Resum Històric

RESUM HISTÒRIC

Els inicis del període feudal

La majoria d'historiadors estan d'acord que als voltants de l'any 1000 dC els camperols dels comtats catalans havien assolit un notable grau de llibertat personal i de llurs béns.

Probablement aquest fenomen va contribuir a la creació de riquesa que va ésser cobejada per la noblesa, segons manifesta P. Bonnassie en el seu treball, "Catalunya mil anys enrera".

Aquest fet, juntament amb una disminució del poder comtal observada en els temps del comte Berenguer Ramon I (1018-1035) i primers anys del govern del seu fill Ramon Berenguer l, origina una violenta revolta feudal entre els anys 1030 i 1060. Aquesta revolta tingué unes conseqüències molt serioses en l'estructura política del país quedà desmembrat. Les antigues vegueries comtals, governades pels funcionaris, es convertiren en senyories particulars dels antics vicaris, que s'apoderaren del dret de ban, de l'aplicació de la justícia, governant el terme del seu castell o castells sense cap tipus de restricció. Com diu Bonnassie: "en aquestes condicions els castellans esdevenen els caps incontrolats de les comunitats pageses''.

Això és el que passa a meitat del segle XI a la Vall d'Hostoles, amb els convenis entre els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer l i Almodis i els senyors d'Hostoles Enees Miró i la seva filla Guisla, celebrats probablement l'any 1057 i diem probablement, perquè aquests documents conservats a 1' Arxiu de la Corona d' Aragó i registrats al Liber Feudorum Maior , són sense data. En els convenis, es pacta que els comtes cedeixin en feu els castells d'Hostoles i Puig Alder als senyors d'Hostoles, que reben la potestat a canvi de la fidelitat. El comte es conforma amb el fet consumat i amb la devolució del castell, quan així el comte ho demani.

En aquests pactes hi ha uns perdedors, els pagesos de la Vall D'Hostoles, que perden la justícia comtal i queden a mans incontrolades del seu nou senyor. Comença, per tant, l'època feudal a la Vall d'Hostoles. Els camperols se senten en el mes ampli abandó i han de cercar protecció, bé amb pagesos distingits, bé a l'Església o els monestirs.

Per aquesta època, una part de l'Església, i al front d'ella el bisbe Oliva, institueix als comtats catalans les disposicions de Pau i Treva, que tenen per finalitat la defensa de la part dèbil de la societat, en la qual hi ha ja els pagesos.

Els senyors d'Hostoles, amb el seu dret de ban, estableixen nous tributs i serveis que juntament amb els antics graven fortament la renda pagesa. Els senyors, a part de viure ells, han de mantenir un grup de cavallers armats que els garanteixin l'ordre a la senyoria.

Aquests milites, que guardaven la senyoria, són segurament pagesos rics i es van incorporant al grup: els Coll, Port, Colltort, Costa, Planes van figurant en el seguici senyorial.

La servitud de la gleva

A l'entrada del segle XII, els documents de l'escrivania del senyor ja ens van donant noves pistes sobre la situació jurídica dels camperols. Quan un senyor es ven el domini directe que té sobre un mas, hi fa afegir una nova clàusula: ''veng el mas amb totes les pertinences i amb els homes i dones que l'habiten''. És la servitud de la gleva, paraula equivalent a terròs o terreny. El mas i el pagès ara ja són una sola cosa. Aquesta integració en el predi que treballen, mentre es van generalitzant els mals usos, serà molt negatiu per al camperolat, que ja està solament a un pas de la remença personal, pas, que a la Història dura molt, haurà de passar tot un segle. Com observarem sempre, el costum s'ha avançat a la llei. La servitud de la gleva és recollida pels Usatges de Barcelona, compilats definitivament vers 1150, L’usatge "Praecipimus" permet vendre els alous amb els homes i les dones que habiten o hi neixen. També regula el que els pagesos suportaran com a mals usos: intestia o dret del senyor a quedar-se part dels béns del pagès quan mor intestat; exorquia quan mor sense descendència i cugucia en el cas d'adulteri.

La violència feudal de la revolta del segle XI no ha pas minvat. Hi ha violència arreu, els propis comtes de Barcelona l’exerceixen. Els més perjudicats són els pagesos .Inclòs en els dominis patrimonials dels comtes hi ha violència contra els camperols . La prepotència senyorial és tan gran que el comte-rei Pere el Catòlic a les Corts de Cervera de l'any 1202, ha d'admetre el Dret de Maltractar que declara que el rei no intervindrà quan els senyors maltractin els seus pagesos. Els maltractaments havien estat i continuarien sent generals, però ara, a l'any 1202, era reconegut el seu aspecte Iegal. Aquest "Jus Maletractandi" no fou expressament derogat fins a la promulgació de la Sentència de Guadalupe de 1486, malgrat que els pagesos tractaren sempre que fos abolit.

Altres disposicions contra els pagesos, Ies trobarem a les pròpies Constitucions de Pau i Treva. Malgrat que aquests instruments foren creats per protegir Ies parts més dèbils de la població, fracassaven en molts aspectes. Concretament, en algunes de dites Constitucions, s'admet que el senyor no infringia la pau i treva dels camins, quan capturava els pagesos que s'havien escapat de la seva senyoria. El pagès cada cop més encerclat en la seva situació dins la societat, quedava tancat dins la senyoria, de la qual no podia sortir-se'n sense llicència del seu senyor.

La remença personal i els mals usos

Cap a les darreries del segle XII, s'observa en els documents privats que Iliuren els senyors a la venda dels seus alous o masos una nova clàusula d’estil notarial: ''us veng el mas ... amb totes Ies terres, cases i pertinences i amb els homes i dones que l'habiten i les seves redempcions''. Els senyors no solament retenen els pagesos al mas, sinó que per sortir-ne s'ha de pactar una redempció en metàl·lic. És la remença personal que afecta el pagès, família i descendència, i naturalment l'import i concessió de dita redempció depenia de la voluntat del senyor. Fins aquí, els pagesos tenien una escapatòria. Era molt precària, perquè significava abandonar el mas i cercar viure en una vila o lloc reial, on passant un any i un dia, quedava alliberat de la remença personal. Era una solució quasi impossible, però era factible, malgrat que deixar el mas era perdre la feina.

Els senyors, en qüestió d'un segle, havien avançat molt en l'organització de la seva senyoria; tenien militars, jutges, batlles, declaraven amb els seus bans noves imposicions i serveis, aplicaven la justícia. Eren senyors totals i en el segle XII l'autoritat del comte de Barcelona és molt llunyana i ell mateix té molta feina en organitzar els seus dominis.

Uns auxiliars valuosíssims dels senyors en aquell segle foren els notaris, activitat que no era exercida per professionals, sinó per gent d'església, però que anaven coneixent de fet i amb l'experiència d'una xarxa que indubtablement existia entre ells. D'altra manera no s'explicaria la coincidència que hi ha entre escriptures de terres de la Garrotxa, l'Empordà, o Maresme, posem per cas. No coneixien bé el dret feudal, però, aconseguiren que les escriptures fossin una definició total de la situació dels pagesos conduïts a una servitud personal molt propera a la marginació social. Un document de l'any 1207 , atorgat pel senyor d'Hostoles, ens aclarirà el que volem dir, i no és més que un exemple entre molts d'altres de diferents contrades.

El dia 8 de les calendes de febrer de l'any 1207 , Miró, senyor del castell d'Hostoles, féu donació a l'abat d' Amer de 16 masos i una borda de la Vall d'Hostoles, amb tots els ingressos i sortides, terres ermes i cultivades, masos, bordes amb els homes i dones, censos, usatges, agraris, joves (jornals de bou) tragines; quèsties, toltes i forcies (prestacions i serveis forçats) placits, establiments, serveis, adempriments (béns i serveis d'interès general), cugucies, exorquies, homicidis, intesties, caps trencats, redempcions d'homes i dones, obligacions llenya i palla, cuixes de vaca, garbes, civades, ous, formatges i tots el dominis i exaccions que justa o injustament reben i han de rebre en tot lo sobredit. Aquesta és la donació, però encara el senyor d'Hostoles reté per a ell, els drets de molí, veremes i só del castell d'Hostoles, que implicava l’obligació dels serveis militars d'host i cavalcada.

La barreja de conceptes és total. Drets sobre la terra, emfitèutics, feudals i militars figuren sense cap ordre. Però hi són i recauen sobre la deprimida renda pagesa. Res s'escaparà del control dels batlles que són molt rigorosos, amb l'afegit que també passarà el senyor rector per demanar els delmes i primícies i altres drets menors. Arribat l'any 1283, es tancarà l'escletxa que quedava al pagès. En les Corts de Barcelona, la noblesa i l'Església arranquen al comte-rei Pere II la constitució ,, En Ies terres o llocs..." que proclama la redempció obligatòria dels pagesos que canviïn de domicili en els territoris on és costum redimir-se ( Catalunya Vella ) .

Ara el pagès tampoc pot traslladar-se a llocs o viles reials sense redimir-se prèviament. Redempció, mals usos, dret de maltractar, tanquen el pagès dins del cercle de la servitud. Ara ja ningú es recorda dels masos lliures del segle X. En 1299, Ies Corts exclourien de la lliure circulació als remences, i Ies reunides a Girona l'any 1321, estableixen que els oficials reials no protegiran els remences, excepte els redimits, i els pagesos no podran reclamar contra els seus senyors en els tribunals públics.

Els senyors exigeixen homenatges de fidelitat. Els pagesos han d'encomanar-se al senyor com ho fa el dia 11 de Ies calendes de febrer de l'any 1310 Arnau de Malbac, que un cop redimit de l'antic senyor esdevé home propi d'A. de Montayanis, militar al servei del castell, junt amb tota la seva prole actual i la que naixerà i amb tots els seus béns, prometent ésser fidel i Iegal com tot home deu ésser del seu senyor. Fa homenatge i en reconeixement de domini donarà cada any una lliura de cera.

Els senyors no tenien límit quant a la propietat dels seus homes propis. L'any 1292 el famós Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Hostoles, dóna al militar al seu servei, Dalmau de Costa, pels molts i grans serveis que d'ell ha rebut, a Bernat Estanyol de la parròquia de Cogolls, és a dir, la seva persona i tota la seva prole que naixerà i tots els seus béns i mobles. Immediatament Bernat Estanyol es fa home de Dalmau de Costa i li ret homenatge.

L’època de les calamitats

Un xic avançat el segle XIV, concretament a l'any 1333 comença l'època de Ies calamitats: ''lo mal any primer''. Nous i greus problemes s'abatran sobre la societat, afectant a tothom, però especialment els elements més dèbils: els masos petits. Carestia, fams, males collites, ja comencen a fer estralls, però res comparable amb les epidèmies de pesta negra, que afectaren tot el sud d'Europa, causant grans mortaldats. A la Vall d'Hostoles en coneixem els detalls. L'any 1329, un document ens fa saber el nom de 297 masos i bordes que hi ha a la vall. Un cens del rei Pere el Cerimoniós de data 1359, fa constar l'existència de 118 focs, dels quals hem de restar 30 focs de famílies que viuen a la Cellera o poble nou de St. Feliu de Pallerols. Queden per 88.

La pesta havia afectat 209 masos que quedaren erms í abandonats. És l’episodi dels masos rònecs que agreujarà considerablement les diferències entre senyors i pagesos; els senyors perden moltes rendes, els pagesos revaloritzen el seu treball per la manca de braços, però els nous establiments de masos rònecs, molts d'ells han passat a mans dels senyors, crearan molts conflictes i greuges, conseqüència de drets d'ocupació que els pagesos creuen tenir, que xocarà amb el dret senyorial, a disposar de nou de Ies terres abandonades

Els temps de la servitud ja han passat

Els remences ho tenien difícil per a la defensa dels seus interessos, aïllats en els masos dispersos de les senyories, ignoraven els beneficis que comporta una lluita col·lectiva. Fou l'any 1388 quan els pagesos començaren a sentir-se incapaços de suportar el jou feudal sense oposar-s'hi directament. ''EI temps de la servitud ja ha passat'' exclamen i segurament atònits ho escolten els senyors. Els monarques fan més, començant pel comte-rei Joan l (1387-1396) i seguint per Martí l'Humà (1396-1410) i l'esposa d'aquest, Maria de Luna, van orientar la política reial vers les súpliques pageses de llibertat. L'any 1402 la reina Maria escriu una carta al Papa. Vicens Vives, en la gran obra "Historia de Ios Remensas en el siglo XV" considera que la carta de la reina, exposant amb tota cruesa la qüestió dels pagesos dits de remença i dels mals usos i fustigant amb duresa la posició dels senyors, fou en definitiva la que vertebrà la Sentència de Guadalupe de 1486. També pensa Vicens que els remences haurien facilitat, a la Cort Reial, les dades més precises sobre el seu estat, fet que indicaria que els pagesos havien adoptat la via de la defensa col·lectiva, amb el suport d'una bona part de jurisperits i notaris.

La mort sense descendència de Martí L’Humà provoca un interregne, que acaba amb el compromís de Casp, pel qual s'entronitza com a rei de la Confederació de Catalunya-Aragó Ferran d'Antequera (1412-1416). Encoratjats els senyors per l'entronització de la dinastia castellana, obtingueren del rei Ferran i del seu fill Alfons dues constitucions antirremences; la primera, l'any 1413 a les Corts de Barcelona, el senyor podia fer foragitar de Pau i Treva el pagès que abandonés el mas i que s'aplicaria la llei a qui provoqués danys en els béns feudals i emfitèutics. En l'altra, de 1432, governant ja Alfons el Magnànim (1416-1458), considera Vicens Vives que els senyors obtingueren una nova victòria en el camí de la subjecció dels remences als seus drets. l és que la situació al camp havia arribat a un grau tan alt de divergència entre senyors i pagesos, que feia esperar el pitjor.

Els posicionaments ideològics de cada una de les parts en conflicte ens fàrà veure clar, com era de profund el camp que els separava. Els pagesos negaven que el dret emanat de les Corts pogués abolir el dret natural, ja que les persones deuen ser iguals en el context social. Una bona part de jurisconsults, el representant més eminent dels quals era Tomàs Mieres, negava, a les Corts, el dret de publicar lleis contra el dret diví i que els pagesos no estan obligats per aquestes lleis injustes. Els reis també opinaven que les servituds eren injustes. Per l'altra part, a la Diputació del General, que recollia el més florit de l'oligarquia feudal catalana, definia que la legislació de Corts confirma els drets dels senyors sobre els remences. Quant als senyors van declarar a les Corts de Tortosa de l'any 1431 que els pagesos havien de continuar vivint com ho havien fet sempre i que no tenien dret a proclamar la seva llibertat i l'Església creia que els pagesos havien de continuar pagant els mateixos drets que pagaven abans de la injusta demanda de llibertat.

Mentrestant, a la Vall d'Hostoles, el rei Martí havia concedit, l'any 1402 a la Universitat d'homes i dones, permís per reunir-se i recaptar fons per alliberar la jurisdicció, que estava en mans dels Rocabertí i, el 1419 Alfons el Magnànim, que havia recuperat el domini alodial i jurisdiccional del castell d'Hostoles, atorgà un privilegi a la Vall a fi de designar els consellers i cònsols que devien proposar al rei, el batlle. La Vall era per fi una batllia reial i en aquest sentit el feudalisme havia perdut la jurisdicció ( el dret de governar ) . Però els feudals i els seus fidels continuaven posseint els bens patrimonials que tenien abans: masos amb homes i dones, redempcions i mals usos. Ara, els pagesos de la Vall d'Hostoles havien de lluitar junt amb la resta de la comunitat remença de Catalunya, per l'alliberació de la remença personal i els mals usos.

La revolució no violenta

Com veiem, el món dels pagesos estava en plena ebullició i, d'aquesta època, ens referirem als anys 1430-1450, la podríem classificar com una etapa revolucionària no violenta. Han escollit la via de la informació, la de la divulgació mitjançant la formació d'un gran sindicat i en darrer terme, si els senyors no volen entrar en raó, la demanda judicial davant de la Cort Reial.

Tomàs Mieres, gran jurista gironí, va reunir en un gran treball, als voltants de l'any 1430, una recopilació sobre Costums de la Diòcesi de Girona, document de gran utilitat per conèixer de primera mà, en quina situació es trobava la condició dels camperols de remença i dels mals usos i el que normalment els senyors percebien dels seus pagesos al bisbat de Girona. Comprova que estan en plena vigència la intestia, l'exorquia, Ies redempcions d'homes i dones, la cugucia, el Dret de Maltractar, car el senyor pot detenir els seus homes propis i empresonar-los i mantenir-los captius, els drets propis de castell termenat, dels juraments de fidelitat, drets emfitèutics sobre els masos i la producció. El segle XIV presenta, per tant, un panorama desolador per als pagesos, amb un agreujament de la pressió senyorial, tant pel que fa a la prestació de serveis forçats, com a les rendes de la terra, com a la pròpia exigència dels mals usos, que ara els pagesos en la seva demanda han agrupat els sis següents: intestia, exorquia, cugucia, firma d'espoli violenta, àrsia, i la redempció personal.

L'any 1448 el rei Alfons, des de Nàpols, va dictar a prec dels pagesos una reial provisió, en la qual permetia reunions de rústics, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei la seva intervenció. Amb aquesta finalitat es constituí un gran sindicat pagès, que durant el bienni 1448-1449 tingué solament en el bisbat de Girona, més de 300 reunions, amb la limitació que en cada una d'elles el nombre de masos assistents no podia ésser superior a 50 i que devia ésser controlada per un oficial reial. La reunió a la Vall d'Hostoles tingué lloc el dia 9 de novembre de l'any 1448 i assistiren 10 pagesos de la parròquia de St. Iscle de Colltort, 3 de Sant Miquel de Pineda, 8 de Sant Feliu de Pallerols, 4 de Sant Cristòfol de les Planes, 5 de Sta. Maria de les Encies, 1 de Sant Pere Sacosta i 9 de Sant Cristòfol de Cogolls. La reunió tingué lloc a la plaça de Sant Feliu de Pallerols, segons consta en un lligall conservat en l'Arxiu Històric de la ciutat de Girona.

Per la seva part, la major part dels senyors i autoritats del Principat es mostraren disconformes, en la reunió dels pagesos, i en cap moment volgueren dialogar sobre la qüestió de la supressió dels mals usos. En vista que la situació estava en un punt mort, els pagesos presentaren una demanda judicial davant la Cort Reial, demanant al rei l'alliberament de les servituds. El rei acceptà la demanda i donà un termini als senyors, perquè es presentessin i al·leguessin les bases de la seva defensa. La reacció fou total ment negativa. EI rei, que com hem dit vivia a Nàpols, estigué durant un temps indecís sobre la resolució a prendre, però definitivament el dia 14 de gener de 1455 publicà la Sentència lnterlocutòria, en la qual donava la raó als pagesos i suspenia el dret dels senyors a cobrar els mals usos, fins que els senyors s'avinguessin a respondre de la demanda presentada pels pagesos. Era una suspensió, però els pagesos l'acceptaren com un alliberament de les servituds.

Trencament entre Ies autoritats del Principat i el rei Joan

Les divergències entre Ies autoritats del Principat i el rei Joan II (1458-1479) anaren en augment i s'enverinaren amb la qüestió del príncep de Viana, fill del rei, ben vist pels catalans, però distanciat de Joan II. Ja en el límit de la divergència i en unes Corts convocades a Lleida l'any 1460, Ies autoritats catalanes acordaren la creació de l'anomenat Consell del Principat, òrgan que es va atribuir majors funcions de sobirania, naturalment en detriment de Ies reials. El rei s'exilià a l’ Aragó i Ies autoritats catalanes li prohibiren l'entrada en el Principat, quedant de primogènit l'Infant Ferran i de regent la reina Juana Enríquez, segona esposa de Joan II. Aquest s'havia mostrat favorable als remences, mantenint la suspensió dels mals usos i el propi príncep de Viana, durant la seva breu regència, havia decretat l'observança d'aquesta suspensió. L'enfrontament entre pagesos i senyors anava creixent, i L’any 1461, els senyors intenten cobrar els mals usos, però ara els pagesos no volen ni tan sols pagar els censos i tasques sobre la terra.La creació del Consell del Principat l'any 1461 assumí, junt amb la Diputació del General, tota l'autoritat a Catalunya i concretament la direcció de la qüestió remença .Els pagesos perdien el suport reial i la qüestió quedava pràcticament en mans dels senyors. Davant la contesa que es veia venir, els pagesos si algun dubte haguessin tingut, haurien d'escollir, sens dubte, el bàndol reial.

La primera revolta i la guerra civil (1462-1472)

Finalment, el febrer de 1462 la Diputació del General i el Consell del Principat acorden aixecar un exèrcit, seguint la proposta del comte de Pallars, cap de la facció més radical dels senyors. La reina i el príncep Ferran no se senten segurs a Barcelona i viatgen a Girona. Allí la reina s'assabenta dels greus esdeveniments ocorreguts a les Valls d'Hostoles, Bas i Santa Pau. Precipitant-se els fets, s'entrevistà amb Verntallat cap indiscutible dels remences i li confia la defensa de la bandera reial. La sort ja està determinada. L 'excusa de l'afer remença ha servit als senyors per aixecar un exèrcit i atacar la reina i el primogènit refugiats a Girona. Comença la guerra civil i la primera revolta dels remences. És el mes de juny de 1462.

Començava un conflicte que duraria deu anys. Les forces enfrontades eren d'una part la Diputació del General, Consell del Principat, Consell de Cent i la gran oligarquia dominant: noblesa, burgesia, Església. De l'altra, les forces lleials al rei que estava exiliat a Aragó, l'host remença de la Muntanya, capitanejada per Verntallat i una petita part de la noblesa afecta al rei. Era una guerra de l'edat mitjana, sense fronts permanents, amb forces que actuaven en punts concrets, però el que sí es pot significar és que l'Empordà, Gironès, Maresme, Vallès, Barcelonès, foren fidels a la Diputació del General, amb l'excepció de la ciutat de Girona, un enclavament en terres enemigues, ja que en general estigué sota l'obediència de Joan II.

La Muntanya fou una altra excepció, fou el santuari remença. Verntallat organitza la Muntanya, a fi que pogués resistir anys. La seva contribució a la guerra no es pot minimitzar, especialment els primers anys, en què Ies forces reials eren escasses. Girona conserva la seva fidelitat al rei, gràcies als continuats auxilis de Verntallat, amb aportació de queviures, i també amb alguna expedició militar. El rei Joan entra a Catalunya per les terres de Lleida que anà ocupant i finalment s'establí a Tarragona. Durant aquesta guerra, Verntallat mostra les seves grans dots d'organitzador, líder indiscutible i gran estratega.

La seva filosofia militar fou creure que la Muntanya era el seu refugi i que en el pla, Ies forces enemigues superiors en número el destrossarien. Porta durant els primers mesos una activitat frenètica ocupant Ies conques mitja i alta del Ter i del Fluvià. El Dietari de la Diputació descriu un Verntallat que està simultàniament en llocs diferents, fèt que contribuí a crear la llegenda del cabdill remença i dels ''verntallats'', els seus homes. La guerra tingué alts i baixos fins que finalment el 28 d'octubre de 1472, les tropes de Joan II entraren a Barcelona, se signà la Capitulació de Pedralbes, per la qual Catalunya conservava els seus furs i privilegis. Ara els remences esperaven, que per la seva contribució a la guerra, el rei suprimiria els mals usos i Ies altres servituds. No fou així i el país entrà en una època de desconcert.

EI període de desconcert

La tensió social anava augmentant i el rei Joan II decidí donar un pas amb la finalitat de conservar l'ordre, en especial a la zona més conflictiva, la de la Muntanya. Creà el vescomtat d'Hostoles, que comptava amb una gran extensió de terreny i gran número de parròquies. Era l'any 1474 i donà el títol de vescomte a Verntallat.

En una reunió del Capítol de canonges de la Seu de Girona, el19 de març de 1475, es dóna l'ordre que els pagesos havien d'abonar els drets que pagaven abans de la demanda de llibertat (any 1455). Conseqüència d'aquest fet i que el Capítol exigia dels homes de Corçà uns pagaments que ja havien fet, s'alcen en armes i demanaren ajuda a Verntallat, que els auxilià amb forces que baixaren de la Muntanya. Aquests fets passaren L’any 1475.

Verntallat s'anava acostant a les posicions més radicals de l'ala més revolucionària remença. Un altre esdeveniment accentuà aquesta posició. Verntallat, en aquest clima d'excitació, llança la famosa Crida de Contestins que, segons Vicens Vives, acceptava el programa màxim de l'ala radical pagesa. L 'Església contesta excomunicant els remences i els senyors accentuaren l'esforç per tractar de cobrar els deutes endarrerits dels pagesos.

Vista la perillositat de la situació, el príncep Ferran, com a primogènit, decretà L’any 1476 que els pagesos de la Muntanya dependents de Verntallat quedaven lliures de les servituds.

La mort de Joan II, l’any 1478, deixa sense resoldre el conflicte remença i el que és pitjor, en ple desconcert general. Ferran II es trobà amb una situació extremadament delicada. Per un costat atendre les peticions pageses, que ell coneixia bé per haver-les viscut de prop des de petit, per un altre, no refusar la intensa pressió dels senyors, encoratjats ara amb el canvi de monarca. Tan forta fou aquesta pressió que el 22 de setembre de 1479 atorga una pragmàtica sobre devolució de castells i jurisdiccions al patrimoni reial i una altra del 28 del mateix mes i any restituint a l'Església tots els béns i drets que tenia abans de la torbació dels remences. El 24 de maig de 1480 els abats de Ripoll, Banyoles i Besalú dictaren una provisió, a la qual s'uní el Capítol de la Seu de Girona, sobre l'execució de deutes endarrerits. Precipitant-se els esdeveniments, ja que es tenia notícia de moviments de pagesos de la Muntanya, Ferran II cedí i publicà la constitució de Corts de 8 d’octubre de 1481 , que revocava la Sentència Interlocutòria de 1445, restituïa els senyors en el pleníssim ús de les servituds i cobrament dels mals usos. Pas funestíssim que originarà una segona revolta dels pagesos. El dia 5 de novembre, el rei ordenà a Verntallat la devolució del castell d'Hostoles a la família Próxita, que el posseïa abans del 1462. No creiem pas que aquesta devolució es produís, i no anà més enllà dels seus tràmits burocràtics.

Les preocupacions reials anaren en augment. El fet que Ferran II governés el Principat des de Castella fou un problema afegit. Governant mitjançant un lloctinent no sempre tenia la informació detallada i precisa dels esdeveniments. Però els remences no estaven quiets. Una plana major de síndics incrementaren l'activitat per fer tornar el rei al seu costat. El 14 de febrer de 1483 es reuniren els síndics a Corçà, seguidament es designaren els homes ''que havien d'anar al Rel’'. Aquesta comissió demanà a Verntallat que els acompanyés i tots plegats marxaren a Còrdova, on estava la Cort Reial. Verntallat i els síndics negociaren i obtingueren del rei Ferran una autorització que permetia als remences congregar-se amb la finalitat de tractar sobre l’alliberament dels mals usos i recollir fons per satisfer a la Cort deutes del temps d’Alfons el Magnànim.

Aquesta salvaguarda era un gran suport per a la moral remença i sentà molt malament, tant a les autoritats catalanes del Principat, com a la resta de senyors propietaris de masos remences. Mentrestant, Verntallat controla encara la Muntanya i des del castell d'Hostoles proclama, que el tindrà sempre per al senyor rei. És una resposta als senyors.

La segona revolta

Aquests tractaven d'aplicar mètodes molt expedits per cobrar rendes endarrerides. El 22 de setembre, l'ala radical remença no espera més i uns 400 homes, comandats per en Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba, ataca Mieres, on els oficials reials col·laboren en el cobrament de censos endarrerits. És un aixecament remença molt seriós: comença la segona revolta.

Pere Joan Sala, cap d'aquest aixecament, és un home ideològicament molt apartat de Verntallat. Com hem vist, aquest darrer és partidari d'acabar el conflicte mitjançant un pacte amb el suport reial i malgrat la seva radicalització, com hem vist en els casos de Corçà i Contestins l'any 1475, va optar més endavant per la via de la negociació. Sala, que fou lloctinent de Verntallat en la primera revolta, presenta un perfil molt diferent. L 'ala moderada de Verntallat accepta pagar els censos i altres drets de la terra als senyors, sempre que s'aboleixen els mals usos i totes Ies servituds. Sala, en canvi, no admet haver de pagar cap cens o prestació de cap mena, incloent els drets de propietat sobre la terra. És, per tant, un revolucionari total i nega el dret de propietat.

La diferència entre els dos augmenta, si els considerem com estrategues, caps directors de forces armades que han d'entrar en combat amb un adversari. Queda molt clar en la trajectòria de Verntallat, que ell creu que la seva força està en els refugis que li proporciona la Muntanya, tant com a terreny conegut, com perquè representa una orografia difícil. Durant tota la primera guerra ( 1462-1472 ) Verntallat organitza bé el seu territori i enquadra els "verntallats" en unitats organitzades. Farà sortides cap al pla de Girona o de la Selva, però immediatament es retirarà al seu ''santuarl’', on sap que les dificultats són per a l'enemic. Sala és un estratega totalment oposat, surt de la Muntanya i va a lluitar al pla. Hem de suposar que és el seu gran error. Fora de la Muntanya seria a la fi vulnerable, com així fou. La segona revolta dura poc, uns sis mesos, que van del final de setembre de 1484 a les darreries de març de 1485. En els primers temps, Sala va obtenir èxits, comença per anar per terres de Vic, passa seguidament cap a Girona, encerclant-la, sense poder entrar-hi, algun recorregut per l'Empordà, Maresme i el Vallès, on tingué un notable èxit en l'aixecament dels pagesos. Aquesta segona revolta, molt ben detallada per Vicens Vives, tingué un final tràgic.

El fet d'acostar-se a la ciutat de Barcelona posà en guàrdia al Consell de Cent, autoritats catalanes, burgesia, etc. La ciutat decidí aixecar una poderosa tropa de cavallers i soldats a peu, molt superior a l'exercit remença, que comptaria amb un miler de pagesos mal armats. El 24 de març, Sala fou completament derrotat a Llerona, fet presoner i executat al cap de quatre dies. L'exèrcit remença fou dispersat, amb més de 200 morts i 200 presoners.

La via de la concòrdia

L’espantosa tragèdia deixa els remences en la crisi més perillosa de tota la història d'aquest moviment pagès. Mort el cap de la rebel·lió, destrossada la seva força armada, sense organització. D'on sorgiria, en què es recolzaria ara la defensa dels seus drets, ja que la violenta revolta de Sala els havia fet perdre el favor del rei? La resposta és cada vegada més clara, a l'examinar a fons el període que va des de la derrota de Sala, fins a la Sentència de Guadalupe a l'abril de 1486. Ara era l'hora de l'ala moderada dels remences. Comença una gran activitat dels síndics remences, organitzant reunions amb l'objectiu d'obtenir de nou el suport reial, aquestes actuacions negociades contaren amb el suport dels principals castells de la Muntanya, on Verntallat mantenia una gran ascendència sobre els pagesos, i tornava a declarar des d'Hostoles que els tenia per al senyor rei.

Per la seva part, Ferran II havia meditat després de la Constitució de 1483 i de la derrota de Sala, que la pacificació del camp a Catalunya solament podia venir per la via negociadora; a tal fi proposà una concòrdia entre senyors i pagesos. La negociació fou extremadament dura, ja que els senyors creien en una política de força després de la derrota de Sala.

Fracassada la política de força, ja que la rebel·lió dels remences repuntava, s'anava estenent per la comarca de la Selva, el rei Ferran endegà vigorosament la seva proposta de pacificació, enviant en missió especial mossèn Margarit que s'entrevistà seguidament amb els síndics remences i confià un encàrrec a Pere Antoni de Vilobí, perquè es traslladés a Sant Feliu de Pallerols, i sondegés l'estat d'ànim de Verntallat i la seva possible col·laboració. El rei Ferran actuà en els moments més crítics confiant en la cooperació del cabdill remença i la seva influència sobre la comunitat de pagesos.

La reunió tingué lloc a la casa de Verntallat a Sant Feliu, on es congregaren els principals de la Muntanya el dia 8 de juny de 1485; s'acordà acceptar l'orientació reial i tenir seguidament una reunió al castell de Sant Gregori, on va concórrer mossèn Margarit i un escrivà del rei. Noves reunions amb síndics de Girona, Barcelona i Vic, no impediren que, quan l'operació de concòrdia era un fet, la gestió de Margarit fracassés davant la compacta i decisiva oposició senyorial.

Malgrat tot, el rei Ferran no desistí en el seu projecte de concòrdia que aquesta vegada confià a Iñigo López de Mendoza, que immediatament envia un missatge a Verntallat, perquè cooperés en la concentració de síndics i representants remences a Amer el dia 8 de novembre. Fetes les gestions necessàries es trobaren a Amer el propi Iñigo, Verntallat i un centenar de remences representants de totes les comarques. L'ambaixador del rei explicà el programa reial, que els pagesos acceptaren per la seva part, firmant-se el dit Compromís d'Amer, pel qual s'acceptava l'arbitratge del rei en el conflicte i s'acorda la devolució de castells. Verntallat va prometre retornar els castells d'Hostoles, Castellfollit, Malany i Granollers de Rocacorba. Altres capitans entregarien els de Rocacorba, Rupit, Brunyola, Vilobí, Farners i altres amb un total de 18. Aquestes entregues no foren fàcils ni immediates, ja que pel desembre, el rei Ferran escrivia als seus consellers de Catalunya ''...Verntallat està encara indecís en la devolució d'Hostoles''.

Després de la reunió d' Amer, les comarques elegiren els seus representants per anar a la Cort Reial. Per la Muntanya, es designaren, Verntallat, Llorenç Espígol, Amalric d'Olot, Ramon Griver, Vila de Cartellà, Pere Ferrer, Pere Socarrats i Joan Figuerola.

La Sentència Arbitral de Guadalupe

Entre el 21 de desembre de 1485 i el 15 de gener de 1486, partiren la majoria de síndics. No així ho féu Verntallat, que romania encara a Sant Feliu de Pallerols, per causes que encara no tenen explicació.

Mentrestant, a la Cort Reial, ja es van començar les negociacions que haurien de conduir a la publicació de la Reial Sentència. Els remences de la Muntanya encara no havien arribat a la Cort al final del mes de gener de 1486, per la qual cosa el rei, en extrem molest, envia una carta comminatòria a Verntallat perquè sense falta es presentés seguidament a la Cort Reial, que ara es trobava a la ciutat castellana d' Alcalà d'Henares. Per més seguretat, el rei féu portar la carta a Verntallat pels síndics Pere Pi i Pere Canya que el 28 de febrer arribaren a la Muntanya. Verntallat partí prest l’1 de març vers la Cort Reial.

Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el propi monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç. Finalment, el dia 21 d'abril de 1486, Ferran el Catòlic dicta la Sentència Arbitral de Guadalupe que posa fi al conflicte entre senyors i pagesos, que havia durat més de quatre segles. Firmaren per la part remença l'honorable Francesc de Verntallat i 18 síndics entre els quals esmentarem Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols.

Sobre la Sentència s'ha escrit tant, que és impossible fer un breu resum, ja que els historiadors estan dividits en dos camps totalment oposats; els que creuen que fou una veritable solució per als pagesos dits de remença i dels mals usos i beneficiosa per l'estabilitat del camp català, i els que contràriament creuen que els remences no foren els beneficiats, abans al contrari, s'enfortí el feudalisme.

Nosaltres pensem que la Sentència de Guadalupe, no es rés més que un final d'un conflicte que durà quatre segles i mig, que no pot ser examinada fora d'aquest context global i que d'ésser comparada amb la situació en què es trobaven els camperols europeus en aquell moment històric. Tot això comporta una investigació monumental, en part a causa també a la complexitat de la mateixa Sentència.

Tractarem, en aquest petit treball, de proposar algun nou punt de vista sobre la situació en què quedaren els pagesos de remença a les darreries del segle XV, com a conseqüència d'aquest arbitratge reial.

En l'apartat primer, el rei reconeix que la Sentència afecta solament als pagesos del seu Principat de Catalunya i la injustícia dels mals usos que si bé són legals, ''... pero atendido que los dichos malos usos por muchos y diversos abusos que dellos se han seguido contienen evident iniquitat, los quales sin gran pecado i cargo de consciencia no se podrian por Nos tolerar...'', ''...por la present nuestra Sentència aquellos abolimos, stinguimos y anichilamos y declaramos los dichos payeses i sus descendientes perpetuamente ser liberos i quitios dellos y de cada uno de ellos''. En compensació, cada pagès pagarà per cada capmàs seixanta sous o un cens equivalent al 5%, mentre no siguin redimits dels mals usos que són la intestia, exorquia, cugucia, àrsia, firma d'espoli i remença personal.

En el títol VI, el rei anul·la el dret i la facultat que els senyors pretenen tenir de maltractar els seus pagesos, i si els senyors exercien aquest dret, que els pagesos pogueren recórrer davant del rei o dels seus oficials. Recordarem que aquest dret fou establert en la Cort de Cervera de 1202, i utilitzat pels senyors. Molta informació que s'ha conservat confirma que els senyors utilitzaven els maltractaments, que recullen les constítucions de la Diòcesi de Girona de 1439. El sol fet que el rei hagi d'abolir el dret de maltractar en la Sentència de 1486, afirma la idea que era un ''dret'' utilitzat amb molta freqüència.

En el títol VII, el rei confirma que els pagesos hauran de prestar sagrament i homenatge als seus senyors reconeixent els béns que tenen per ells.

El ''dret de didatge'' és anul·lat en el capítol VIII. La prioritat en l'alletament per la pagesa del fill del senyor , en detriment del seu propi fill, fou un dels abusos més odiats, tant per la vexació que representava, com per la possibilitat que posés en perill la vida de l'infant pagès.

En el títol X, s’anul·len una sèrie d'antics abusos senyorials, molt freqüentment esmentats en els capbreus dels masos, que constitueixen una llarga llista de ''drets feudals'' establerts principalment en els primers temps del feudalisme.

No podem fer aquí una anàlisi en profunditat d'aquesta important Sentència, però sí que en volem assenyalar algunes de seves particularitats. En primer lloc aboleix importants drets feudals, entre ells els mals usos i abusos senyorials com el dret de maltractar, el de didatge, el dret dit de primera nit, vulgarment conegut com el ''dret de cuixa''.. ''Ni tampoc pueden la primera noche quel pagès prende mujer dormir conella, o en senyal de senyoria la noche de las bodas que la muger sera echada en la cama pasar encima de aquella sobre la dicha mujer...''.

Concedim importància a aquesta abolició de drets feudals, no tots, perquè feren del pagès un home lliure i alliberat del servatge al qual estava sotmès. És per això molt important, veure el seu estat social, i comparació amb molts pagesos europeus que encara hi estaven sotmesos. El cas particular dels camperols francesos podria ésser una prova concloent, en la comparació de la situació dels pagesos francesos i catalans al segle XV. El proposem com un cas de reflexió, complicadíssim, però que haurà de fer l'historiador que vulgui sostenir o disminuir el grau de llibertat assolit pels pagesos catalans amb la Sentència de Guadalupe. No cal oblidar que durant la Revolució francesa de 1789-1799 es van abolir els drets i el regim feudal. Bé que aquesta abolició fou objecte de successives disposicions de la Convenció, ja que la revolta camperola alimenta contínuament la llarga Revolució. L'historiador Marc Bloch fa unes consideracions que ens semblen particularment importants sobre el que podríem dir la columna vertebral del sistema feudal: els drets de justícia. Diu aquest, que vers L’any 1200 el senyoriu feudal, no solament no ha deixat d'existir, sinó que en certs aspectes, sembla més fort que mai, encara que trobem alguns alous pagesos. Però fins i tot aquests no poden escapar a la influència senyorial. En quasi totes parts depenen dels tribunals del senyor veí i es pregunta Marc Bloch, per què els senyors han acaparat la justícia? Es que en mans dels senyors, ell respon, l'exercici quasi sense restriccions dels drets de justícia, els ha proporcionat una arma d'explotació econòmica infinitament temible. Més endavant, al parlar del segle XV diu: les jurisdiccions senyorials no estan mortes. Solament la Revolució les matarà. 1 així fou a França al final del segle XVIII. En l'abolició de drets feudals, els remences catalans s'havien avançat uns tres segles. Podria ser aquesta, una hipòtesi de treball.

El professor nord-americà Paul H. Freeman que fa un estudi molt complet dels antecedents de les revoltes pageses del segle XV, en el llibre "Els orígens de la servitud pagesa en la Catalunya medieval" diu: ''que la revolta pagesa ha resultat ésser l'únic aixecament camperol reeixit a l'Edat Mitjana..." ''...la Catalunya de la Baixa Edat Mitjana ofereix les peculiaritats més dràstiques. A tota Europa hi hagué nombroses rebel·lions pageses, als segles XIV i XV, però els pagesos catalans reeixiren en la seva lluita d'una manera poc comuna..."

En la revista l' Avenç (200) de Barcelona, l'any 1996, Freeman publica un article ''La servitud a Catalunya i la guerra civil catalana en el context europeu'' que diu: ''el conflicte català és únic en un aspecte important: va obtenir la primera abolició de servituds formulada en forma de llei a Europa''.

Creiem que els camperols catalans, al final de l'edat mitjana i abans del descobriment d' Amèrica, ofereixen al món, un exemple extraordinari de societat avançada que lluita per defensar un aspecte essencial de la vida humana: la seva dignitat.

Textes Josep Canal i Mª Mercé Homs