que és manifestament insuficient per oferir-nos una comprensió global de la problemàtica del fet remença. En aquest article ens circumscriurem a un indret concret de la Catalunya Vella (la Muntanya remença) i a l'enigmàtic personatge que, arrelat en aquestes terres, tingué el màxim protagonisme en la solució final del conflicte: Francesc de Verntallat.

LA VALL D'HOSTOLES DURANT ELS SEGLES DEL FET REMENÇA

La plàcida Vall d'Hostoles, al cor de la terra remença, és no sols un marc geogràfic encantador i de bona acollida; és, també, una terra farcida d'esdeveniments històrics.

Aquesta vall de la Garrotxa va tenir el privilegi d'ésser el centre principal i inductor d'una de les primeres - probablement la primera- revolta social organitzada de la pagesia europea. L'enfrontament entre la seva nombrosa pagesia i l'inflexible i dur estament feudal, propicià l'existència de grans personatges històrics. Entre d'altres - pràcticament desconeguts en la nostra historiografia- destaca, pel costat feudal, Guillem Galceran de Cartellà (1) (paradigma del cavaller medieval i a qui Muntaner, en la seva Crònica, comparava amb el llegendari «Llançalot del Llac» ) i els diferents representants de l'estirp dels Rocabertí (caracteritzats pel seu dur feudalisme). Pel bàndol camperol sobresurt la figura senyera i quasi llegendària de Francesc de Verntallat (qui, procedent d'una família benestant de la Vall de Bas, passà de pagès a capità general de la Muntanya, en temps del rei Joan II). A la mateixa Vall d'Hostoles, igualment, podem resseguir amb minuciosa precisió els estralls de la pesta iniciada els anys 1348-49(2) (gràcies al gran nombre de nous establiments de masos rònecs que hem descobert en els registres de la notaria de la Vall d'Hostoles). D'altres fonts ens informen de la transició, en aquestes contrades, de la jurisdicció senyorial a la reial (documents de Martí l'Humà i la Reina Maria dels anys 1400 a 1410). Per últim, les actes de les reunions de la Universitat d'homes i dones de la Vall,(3) ens ajuden a comprendre la frenètica intensitat amb què la comunitat d'Hostoles vivia el conflicte i l'agreujament de la situació social en el camp, preludi inevitable de les revoltes remences que s'iniciaren el 1462.

En definitiva un bon recull de fets, suficientment justificadors del nostre particular interès per aquesta contrada. Interès presidit per l'objectiu de tractar de pal·liar un relatiu buit en el tema del fenomen remença, molt més conegut pels efectes de la Sentència Arbitral de Guadalupe de l'any 1486(4) que no pas pel detall històric de Ies causes immediates que la provocaren.

EL CASTELL D'HOSTOLES

La història del castell d'Hostoles - Ies restes del qual, encara avui, el viatger que transita per la carretera d'Olot a Girona, per Ies Planes, Ies pot percebre entre aquesta localitat i la de Sant Feliu de Pallerols- ens ofereix una exhaustiva descripció del comportament entre senyors i pagesos durant quasi cinc segles.

A grans trets podem dividir aquesta història en els períodes següents:

a) el període feudal (1057-1419), amb el castell dominat per les cases dels Hostoles (1000-1230), dels Cartellà (1230-1319) i dels Rocabertí (1319-1419); b) el període remença (1462-1486), durant el qual el castell passà a ser peça clau de Ies revoltes remences, retenint-ne Verntallat la possessió, juntament amb d'altres castells de la Muntanya.

LA MUNTANYA

La <<muntanya de mossèn Verntallat>> O, simplement, la <<Muntanya>>, és una denominació corrent en la documentació de I'època, tant en els escrits reials com en els de la Generalitat. La Muntanya, que controlava Verntallat amb caràcter inexpugnable, comprenia la Vall de Bas, la Vall d'Hostoles, la Vall de Bianya, Santa Pau, Fluvià, Llémena i les zones altes de la Garrotxa, totes elles fortament castigades per la situació creada durant el període feudal.

Aquesta zona es caracteritzava per la seva duríssima geografia, a I'edat mitjana, amb poques zones planes i una agricultura de baix rendiment.

Aquest fet, conjuntament amb el seu gran aïllament del centre de poder dels Comtes Reis de Catalunya i Aragó, fou l'eix principal que determinà que I'enfrontament entre senyors i pagesos, al llarg dels segles XI-XV, fos més dur en aquestes contrades que en altres zones del Principat.

La Muntanya, doncs, estava farcida de castells senyorials i de cases fortes de cavallers, els quals tenien sota el seu dur domini la immensa majoria de masos i masoveries, on els serfs de la gleva s'havien convertit en pagesos de remença i dels mals usos. Durant quatre segles, aquests pagesos de remença de la Muntanya ho tingueren tot en contra: els senyors feudals, I'església i Ies Corts del regne. No és d'estranyar que aquí residís el cor de la revolta remença.

La Muntanya fou un baluard-refugi permanent per la causa pagesa.La seva influència determinà el desenvolupament i desenllaç del conflicte. L'any 1485 , després de la derrota de Sala, quan el rei Ferran inicià la via del compromís, entre pagesos i senyors, es negocià sempre amb Verntallat. Un exemple que ens ho mostra és el del dia 8 de juny de 1485, quan els representants del rei es traslladaren a la Muntanya i s'entrevistaren amb Verntallat, a casa seva, a Sant Feliu de Pallerols, i Ii varen demanar que convoqués els principals homes de la Muntanya i es traslladés al castell de Sant Gregori per assistir a una reunió el dia 10 del mateix mes.

FRANCESC DE VERNTALLAT

Francesc de Verntallat és -abans, durant i després de Ies revoltes- la peça clau perquè el moviment remença arribi a bon fi. Es tracta d'un personatge d'una envergadura històrica considerable, que comandà un conflicte social de grans proporcions, avui objecte de gran atenció per part dels historiadors de les revoltes pageses de l'edat mitjana. A causa de la manca de dades referents de la seva vida primerenca, sorprèn la seva aparició sobtada i inexplicable, l'any 1462, ja com a cabdill indiscutible del moviment pagès, reconegut tant pels pagesos - habitualment mal fiats - com per la pròpia reina lloctinent, la qual li confià Ies banderes reials(5) i fou reconegut també per part del mateix enemic, que veié en ell l'indiscutible capitost dels revoltats. Però, un dirigent d'aquesta envergadura no s'improvisa; ben al contrari, cal molt de temps per forjar-lo. Hem de deixar, doncs, que els esdeveniments històrics que hagué de presenciar el jove Verntallat, abans de I'any 1462, ens informin, indirectament, dels probables condicionants de I'estructura de la seva personalitat.

L'any 1425 - data probable del seu naixement, ocorregut en el si d'una família benestant de Sant Privat de Bas-, les sempre tibants relacions entre senyors i pagesos passaven un dels seus pitjors moments. Les epidèmies de pesta negra del segle XIV no havien fet més que agreujar la situació, ja de per si mateixa, difícilment sostenible. La cobdícia senyorial oprimia cada vegada més la classe servil pagesa, fent-se sentir aquest constrenyiment de forma més dramàtica sobre els habitants de la Muntanya que sobre els camperols de valls i planes. Sense cap dubte, la joventut de Verntallat vingué marcada pel clima enrarit i crispat d'unes relacions socials que empitjoraven per moments. Entre els anys 1425 i 1462 és produïren dos fets transcendentals:

1 ) I'any 1432, Ies Corts promulgaren la Constitució << Commemorantes >> ,(6) última volta de clau posada a l'emancipació remença;(7)

2) 16 anys més tard, l'any 1448, Alfons IV dictà una provisió que permetia als pagesos reunir-se a fi de tractar la supressió dels mals usos, poder elegir síndics i recaptar diners per la seva redempció personal. A partir d'aquest gir, que significa la protecció de la Corona, es celebraren contínues reunions de pagesos, calculant-se que, I'any 1449, prop de 20.000 llars remences s'havien compromès a pagar al rei tres florins per llar i obtenir, així, l'abolició dels mals usos. EI 1455 el rei Alfons suspengué efectivament I'aplicació dels mals USOS. Però els senyors feudals es negaren a complir l'ordre. Verntallat era, en aquests moments, un jove home de 25 a 30 anys que, pocs anys abans, I'any 1446, havia contret matrimoni amb Joana Noguer, del mas Noguer de la parròquia de Batet.(8) És molt probable que el futur cabdill remença assistís a un bon nombre de Ies esmentades reunions autoritzades,(9) travessant Ies valls i muntanyes, els llocs i llogarets, per parlar amb els pagesos dels vells masos, ja cansats de pagar els mals usos i tot el que era just i injust. Assistiria astorat, igualment, a la negativa dels senyors a atendre la moderació que preconitzava la reina Maria lloctinent. La rebel·lió havia d'anar-se covant en la seva ment. La maduresa del futur cabdill remença estava a punt d'emergir.

LES GUERRES REMENCES

L'any 1461 esclatà un greu conflicte polític entre la Generalitat i la Corona, conseqüència de la mort del príncep de Viana. A primers de l'any 1462, d'acord amb el disposat per Ies autoritats del Principat, al rei Joan II no se Ii permeté entrar a Catalunya. La reina regent i el primogènit Ferran, el 15 de març, es refugiaren a la ciutat de Girona.

Mentrestant, forts aldarulls, provocats pels remences, tingueren lloc, principalment, a la Vall d'Hostoles, a la Vall d'en Bas, a Santa Pau i a Castellfollit. Era el moment d'escollir a quin dels dos bàndols s'unirien Ies hosts remences: al del rei o al de la Generalitat. L'elecció es va fer: entre el 7 i el 22 d'abril, la reina Joana es posà en contacte amb Verntallat, el qual des d'aquell moment, aparegué com a cap indiscutible dels remences de les terres de la Muntanya. Verntallat organitzà el seu exèrcit en un territori concret: al nord, la línia fronterera anava des del Grade Fajol fins al Basegoda; a sol ixent, ratllava amb Besalú, BanyoIes i Santa Coloma de Farners; a migdia, amb Ies muntanyes Iaterals del Montseny; i a ponent, amb Rupit i Ies proximitats de Ripoll. Comprenia, per tant, tota la Garrotxa, part del Ripollès i de la Selva.

Conscient de la limitació de la seva força, féu de la Muntanya un refugi inexpugnable, especialment en el que podem anomenar <<nucli dur>>: Valls d'Hostoles, de Bas i de Santa Pau, del Llémena i Mieres. De cada tres pagesos, dos treballaven i un guerrejava. Verntallat dividí el territori en capitanies i subcapitanies a Ies seves ordres. Les seves bandes armades, amb llances i ballestes, es mostraren manifestament eficaces, sortint de la seva zona per fer ràtzies a terres enemigues i buscar, immediatament, refugi en la seva Muntanya.

La guerra durà fins el 1472. Hi hagué alts i baixos, però, al final, la guanyà el bàndol reial de Joan II, amb l'ajut de l'exèrcit remença. No hi ha dubte que, en aquell moment, els pagesos esperaven que el rei Joan abolís els mals usos en consideració a la gran ajuda per ells prestada. No fou així. Joan II era vell, es mostrà indecís i propici a Ies pressions dels senyors i anà contemporitzant, sense arreglar el problema. EI que féu, per apaivagar la zona més conflictiva de la Muntanya, fou crear el vescomtat d'Hostoles i donar-lo a Verntallat. Això succeïa I'any 1474. No s'ha d'interpretar que el cabdill remença, a partir d'aquest moment, actués com a senyor feudal. EI vescomtat fou creat per aïllar una zona que podria esdevenir molt conflictiva i que, governada per Verntallat - que s'havia preocupat d'obtenir privilegis per als seus pagesos-, esdevindria així pacífica. EI març de l'any 1475, Verntallat sortí en defensa dels pagesos de Corçà, alçats contra el bisbe de Girona. Pel juliol, llençà l'anomenada «crida de Contestins», proclamant l'exempció total dels censos, les tasques i la resistència armada. Segurament, Verntallat explosionà irritat, davant Ies dures posicions adoptades per la Seu de Girona contra els seus pagesos i la passivitat mostrada pel Rei. Joan II mori el 1479 i el rei Ferran pujà al tron de la Confederació de Catalunya, Aragó i València. Aquest monarca també es mostrà irresolt en posar fi al plet entre pagesos i senyors. En conseqüència, el conflicte s'anà enverinant i els pagesos continuaven sense pagar els censos i els mals usos. Forçat pels senyors, Ferran II, el dia 8 d'octubre de 1481, amb la Constitució << Com per Io senyor...»,(10) declarava anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455. Tot i que alguns historiadors, entre ells Vicens Vives i Hinojosa, tractin de cercar circumstàncies justificatives per la promulgació de dita constitució, que retrotreu a abans de 1455 la qüestió remença, és difícil d'admetre que una persona de l'experiència del rei Ferran II que havia assistit des de la seva infantesa a Ies contínues reivindicacions pageses, pogués, malgrat la pressió de les Corts de 1481, promulgar una disposició tan provocativa pels desesperats pagesos, els quals consideraven clarament fins a quin punt arribava la ingratitud reial.

Això exasperà la pagesia i el mateix Verntallat, que retenia encara els castells de la Muntanya,(11) entre ells el d'Hostoles, malgrat que el rei li havia ordenat retornar-lo. EI dia 4 de gener de 1485, Pere Joan Sala, de Granollers de Rocacorba, s'alçà al front de la fracció més revolucionària dels remences. Obtingué, inicialment, algunes victòries, però s'acostà excessivament a Barcelona i fou derrotat a Llerona (Vallès) el 24 de març de 1485, essent executat quatre dies més tard.(12) Fou una aventura, potser irreflexiva i en tot cas temerària, però no fou inútil: obligà el rei a fer replantejaments i a cercar una política de negociació i pacificació. Mentrestant, Verntallat i els seus remences mantingueren una posició de bel·ligerància passiva. No guerrejaven però eren forts a la Muntanya. Verntallat, doncs, era present i la seva ferma posició, a la Muntanya, evità que la derrota de Sala representés la fi de Ies esperances dels pagesos remences. Aquests controlaven encara els castells de la Muntanya: el d'Hostoles, el de Castellfollit de la Roca, el de Milany, el de Rocacorba i el de Rupit, entre altres. Això els va permetre, entre 1481 i 1486, negociar una posició de força. Després de moltes reunions, els remences acceptaren l'arbitratge reial arbitratge que es signà a Amer el 8 de novembre de 1485. Finalment el 21 d'abril de 1486 es dictà al Monestir de Guadalupe (Extremadura) la famosa sentència que posà fi al conflicte entre senyors i pagesos. Previ pagament, s'aboliren els mals usos, la redempció personal i el <<dret de maltractar>>. Era, per als pagesos de remença, l'alliberació de Ies seves servituds. 1, entre els síndics pagesos que firmaren la Sentència, figura en primer lloc Francesc de Verntallat. En tot cas, queda fora de qualsevol dubte que sense la intervenció de Verntallat, retenint la Muntanya sota el seu control, els remences, després de la derrota de Sala, haurien perdut qualsevol possibilitat de portar a bon fi Ies seves aspiracions.(13)

AVALUACIÓ GLOBAL DE LA SENTÈNCIA ARBITRAL DE GUADALUPE

La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) ha fet vessar una gran quantitat de tinta entre els historiadors, donant lloc a diferents posicions.

Alguns valoren el resultat de la sentència com globalment positiu per als pagesos; d'altres qüestionen la sentència en el sentit que no els va afavorir igual a tots; i, finalment, n'hi ha que proposen fer una revisió crítica de Ies conseqüències de dit arbitratge, relativitzant una visió excessivament triomfalista. (14) L'avaluació que nosaltres intentem fer-ne es recolza en la consideració que en la figura del pagès de remença incideixen dos aspectes:d'una part, el camperol que viu del treball de la terra i, de l'altra, el rústec que mena un mas servil. La Sentència arbitral - en abolir els mals usos, la remença personal i el dret de maltractar- va anul·lar només un d'aquests dos aspectes: el del pagès sotmès a la servitud, que quedava, per tant, lliure de servituds. Però continuaria vivint sotmès a un ordre feudal restablert i lleugerament reforçat. Com escriu Pierre Vilar,(15) ara, després de Guadalupe, el pagès no pagaria ja l'estabilitat sobre el mas amb la pèrdua de la seva llibertat.

Sigui com sigui, però, és probable que als pagesos de remença de 1486, després de quatre segles de servitud, la sentència els semblés una gran millora en la seva situació social, malgrat no haver aconseguit una resolució favorable per a la totalitat de les seves reivindicacions.

Segons Hilton,(16) del conjunt de moviments camperols a Europa durant l'edat mitjana, l'organització militar pagesa que va tenir majors èxits fou la dels remences catalans i Ia Iabor desenvolupada pel seu cabdill Francesc de Verntallat. Cap altre moviment de masses, amb la possible excepció dels camperols anglesos de 1381, mai no va aconseguir un èxit comparable. Malgrat això, s'ha insinuat o s'ha posat en dubte la integritat final de Verntallat, ignorant gran part de la documentació històrica que indica tot el contrari. En tot cas, el fet és que Verntallat escollí passar els darrers anys de la seva vida a la Vall d'Hostoles, habitant en una casa dins la cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols i en el mas Claperols prop de l'església de Sant Miquel de Pineda.(17)

COMENTARI FINAL

Quan al començament d'aquest treball al·ludíem al fet que la bibliografia existent és insuficient per fer-nos comprendre íntegrament el problema remença, ens referíem sobretot a la seva història anterior al conflicte, al període que va de mitjans del segle XI fins a l'any 1462, període en el qual es va generar el procés que convertí els pagesos de lliures a serfs. Fets històrics que no han estat mai estudiats en detall i que són màximament alliçonadors per entendre Ies interioritats del conflicte.

També creiem que la revolta pagesa mereix un seriós estudi sociològic, un estudi que avaluï degudament el component de defensa de la dignitat personal que hi ha en la base de la ideologia pagesa, fet que ens sembla altament significatiu i que la col·loca com a capdavantera dels moviments camperols europeus a les darreries de I'edat mitjana.(18)

NOTES

1. Ramon Muntaner fa grans elogis de Guillem Galceran de Cartellà: «E l. . .] d'aquest ric home, En Guillem Galceran, se pogra aitan gran Ilibre fer de Ies poees que ell féu, con féu de Llançalot del Llac; e pot hom conèixer Déus si Ii volia bé, que ell fo alcaid en Barbària, e hi fo en molts fets d'armes, e pus passà ab Io senyor rei d'Aragon a Alcoll e en Sicília, e hi fou així con ja us he dit, en tots los afers; si que per sa proea Io féu lo senyor rei d' Aragon conte de Cantassar, e féu-Ii Déus tanta de gràcia, que entrò hac noranta anys portà armes, e puis venc morir en lo dit Iloc d'Ostoles, en la cambra on nasqué, entre Ios seus.>, Ramon Muntaner, Crònica, capítoI CXXVIII, Ed. Selecta, Barcelona, 1971, p. 786. Tenim en preparació un estudi biogràfic d'aquesta notable personalitat, que representa la figura característica del noble feudal del segle XIII.

2. L'estudi dels masos rònecs i la seva incidència en el procés de degradació de la població remença s'ha pogut realitzar gràcies a la descoberta de 57 documents, procedents de la notaria de la Vall d'Hostoles en I'Arxiu Comarcal d'Olot, de nous establiments fets en temps dels Rocabertí, senyors d’Hostoles, en un període que va de 1356 a 1426. Els establiments foren fets en condicions molt dures. En algun cas, com és el del mas de Llongafollia, s'aplicaren els mals usos i la remença personal, quan en la documentació anterior no consta que es tractés d'un mas servil.

3. La documentació que hem reunit ens permet estudiar I'actuació reial i Ies disposicions dictades a favor de la Universitat d'homes i dones de la Vall d'Hostoles i el procés que seguí, entre 1398 i 1419, quan la Vall passa a ésser terra reial.

4. Fins ara hem publicat: Josep Canal, <<La vall d'Hostoles en el segle XI>>(núm. 5, pp. 50-68, 1983) <<La vall dels remences en el segle XII-XIll>>, (núm. 6, pp. 50-67 , 1985), <<La vall d'Hostoles terra feudal>>, (núm. 7, pp. 66-90, 1992), Quadern de Treball de l'Associació Arqueològica de Girona; Josep Canal, <<Els remences de Ies valls d'Hostoles i d'Amer>>, Revista de Girona, núm.118, octubre de 1986; Josep Canal i CarIes Fochs, <<La sagrera de Sant Feliu de Pallerols>> , Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, 1990-1991;Josep Canal i Carles Fochs, <<La despoblació de la Vall d'Hostoles entre 1349 i 1486>> , Annals del Patronat d’Estudis Històrics d'Olot i Comarca, 1992-1993; Carles Fochs i Josep Canal, <<La cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols segle XIV>>, Annals de l'lnstitut d'Estudis Gironins, vol. XXXIV, 1994.En premsa: Josep Canal i M" Mercè Homs, <<La vall d'Hostoles en el segle XIV>> Quadern de Treball de l'Associació arqueològica de Girona, núm. 8.

5. <<[...] havem comanades Ies reyals banderes al be amat e feel de la prefata Maiestat e nostre, en Francesc de Verntallat donzell[...] vegeu Angeles Masip de Ros, Gerona en la guerra civil en tiempo de Juan II, Documento XXVI,Ed. Consejo Superior de lnvestigaciones Científicas, Instituto Jeronimo de Zurita, Barcelona, 1943, p. 227 .

6. Constitució <<COMMEMORANTS...>>, vegeu Constitucions y altres drets de Catalunya, compilats en virtut del capítol de Cort LXXXII, any M.D.CC.II., títol V, Ilibre IV, Ed. Casa Joan Pau Martí y Josep Llopis, estampers, Barcelona, 1704, pp. 348-349.

Aquesta constitució fou promulgada per Alfons lV en la Cort de Barcelona de 1432. Vegeu també Jaume Vicens Vives, El gran sindicato remensa, Ed. CSIC, Madrid, 1954, pp. 14-15.

7. Jaume Vicens Vives. Historia de los remensas, en el siglo XV, Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1978, p. 31. Aquest Ilibre constitueix una font imprescindible per al coneixement del problema remença, un treball historiogràfic extraordinari per al coneixement del conflicte. No és gens estrany, doncs, que I'autor estigués captivat per aquesta obra, que estimava con, la seva preferida, tal com ho manifestà en la presentació.

8. Francesc de Verntallat i Joana Noguer tingueren dos fills, Miquel-Grau i Leonor. Vegeu Josep Mª de Solà-MoraIes, <<El matrimonio de Vemtallat, su descendencia y su circulo familiar,, , Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. XXII 1974-1975, pp. 395 i ss.

9. Entre el 13 d'octubre de 1448 i el 13 de febrer de 1449, hi hagué reunions en més de 400 pobles i veïnats del bisbat de Girona. Vegeu Julian de Chia, Bandos y bandoleros, Girona, 1890, p. 68.

10.Constitució <<COM PER LO SENYOR . . . >> , vegeu op. cit. Constitucions. y altres drets. . . , Llibre IV, títol XXXII, p. 349. Aquesta constitució fou la que veritablement desencadenà Ia revolta de Pere Joan Sala.

11. Entre els castells de la Muntanya que estaven encara en poder dels remences hi havia el d'Hostoles, el de Castellfollit, el de Milany, el de GranoIlers de Rocacorba, el de Rupit i el de Rocacorba. Vegeu Reial Patrimoni, Reg. 2609, 1. 1. fol. 4, Arxiu de la Corona d'Aragó.

12. Vicens Vives, op. cit., pp. 143 a 208. Per entendre bé tot el desenvolupament i el desenllaç de la segona revolta, seria convenient fer una biografia de Pere Joan Sala.aclarit i que demana un major aprofundiment, tot i que la documentació pagesa, al respecte, escasseja.

14. Vegeu Rodney Hilton, Siervos liberados, Siglo XXI, 1982, pp. 158, 162, 171, 243. Vegeu també la seva col·laboració en «Sociedad campesina, movimientos campesinos y feudalismo en la Europa medieval», dins Rebelión campesina y cambio social, Ed. Crítica, Barcelona, 1987. J. Vicens Vives, op. cit., avalua com a molt positiva per als pagesos la Sentència Arbitral de Guadalupe. Per contra, Eva Serra proposa una revisió i relativització d'aquestes avaluacions, a <<El règim feudal català abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe>>, Recerques, núm. 10, Ed. Curial, Barcelona, 1980, pp. 17 i ss.

15. Pierre Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna, vol. 11, Edicions 62, Barcelona, 1968, pp. 211 i ss., on tracta de la revolució estructural agrària i del canvi de conjuntura.

16. Rodney Hilton, op. cit. La seva opinió és altament valuosa, puix que es tracta d'un destacat especialista en la història del feudalisme i dels moviments socials camperols europeus durant l'edat mitjana.

17 . En el plànol de la cellera fortificada de Sant Feliu de Pallerols, que acompanya aquest treball, s'ha localitzat la casa de Verntallat, junt al Portal del pont. La propietat del mas Claperols està registrada en una nota del Llibre de comptes de l'Arxiu Parroquial de Sant Feliu de Pallerols (p. 11), on consta que el dia 29 de juny de 1488 Francesc de Verntallat, donzell, és senyor de la <<domus de Claperio>>.

18. Vegeu el que diu Eduardo de Hinojosa a El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Madrid, 1905, p. 318. Aquest autor, que tracta amb molt de rigor els problemes jurídics i econòmics de la pagesia catalana medieval, acaba dient que els camperols catalans estaven en possessió de la llibertat personal a les darreries del segle XV , mentre grans masses de població rural d'altres estats d'Europa no ho aconseguien fins a la meitat del segle XVIII o començaments del segle XIX.

(Aquest treball fou publicat a la revista "L'Avenç" num 202 de l'abril de 1996)