Segle XIII: La Vall d'Hostoles, terra feudal

Quadern de Treball N.º 7 Associació Arqueològica de Girona. Any 1992

Guillem Galceran de Cartellà, senyor de remences i cabdill d’almogàvers.

Josep Canal i Roquet

Ja hem vist en el treball anterior com s’havia agreujat el problema per la gent del camp dita de remença.

La noblesa feia front a les pretensions reials i durant el segle XIII obtindria de les Corts del Principat les eines jurídiques per convertir-se sense discussió en els autèntics amos de la situació en el camp portant a llurs pagesos a una situació de quasi esclavitud.

Amb aquesta perspectiva podem dir que el problema remença neix en el segle XI, esdevé una situació de fet en el XIIè i consolida en el XlIIè la situació de dret, mitjançant les complicacions dels juristes i les disposicions de Corts. Aquesta conjuntura propiciada per l'alta noblesa laica i eclesiàstica, serà també aprofitada pels petits senyors. Per tant, es faran sentir les conseqüències a l'interior de totes les senyories.

Estem en un segle de prosperitat per Catalunya, que es reflecteix en un augment de la seva població. Tot portarà als Reis, especialment Jaume l i Pere II a cercar en l'expansió la disminució de la pressió interior, es conquesta València, Mallorca, s'estableixen consolats al Nord de l'Àfrica i amb la conquesta de Sicília, comença la gran aventura catalana per la Mediterrània, que convertirà Catalunya en una veritable potència en aquest mar, a les darreries de l'Edat Mitjana.

Però abans de l'expansió hi ha una època de turbulències provocades per rebel·lions de l'alta noblesa. Jaume l i Pere II han de sufocar importants revoltes. Entre els cavallers revoltats mai deixarem de trobar-hi en Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Hostoles, Puig Alder, Colltort i Rocacorba. També sempre els Reis el recuperaran per al seu servei i després de la darrera rebel·lió, la de Balaguer, col·laborarà sempre amb la Corona a la que serà fidel, des del 1283 fins a la seva mort en 1306. La història local de la Vall d'Hostoles és una marc insuficient per aquest personatge que té un lloc a la Història de Catalunya. (1)

Mentre tant, els remences quedaven tancats més que mai en el terme del castell. Havien de fer residència personal amb tota la seva família en el mas que menaven, i no podien abandonar-lo sense permís del seu senyor. Un document de l'època ens fa saber que a la Vall d 'Hostoles els pagesos portaven en els seus masos una vida paupèrrima. (2)

Això vol dir que aquest rústics eren pobres en el grau màxim. La seva vida era pobre, perquè el producte que s'obtenia dels masos deuria servir principalment per pagar els censos i les parts de les collites, delmes a l'església, drets de batllia i mantenir tota l'administraci6 creada pel feudalisme: militars, batlles, jutges, procuradors, saigs i que en gran número existien a la Vall d'Hostoles, com tindrem ocasi6 de veure. També calia satisfer totes les prestacions i servituds, tant lícites com il·lícites a que estaven subjectes.

Es sorprenent, que quedés quelcom per sobreviure a les famílies. Però el fet és que sobrevisqueren i encara estalviaven per anar eixamplant el mas, adquirint una feixa adjacent, o un tros de bosc, o una petita vinya. Es indubtable que els pagesos de remença se'n sortiren per l'esforç del seu treball. Els registres notarials de la Vall s6n un bon exemplar d ' aquestes transaccions. (3 )

EL FEUDAL D'HOSTOLES CONTRA ELS ALOERS.

A començament del segle XIII la Vall d 'Hostoles feia temps que estava completament feudalitzada. Hi contribuïren vàries circumstàncies: els pactes que havien fet els Comtes de Barcelona en el segle XI, al concedir la vall i els castells en feu a la casa Hostoles, l'aïllament de la vall en el cor de la Catalunya Vella, pràcticament incomunicada, i el limitat poder dels Comtes de Barcelona i Reis d'Arag6 sobre els senyors, derivat de la pròpia estructura feudal-senyorial implantada a Catalunya des de Ramon Berenguer 1.

Al front de l'Honor i de la senyoria d'Hostoles es trobava, a començament dels segle XIII, Miró III que en les darreries del segle anterior havia pledejat fortament amb l'Abat d' Amer . Personatge poc escrupul6s i violent, el que no ens ha d'estranyar, tinguent en compte l'època i el regnat de Pere 1, dit el Catòlic, que va proporcionar força jurídica als senyors quan va admetre en les Corts de Cervera de 1202, el "dret de maltractar'' als seus homes propis. Miró era ja un home d'edat avançada quan va fer testament a l'any 1212, deixant com hereva a la seva filla Dolça.

La vall estava poblada per masos remences, subjectes als mals usos i a la redempci6 personal, però encara existien alguns pagesos lliures, pocs, però més dels que volia el senyor d'Hostoles, que posava en marxa tots els mecanismes al seu abast per eliminar-los. Malgrat que Miró d'Hostoles l'any 1208 havia establert una ,, alberga ,, en l'alou a Pallerols, lliurant el document corresponent, el 1222, Arnal senyor d'Hostoles pledejà amb els Pallerols, ja que els volia fer redimir car estimava que eren homes propis seus. El jutge donà raó als Pallerols i els declarà lliures i immunes de tot domini. Si examinem els fets amb detall, veurem l'astúcia del senyor d'Hostoles que interpretava jurídicament la qüestió al seu favor i que d'haver prosperat significava la pèrdua de la qualificació de mas l1iure per l'honor de Pallerols i els seus habitants.

A 6 de les calendes de maig de l'any del Senyor de 1208, el senyor Miró d'Hostoles i la seva esposa Beatriu firmaren un pacte amb Ramon de Pallerols, la seva esposa, el seu fill i la seva posterior descendència, per la que establien una "alberga", en l'alou de Pallerols, estipulant que pagarien 3 mitges quarteres de civada de mesura antiga i 10 "fogaces" (coques), tres quarteres de vi i 7 sous. Tot pagat per la festa de Nadal. Es fa constar en el document que no devien pagar res en concepte d'homes i dones. (4)

A la llum del document és evident que l'alberga gravava solament el dret que el senyor d'Hostoles tenia de molt antic, de poder hostatjar-se amb el seu sèquit en el mas, quan per allí passes, i que aquest privilegi senyorial havia sigut substituït posteriorment per prestacions materials.

Passat el temps, en un any que no coneixem, el successor del senyor d'Hostoles va plantejar novament el tema als aloers que va arribar a judici. No coneixem les al·legacions que feu el senyor d'Hostoles en el judici, però es versemblant que va argumentar que el mas no era l1iure i que per tant els habitants de Pallerols pagaven per les redempcions d'homes i dones. Si hagués prosperat aquest criteri, el mas passava a ser domini directe del senyor d'Hostoles i els seus habitants homes propis que devien redimir-se si volien sortir del seu domini. La situació era molt greu pels aloers, car si no podien defensar-se perdrien la seva condició d'homes l1iures.

En una, diguem-ne, primera instància, el senyor d'Hostoles va guanyar . La solució del plet degué ser molt irregular, tant, que en la via d'apel·lació, els aloers aconseguiren que el jutge ordinari els donés la raó. Efectivament, a 8 de les calendes d'agost de 1222, Berenguer d'Albanyà, jutge ordinari i Ardiaca de la Selva, va admetre una confessió de Bernat de Querxans procurador d'Arnal d'Hostoles en el castell i honor d'Hostoles, en la que va admetre que el litigi s'havia posat injustament i sense raó, ja que Ramon de Pallerols tenia una carta firmada per Miró d'Hostoles en la que es demostrava que la prestació que feia el mas al castell era d'una ''alberga'' per guarda ( no es tractava de cap cens) i que mai s'havia cobrat res de les persones; per tant no tenia que redimir-se. Després de confessar també que en el judici anterior s'havien comès irregularitats que el desvirtuaven, el jutge Albanyà va declarar expressament que Ramon de Pal1erols, la seva esposa i tota la seva prole era l1iure i immune perpètuament del domini del senyor d'Hostoles, excepte l'alberga que havia de continuar pagant. (5)

La ''perpetuïtat'' declarada pel jutge, era com correspon a la inseguretat de l'època, relativa, ja que els habitants del mas de Pallerols degueren e11284 i 1309 obtenir dels senyors d'Hostoles noves declaracions d'immunitat.

Aquests fets que acabem de ressenyar ens semblen significatius d'una acció implacable dels senyors contra els aloers, amb la finalitat d'eliminar-los, acció que perdurarà i que reeixirà en el segle XlV a fer-los desaparèixer, creiem nosaltres, de la Vall d'Hostoles.

Però hi ha també quelcom de positiu, malgrat la prepotència dels senyors d'Hostoles, el 1222 Arnal senyor del castell, va acatar la sentència, dictada es veritat a favor d'un alou que va poder acudir a la via judicial ordinària. Una altra cosa hagués estat si s'hagués tractat d'un pagès de remença. De tota manera, hi ha un cert respecte a la l1ei, que ens sembla positiu en el l1arg camí que conduirà, segles més tard, al reconeixement de drets individuals.

També té aquest tema una bona lectura jurídica, ja que d'una banda demostra astúcia per part del senyor d'Hostoles i per l'altra sagacitat per part del jutge que va dictar la sentència en el plet d'apel·lació. Si la prestació pagada pels aloers al castell era un cens, la raó la tenia el senyor d'Hostoles, si, en canvi, era una altra prestació diferent a un cens, la raó era de 1 'aloer . El jutge va afinar molt i en la seva sentència va quedar clar que l'alberga no era cap cens, i per tant el mas i els seus habitants eren l1iures i immunes del domini del senyor d'Hostoles, ja que pagaven un dret prestat per guarda e non per censum.

L'ABADIA FEUDAL D'AMER

La Vall d'Amer és la conca baixa del riu Brugent, afluent del Ter que conflueixen un xic més avall de la presa del Pasteral, situada entre els darrers contraforts de les Guilleries (vessants orientals del pla de Sant Martí Sacalm) i cinglera de les Serres.

A l'any 822 dC. un precepte de l'emperador franc Lluís el Pietós concedí immunitat a les persones i bens de les comunitats benedictines de St. Medir i Sant Genís, instal·lades prop de Cartellà. Aquestes comunitats entrades amb l'exèrcit franc, tenien una doble missió, d'una part evangelitzar les poblacions de les zones reconquerides als àrabs, de l'altra ensenyar i fomentar l'agricultura en aquestes àrees. Aquests privilegis foren confirmats per Carles el Calb el 844 i 860. per Odò el 890 i per Carles el Simple el 922. Els emperadors francs feren les corresponents donacions al Monestir , de tal manera que quan aquests monjos es traslladaren a Amer, el patrimoni era considerable.

Diu Esteve Proenca, (6) que el Comte Borrell assistí a la consagració del nou temple dedicat a Santa Maria, a la vila d'Amer. Aquest fet tingué lloc el dia 9 de novembre del 949, amb la presència del Bisbe de Girona Gotmar i altres magnats. En aquesta ocasió el Comte de Barcelona, va donar al Monestir un alou que tenia en el comtat de Girona, prop de Sant Julià del LLor. La comunitat amb el consell i assistència del Bisbe i Comte predits, elegí com a Abat a fra Aimerich. En aquesta època el Monestir estava sota la influència del Comte de Barcelona i per això els monjos no elegiren l'Abat sense l'autorització comtal.

Sembla que la comunitat d'Amer, es dedicà principalment a una activitat totalment evangelitzadora i que les terres i dominis agrícoles que tingué, ho fou com a propietari del domini directe. Aquesta propietat la defensaren sempre molt enèrgicament. L'any 898 l'Abat de St. Medir plantejà a la Cort del Comte de Girona, un plet acusant al propi Comte Gauzfred, d'haver usurpat l'alou del Merlac la Vall d'Amer. La sentència promulgada pel "Malo" de Girona, fou favorable als monjos d'Amer, que pogueren demostrar la legitimitat de la seva possessió des dels temps dels reis francs Lluís el Pietós i Carles el Calb. El dia 14 de juny del 951 davant de la cort judicial presidida pel Comte de Barcelona Borrell, Teodoric i altres homes i dones de la Vall d'Amer, foren acusats per el mandatari de l'Abat Aimerich, d'haver-se apoderat injustament de terres, cases i boscos que l'Abat posseïa des de temps immemorials. Els acusats varen declarar que havien posseït els béns en litigi, per donació d'un tal Seniofred, però com que no aportaren proves foren desposseïts.(7)

Al segles XI la implantació d'un duríssim senyoriu feudal a la Catalunya Vella comportà diu Bonnassie, un allau de donacions als monestirs, en casos, per motius purament espirituals i en altres a la recerca d'una bona protecció. L'any 1077 Miró Foguet, personatge de la cort del Comte de Barcelona i que formava part de la família Hostoles, que senyorejava la Vall del mateix nom, concedí a l'Abat d'Amer, per violari un alou. El 1091. Ponç i Girguns, propietaris de la Vall de Cogolls, donaren per remei de les seves ànimes un alou que tenien a aquesta vall consistent en cases, terres, boscos, ramats i fruiters. El mateix any Berenguer Elemar i els seus fills, reconegueren que posseïen injustament un mas a Sant Gregori, el qual fou deixat al Monestir d'Amer per Ramon Segalar, per remei de la seva ànima. El dia 2 d'abril de 1097 , Bernat Giribert de la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls, feu testament i entregà el seu cos perquè fos enterrat a l'abadia d'Amer. També entregà al Cenobi de Sta. Maria (Amer) el seu alou situat en el comtat de Girona, parròquia de Cogolls. sota el castell d'Hostoles. (8)

A finals del segle XI el patrimoni era considerable. Quasi tots els masos de la Vall d'Amer, de Lloret Salvatge, de la Barroca eren seus. Posseïa també béns cap a l'Empordà, principalment a la parròquia de Colomers i també per la banda de Santa Coloma de Farners i Vic. Als donatius dels reis francs, s'havien ajuntat les donacions comtals dels Bisbes i de molts particulars. El Papa els havia atorgat l'administració de parròquies com la d'Amer i Sant Cristòfol de Cogolls amb la independència del Bisbe de Girona. Tenia també la jurisdicció civil baixa sobre els seus vassalls, cedida pel Comte de Barcelona.

Al segle XII continuen les donacions. El 17 de novembre de 1122, Guillem Ramon Senescal, en aquell moment senyor d'Hostoles, atorgà testament i deixa a l'Abat d'Amer, un alou que tenia a la parròquia de Sta. Maria de Ginestar, junt amb el desig d'ésser enterrat en el cementiri del Monestir. (9) El1180 Miró senyor del castell d'Hostoles, la seva esposa Dolça i el fill Galceran, donen per remei de les seves ànimes els masos del "Bullols" i "Plancha" junt amb els seus homes i pertinences, que tenen a la Vall d'Hostoles. (9 bis)

En aquesta època, cap a les darreries del segle XII el feudalisme senyorial està ben implantat a Catalunya. El Comte de Barcelona és el sobirà però el seu poder és limitat pels feus concedits a la noblesa. Els senyors són amos absoluts en els termes jurisdiccional dels seus castells, els pagesos estan adscrits a la gleva i comença la remença de fet. El feudalisme senyorial està en la seva plenitud.

L'Abadia d'Amer no podia ser una excepció, i Proenca diu que cap els voltants de 1184, es quan es fa l'entrada del Monestir en el sistema feudal. D'ara endavant i segurament també abans, el Monestir es comporta com qualsevol senyor feudal. Els documents no ens deixarien mentir. L'Abat d'Amer és un senyor feudal, que té jurisdicció civil sobre els seus vassalls, que es fa retre homenatge pels mateixos i que inclusivament aplica sense cap escrúpol els mals usos als seus pagesos. En definitiva la vila d'Amer i les parròquies que envolten la Vall, viuran sota l'implacable influència del Monestir. L'any del Senyor de 1207 , Miró III senyor d'Hostoles ven a l'Abat d'Amer 17 masos de la Vall, per 300 sous barcelonins. No sabem el motiu de la venda però el preu sembla molt baix, perquè darrera d'ell no s'afegeixen altres objectius, probablement de temor religiós.

Tots els masos es venen amb els seus homes i redempcions, motiu pel qual els remences passen a dependre de la directa senyoria de l' Abat, que els mantindrà sota el règim de la redempció personal.

L 'aplicació d'usos feudals per part de l'Abat d'Amer, la tenim ben especificada en una carta de venda de terres alodials que li fa Berenguer d'Aiguaviva, situades a les parròquies de LLorà, St. Climent, Contenstins pel preu de 1900 sous barcelonins. La transmissió compren homes i dones, "cugucies", "exorquies", "homicidis", establiments i altres drets justs i injusts. Tot això passarà als capbreus de l'Abat fins la Sentència de Guadalupe en 1486. El document s'estengué en temps de l'Abat Pere, dia 27 de març de 1208. (10)

En general l'abadia comprava o bé rebia donacions que després concedia en feu o feia establiments a fi d'obtenir ingressos. L'estadi de Palol, a la parròquia de Sant Miquel d'Amer era el 1235 propietat de Bernat de Palol, que en aquest any en féu entrega a Ermessenda de Ficulneis, amb tots els masos, bordes, homes i dones que els habitaven . El 1249 Arbert de St. Romà l'entregà al seu germà Guillem, canonge de Girona, junt amb els masos Castanyer, Codolet i Soladell, els qual posseïen en feu pel monestir d' Amer i salvant el violari, que sobre l'honor de Palol tenia E. de Ficulneis. L'onze de gener de 1250, Guillem de St. Romà féu entrega de l'estadi de Palol amb tots els seus honors al Monestir d'Amer a mans d' Arnal, Abat. Finalment el 5 de novembre de 1255 l'Abat Pere d'Amer reconegué haver rebut dels marmesors del canonge Guillem tot l'honor de Palol i a més a més la quantitat de 2200 sous que servien per pagar deutes que el Monestir tenia amb un jueu. En tota la documentació d'aquest procés de diferents canvis de domini constant també l'entrega dels drets d'entrada i eixida, els homes i dones que els habiten, censos, usatges, agraris, jovers, tragines, questias,, " toltis " i "forciis", drets d'establiment i serveis, els mals usos de "cugucia", "exorquia" i redempcions d'homes i dones i altres drets i exaccions que l'Abat incorpora al patrimoni del Monestir.

A Sant Martí Sacalm i LLoret Salvatge, posseïen l'any 1215 els esposos Arnal de Cellera i Berenguera, part dels masos Noguer. Prat, Balma i Cabravia que formaven part de l'honor de Parcers que els varen vendre a Guillem de Puigali, que va comprar el 27 de març de 1235 la resta que posseïa Gilabert Rovira. En aquest document de venda també s'especifica que compren tots els masos, vinyes, arbres, boscos, els homes i dones que allí habiten, els usatges, agraris, drets d'entrada i eixida, establiments, els mals usos de la intestia, exorquia, cugucia, homicidis i qualsevol altre dret just o injust. La delimitació d'aquest honor és la següent: l'orient amb I 'honor de Guillem del Llor , al Sud a la Collada de St. Martí Sacalm, al Nord amb l'honor de Ramon de Costa i amb l'honor de St. Pere, a occident amb "Rupe de Latione" (Roca del Far). Finalment el 2 de maig de 1235, Guillem de Puigalí reconeix haver rebut en feu en mans de l'Abat Berenguer d'Amer, l'honor de Parcers, amb els homes i dones i pertinences, fent a l'Abat el corresponent homenatge.(1l)

Quan el propietari útil d'un mas o predi venia, el propietari directe devia donar la seva aprovació, Així Garsendís vídua d'Arnal Vila, ven a Berenguer Soterra de St. Climent d'Amer una vinya i un bosc situat a l'esmentada parròquia. L'Abat d'Amer aprovà la venda i cobrà com a cens anyal el vi de "trescol".

Tot el que el monestir d'Amer rebia per compres i donacions ho invertia en forma de feus o establiments. El 1234, Arnal i la seva germana Berenguera reconeixen haver rebut en feu de mans de l'Abat d'Amer el mas Planelles. Ja hem vist que el1235 Guillem de Puigalí rebia en feu l'honor de Parcers. El novembre del mateix any l'Abat infeuda a Guillem de St. Julià del Llor un molí pel que pagarà un cens anyal per la festa de St. Feliu. El 1272 l'Abat Berenguer donà en feu al cavaller Bernat de Rocafort quatre masos a la parròquia de Contestins. El mateix Abat concedia al cavaller Arnal de Costa 1 'honor del Llor en qualitat de feu, quedant obligat el feudatari a l'entrega de dos capons per Nadal i una tasca de pa i de vi. En tots els casos els feudataris devien fer a l'Abat el corresponen homenatge feudal.

Però més corrent, quan es tractava de masos individuals o trossos de terra o bosc, era l'establiment. EI 1238 el Monestir donà un camp a la parròquia de Salt. als esposos Joan i Ramona, el 1252 estableix a Bernat en el mas Serra de St. Julià de Llor. El 1257 s'atorga carta d'establiment a GuillemTorrent pel molí Soubas de Sta. Coloma de Farners. EI 1280 l'Abat Berenguer estableix a Berenguer Palanca en el Mas Carreras de St. Privat de Bas, que havia revertit al monestir en concepte de "benevici", per la mort dels seus habitants. El 1281 es fa establiment a Pere Sala en el mas Sala de Ginestar i se Ii concedeix el molí i la meitat dels drets de moldre, es disposa que serà sempre home sòlid i propi del monestir i que ell i els seus hereus faran el mas Sala continua residència personal. El 1299 es fa establiment a favor de Ramon de Port de Cogolls, de la batllia dels masos Coma de Mont i Perer de la mateixa parròquia. En tots els casos en el contracte d'establiment es consignaven els censos a pagar i es feia reserva expressa dels drets del monestir, pel seu domini directe.(l2)

Els homes propis de l'Abat li devien fer homenatge feudal en el moment de l'encomanació o sempre que aquest ho demanés. El1233 Bernat de Crosa fa entrega del seu cos i dels seus béns, tant mobles com immobles a l'Abat Berenguer, el mateix dia. Guillerma esposa de Bernat Bosch, es fa dona pròpia de l'Abat. renunciant a fer-se d'altre senyor sense el seu consentiment; Beatriu. esposa de Bernat de Galligans amb el consentiment del seu espòs, entrega el seu cos i tots els seu mobles i immobles, i reconeix que en el futur no canviarà de senyor sense la seva voluntat. Aquest petit capbreu del monestir d'Amer no està ni de bon tros tant minuciosament redactat com ho seran els del futur, però ja és significatiu en quan la notaria de l'Abat està creant els instruments necessaris per lligar estretament els pagesos de l' Abat a la terra que treballaven. (13)

Possiblement, dintre de la duresa que comporta el règim feudal, l'Abadia d'Amer tenia un punt de menor rigorositat, comparant-la amb els dominis laics que tenia a prop. No sabem si és per això, però podria ser que el 1280 Pere Ponç de Suibes i la seva família, que habitaven i treballaven el mas de Suibes a les Encies, fessin donació de les seves persones i propietats a l'Abat d'Amer, reconeixent que en el futur tindrien el mas per l'Abat a qui pagaran els censos corresponents. Es fixà el preu de la redempció en 5 sous per els homes i 2 per les dones en cas que volguessin sortir del domini de l'Abat. Aquest, els considerà homes propis seus i els dispensarà protecció. (14)

La preocupació de la família Suibes és molt natural car en aquell moment s'està produint a Catalunya una gran sublevació contra el rei Pere II, per bona part de la noblesa catalana. Un dels revoltats és en Guillem Galceran de Cartellà, senyor del castell d'Hostoles, situat molt a prop del mas Suibes. Per altra banda, fa pocs anys el canonge Albert, ha compilat el dret, en el que ja s'ha fixat la condició jurídica dels pagesos que s'han de redimir si volen abandonar el mas. Tot fa que un pagès aïllat en el seu mas, resti totalment indefens. Cal cercar una protecció, la millor possible, o la menys dolenta, i això és el que va fer la família Suibes de les Encies. D'ara endavant la redempció dels pagesos estarà en mans dels senyors; així ho establí la constitució "En les terres o llocs..." de l'any 1283. (15)

Com tal senyor feudal, l'Abat d'Amer, tenia competència de jurisdiccions en les terres i termes propietat del monestir. Durant el segle XII, podem suggerir que el poder jurisdiccional de l'Abat sobre els seus homes era molt ampli. El 1210 va comprar per 3000 sous al compte Hug d'Empúries, drets d'àlberga i delmes, prestacions feudals sobre la vila de Colomers entre els que es comprenien les "questiis", "forciis", "placitis", "serviciis", homicidis i els mals usos de l'exorquia, cugucia i arsina. El 23 de març de 1273 el comte Hug d'Empúries, nét de l'anterior, va confirmar els privilegis concedits pel seu avi i concedí el mer i mixte imperi sobre els homes de l'Abat que vivien a les Oliveres i a Garriguella, i el dia 7 de juny concedeix a Sta. Maria d'Amer la jurisdicció civil i drets feudals sobre els homes dels masos de la vila de Jafre, que comprenien tota al jurisdicció civil, pagant l'Abat Berenguer per la compra 100 sous.

Els masos de la parròquia de St. Martí de Jafre els havia anat comprant l'Abat de manera progressiva arribant a obtenir el domini i la jurisdicció de tota la vila i terme. De tota la documentació reunida sobre aquest tema. dedueix Proenca, que tots els homes de Jafre eren de remença i que per alliberar-se de la tirania dels senyors laics, havien passat a ser homes propis del monestir d'Amer.

Diu també aquest autor que, cap a finals del segle XIII, els ingressos del monestir eren quasi exclusivament drets feudals.

ELS REMENCES DEL SEGLE XIII.

En història, és molt difícil fer afirmacions categòriques a menys que es disposi d'un número de documents que serveixin com a prova del que es diu.

La documentació reunida a la Vall d'Hostoles(16), afegida a la que coneixem de la Vall d'Amer, gràcies al documentadíssim treball d'E. Proenca, ens permet afirmar que la vall era plena de masos remences ja als començaments del segle. La documentació comprèn vendes de masos, absolucions de redempció, encomandaments i altres documents que testimonien el fet remença.

En primer lloc ens hem de referir, al document ja esmentat en un treball anterior, pel que el dia 8 de les calendes de febrer de 1207 (25 de gener), Miró III, senyor del castell d'Hostoles i la seva esposa Beatriu feren donació a fra Pere Abat d'Amer dels següents masos:

"...el mas que habita Martí de Montfullad i el mas de Clerà. de la parròquia de Sant Pere Sacosta; el mas Boscorons habitat per Pere Ferrer: el mas de Santa Margarida que habita Ponç; el de LLoret que habita Pere; els dos masos de Vila que habiten Pere i Joan de Vila;. el de Cos que habita Bernat; altre mas de Cos que habita Emalric, de la parròquia de Sant Cristobal de Cogolls,. a la parròquia de Santa Maria de les Encies: el mas Clusella que habita Pere, el de les Llunes que habita Ramon i la bor da d'Alou que té Pere de Sengelats. També a la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls els dos masos de Coma o sigui el que habitava Bernat i el que tenia Ramon de Sant Romà, el mas de Collell i el que habita Bernat Cornud, el mas Pedregos i el mas Novella; a la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, el mas de Torrent. el mas de la Codina i el mas de Les Croses amb totes les seves masoveries...

El document esmenta a continuació que la donació es fa amb els homes i dones que 1 'habiten, els mals usos de la "intestia" "exorquia" i la "redempció dels homes i dones". També esmenta altres drets i servituds fins un total de 26, sense contar els drets de "molí", "taberna" i "so de castell d'Hostoles", que es va reservar Miró. No els detallem aquí, ja que en aquest moment, solament ens interessa remarcar els distintius de la "remença" que queden molt clars en aquesta venda donació.(17). Potser també suggereix que els mals usos eren a començament del segle XIII, molts més dels que es varen redimir en la Sentència de Guadalupe de 1486.

Si en una sola operació Miró III fa donació a L'Abat d'Amer de 17 masos i una borda, tots ells a la Vall d'Hostoles i tots de remença, podem raonablement suposar que a començaments del segle XIII, la Vall era plena de masos d'aquesta condició. Més ben dit ho eren tots, excepció feta de pocs alouers que es resistien aferrissadament a deixar llur llibertat.

Quan es feia un establiment de pagesos en un mas, els documents registraven amb bona cura, tot el que s'establia en la finca. Així el 2 de les calendes de febrer de l'any 1.248. Pere d'Albs, el seu germà i llur mare Dolça, establien perpètuament a G. de Botet, a la seva esposa i al deu fill Bernat en el mas "Geraldum" (Grau) de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, amb totes les seves pertinences, drets d'entrada i eixida i amb tots els seus habitants, que de qualsevol manera hi visquessin. Per l'establiment rebien 10 sous i els Albs, que conservaven el domini directe, rebrien cada any una tasca de pa i mitja calcatura, i una tasca de vi i per cens anyal un parell de gallines i un parell de coques. (18). E. Proenca és de la opinió que en aquesta època els drets d'entrada i eixida així com l'assignació dels habitants al mas, són senyals suficients per entendre, que en un cas com aquest el mas era plenament remença.

No hem d'estranyar la barreja i confusió dels termes propis d'un notariat. encara no professional ja que no és fins a mitjans de segle XIII quan Pere Albert compila el dret amb les seves famoses "Commemoracions" que interpreten els Usatges, i en els que la situació jurídica dels pagesos dependents quedava ja clara: solament podien abandonar el mas, prèvia redempció personal d'ells i la seva família. D'ara endavant els documents ja senyalaran amb més precisió el fet remença.

Un document molt precís el tenim amb la venda del mas Pedrós de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols. Aquest mas el tenia en feu Arbert de Sant Romà, militar al servei del senyor d 'Hostoles. A 7 de les Calendes d'agost de l'any 1270 el va vendre a Guillem de Bruguera, també de Sant Feliu de Pallerols per la quantitat de 300 sous barcelonesos de tern. La venda comprenia a més a més del mas, els homes i les dones que l'habitaven, les tasques, censos agraris i tot el que tenim per raó del mas "iuste vel iniuste", incloent la redempció del homes i dones. És un document molt clar i que fou signat per la senyora Blanca d 'Hostoles esposa de Guillem Galceran de Cartellà, senyor d 'Hostoles i per Ramon de Palafolls senyor de Puig Alder. Aquestes firmes consentien la venda, car Sant Romà posseïa mas Pedregós en feu pels dos castells (19). La fórmula "just i injust" ens indica clarament el grau de prepotència senyorial que presidia la vida a la Vall d'Hostoles ja molt avançat el segle XIII.

Les persones de condició servil podien, amb el consentiment dels seus senyors canviar de domini. Ermessenda filla de Ferrera de Cogolls, una vegada redimida de tot domini i servitud de Ramon de Port es féu dona pròpia i sòlida amb tota la seva prole i els béns mobles i immobles, de Dalmau de Planes, prometent-li ser fidel i legal, com es deu ser al senyor natural; feu jurament de fidelitat sobre els quatre evangelis corporalment tocats, prèviament Ramon de Port militar havia absolt Ermessenda rebent dos sous i vuit diners. Aquesta quantitat ens indica que Ermessenda per raó de matrimoni, deixava un mas de la família Port al casar-se amb un pagès de remença d'un mas de Dalmau de Planes. A 12 de les calendes de desembre de 1290, Guillem G. de Cartellà absoldrà a Guillerma de Campmort de les Planes rebent 2 sous i vuit diners. El 1288 el senyor Ramon de Port de la parròquia de Sant Iscle de Colltort absolgué a Guillerma, fil1a de Collell de tot domini, per la qual cosa rebé també igual quantitat. El 1289 el ja esmentat Ramon de Port absolgué a Maria Costa de la Vall de Colltort, que paga per la seva redempció 2 sous i 8 diners. Es evident que tots aquest casos són de donzelles que es redimeixen i es canvien de mas per raó de casament (20).

Hem d'insistir en que la dècada del 1280, fou dolenta pels remences. La constitució de 1283 degué també posar en guàrdia els aloers que encara resistien per tractar de salvar els seus privilegis; probablement per això Pere de Pallerols va demanar a Blanca d'Hostoles un nou reconeixement de l'alou de Pallerols (20). Aquesta reconegué l'aloetat en virtut dels documents antics i el judici donat en altre temps (1222) pel jutge Berenguer d'Albanyà i per tant que eren lliures ja que havien posseït i tingut el predit mas amb les seves pertinences i bordes i homes i dones existents, en lliure i franc alou, per tant sense redempcions d homes i dones i sense tributs d'entrada i sortida. El document que és de data 17 d'agost de l'any 1284 és interessantíssim ja que conté els drets del castell termenat d'Hostoles i ens assabenta de l'existència en el castell d'un capbreu jurat, que contenia tots els drets, propietats i prestacions del senyor feudal.

El capbreu seria d'ara endavant, un poderós control del senyor sobre els seus pagesos de remença i es porta amb molt de rigor en segles successius, ja que també les confessions jurades dels camperols evitaven les prescripcions dels drets feudals i senyorials. Els capbreus jurats recollirien amb especial atenció, els mals usos, dels que quedarien en el futur la intestia, exorquia, cugucia, firma d'esponsalici i redempció d'homes i dones. L'arsia o arsina fou poc conegut a les Valls d'Hostoles i d'Amer.

Com hem vist, l 'absolució i redempció de les donzelles a la Vall d'Hostoles es realitzava pagant 2 sous i 8 diners. Però per una altra classe de persones era diferent. El senyor de Puig Alder, Pere de Palafolls, llibera de tota servitud a P . Isern i a la seva família per 30 sous de tern. La senyora Blanca d'Hostoles, en absència del seu marit que estava en terres de Sicília, va absoldre a G. Olmeda, esposa del difunt B. d Olmeda, rebent per aquesta definició 50 sous barcelonins de tern. El 1292 la senyora Blanca feu donació a Dalmau de Costa militar , de Berenguer d'Estanyol de la Vall de Cogolls (21).

És evident, per tant, que la redempció personal dels seus vassalls podia representar pels senyors una notable font d'ingressos. També aquesta tendència a les darreries del segles XIII, podria significar, d'una part de les possibilitats econòmiques dels pagesos per afrontar la seva alliberació, i d'altra part que els senyors feudals no havien arribat a l'extrem d'impedir la redempció, cosa que succeiria en el futur.

GUILLEM GALCERAN DE CARTELLÀ, SENYOR DE REMENCES I CABDILL D'ALMOGÀVERS

Que el segle XIII és per Catalunya un període transcendental en la seva història no es pot posar en dubte.

La mort a Muret del comte-rei Pere I, deixà al seu fill Jaume I orfe en plena infantesa i en un període tan difícil i turbulent que el l225, Jaume l fou presoner de la aristocràcia unida. El 1229 i el 1238 les conquestes de Mallorca i València, porten una certa pau a l'interior del país. Entre 1253 i 1255 guerra del vescomte de Cardona amb Jaume l, que rebrota el 1258. El l274 quan el rei era fora i l'Infant Pere regentava el Regne, Pere intentà apoderar-se d'alguns grans feus, de tal manera que quan Jaume l tornà, trobà l'aristocràcia en peu de guerra. El l280 la noblesa catalana tornà a revoltar-se contra Jaume l però fou reduïda a Balaguer. El l283 Pere II envaeix i conquesta Sicília amb l'ajuda dels nobles que obtindran grans privilegis a les corts de Barcelona de 1283. El 1285 la gran croada pel Papa i pel Rei de França Felip 1 Atrevit, comandada per aquest darrer , envaeix Catalunya, però és reduïda per les forces de terra i mar del comte-rei Pere II, qui assolí una gran victòria amb la desfeta de l'exercit croat, el coll de Panissards.

Segle de conquestes i guerres entre els grans feudals i el Rei, en el que, les raons i vincles que establia la cavalleria entre les grans famílies, estaven per sobre de les raons d'estat, en el que el Rei regnava que no pas governava en molts indrets del país; no podia deixar de produir personatges singulars d'acord amb la violència de l'època. Feudals revoltats una i altra vegada contra el seu rei, es converteixen ràpidament en els seus més fidels servidors; són producte d'un temps que al final del segle, uneix a tots els catalans en una missió excepcional: la gran expansió per la mediterrània occidental. Un d'aquest singulars personatges és Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Hostoles, Puig Alder , Colltort i Rocacorba, que de la Vall d'Hostoles passa a Sicília al costat de Pere II, mereixent del gran cronista Ramon Muntaner la comparació amb el cavaller de llegenda "Lancelot del Llac".

L'origen dels Cartellà a la vall d'Hostoles, cal possiblement cercar-la en el testament de Miró III senyor d 'Hostoles, que el l212 llegà a la seva filla Dolça els seus honors i dominis excepció feta de 1/3 del castell de Colltort, que fou deixat a la seva filla Guillermina casada, segons Montsalvatge, amb un membre de la família Cartellà.

En el testament Miró especificava que de morir Dolça sense descendència directa, 1 'herència passaria a Eliardi de Palafolls i si aquesta es trobava en el mateix cas, 1 'honor d 'Hostoles revertiria als descendents consanguinis de Miró. l això pensem que és el que degué passar, car el 1222 i gràcies a un pergamí de l'arxiu del mas Pallerols, trobem a Arnal com a senyor del castell i honor d 'Hostoles i, entre els signants del document, la seva mare Guillermina d'Hostoles (22).

Si l'origen no és ben clar, la data en què va néixer G.G. és desconeguda. Probablement naixeria cap els anys 1230. El seu pare fou Arnal Guillem de Cartellà i la mare Orpay de Romagos. Tingueren 6 fills i com 1 'hereu es dedicà a la vida espiritual, G.G. degué ser assignat al domini d'Hostoles als voltants dels 1250.

Hem de fer un gran resum de Guillem Galceran, ja que la densitat dels actes i afers en que va intervenir és tal, que es mereix una àmplia biografia. Caldrà, per tant estudiar les diverses etapes en què hem dividit la seva vida.

La dècada 1250-1260 comportà contínues rebel·lions de la noblesa contra Jaume l i el 1258-1259, la vella qüestió del Comtat d'Urgell rebrotà i el comte-rei hi va intervenir de bon principi, procurant que si la guerra esclatava novament, no es posés en contra d'ell la poderosa família dels Cardona. Els Cartellà per vincles molt antics estaven aliats amb els Cardona i per aquest motiu el rei va demanar a G.G. el castell d'Hostoles, aquest es va negar a entregar-li la potestat i es declarà a favor del senyor de Cardona. D'aquesta guerra en sabem poca cosa, però el suficient per deduir que el Rei concedí importància a la rebel·lió i envià a Hostoles al front d'un exèrcit, el seu fill l'Infant Pere. Aquest assetjà el castell i el rendí probablement després de vèncer les dificultats que 1 'imposà l'indòmit cavaller.(23). Cap el 1262, després de la guerra, es va concertà, tal com exigien els cànons de cavalleria, que Guillem de Castellnou, anés a Saragossa amb poder bastant de G.G. per oferir al Rei la seva obediència i d'aquesta manera poder firmar les corresponents treves, com així es va fer.

Durant cinc anys res sabem del senyor d'Hostoles, que segurament viuria amb la seva esposa Blanca, a Pontós en els dominis d'ella, o per les terres dels Cartellà.

El 1267 , el Rei Jaume, que ja devia conèixer la forta personalitat de G.G. el va nomenar ambaixador i alcaid a Tlemcen (Barbària) al nord de l'Àfrica. Aquest càrrec era importantíssim, ja que a més a més de la representació diplomàtica portava aparellat el de cap dels soldats, mercaders i altres súbdits de la Corona d'Aragó en aquell sultanat. Segons l'historiador Dufourch sota l'impuls d'aquest ardent capitost de missió el prestigi de la Corona d'Aragó augmentà a Tlemcen. (24) En nomenar-lo ambaixador , el Rei va perdonar a G.G. i aquesta absolució portava aparellada la devolució del castell d'Hostoles, i de l'honor depenent del mateix. El nomenament d'ambaixador fou renovat el 1272, previ un viatge a Catalunya, a fi de reclutar gent per la seva milícia. Fou a l'Àfrica on G.G. comença a preparar la seva companyia d'almogàvers, que tant famosa es faria més tard a l'illa de Sicília (25)

Mentre ell era a Barbària, la seva esposa Blanca administrava el patrimoni. Així el VII de les calendes d'agost de 1270 es va vendre el Maspedrós de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, que tenia en feu pel castell d'Hostoles Arbert de Sant Romà, militar al servei de G.G., signant el document per raó de senyoria, Blanca, dos militars del servei del castell i el procurador de G.G. (26)

Però les reaccions d'un personatge com G.G. són sempre imprevisibles. El 1273 era novament a Catalunya, probablement sense haver acabat el seu mandat a Tlemcen. Els temps eren molt difícils per la gent de Catalunya que vivia en el camp. Els nobles amb els seus cavallers armats guerrejaven entre ells, sense que l’autoritat del Rei pogués controlar la situació. Si bé les Constitucions de Pau i Treva, procuraven mantenir la llibertat de les persones i béns i la seva circulació, la realitat era molt diferent. Els masos estaven en perill constant i viatjar sense fortes escoltes era molt arriscat.

Restes actuals del Castell d’Hostoles que fou de Guillem Galceran de Cartellà del 1242 al 1306

Foto Salvador Vilalta

Guillem Galceran de Cartellà, senyor dels castells d’Hostoles, Puig Alder, Colltort i Rocacorba (1230-1306). Fou cap dels almogàvers en la conquesta de Sicília i guerres posteriors que tingueren lloc entre 1285 i 1302.

Vegeu el que diu d'ell en Ramon Muntaner a la seva Crònica (Capítol 128) : "E així, con lo senyor rei hac tot això lleixat e ordonat , e hac lleixats per cap de les gents que lleixà, en la frontera lo senyor infant N'Anfós, e ab ell lo comte d’Empúries, e el vescomte de Rocabertí, e el vescomte de Castellnou, e En Dalmau de Castellnou, e N'Arnau de Cortasaví , e En Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Ostoles e de Pontons, qui podia hom dir que fo dels bons cavallers qui anc fos en Espanya, e mostrà-ho bé en Calabria e en Sicília moltes vegades; que aquesta gràcia li féu Déus: que anc no batalla en Calàbria ne en sicilia que ell no hi fos, e que tota hora, ab l'ajuda de Déu, vencien per son consell e per sa ordinació. E d'aquest ric hom, En Guillem Galceran, se pogra aitan gran llibre fer de les proees que ell féu, con féu de Llançalot del Llac; e pot hom conèixer Déus si li volia bé , que ell fo alcaid en Barbaria, e hi fo en molts fets d'armes, e pus passà ab lo senyor rei d'Aragon a Alcoll e en Sicília , e hi fo, així con ja us he dit, en tots los afers; sí que per sa proea lo féu lo senyor rei d'Aragon comte de Cantassar, e féu-li Déus tanta de gràcia, que entrò hac noranta anys portà armes, e puis venc morir en lo dit lloc d'Ostoles en la cambra on nasqué, entre los seus.

Les citacions del Veguer de Girona, durant aquesta dècada d’insubordinacions i revoltes, a G.G. són nombroses: el dia 6 de juliol de 1273, G.G. i Blanca foren citats per haver impedit als agutzils reials de fer efectiu un embargament, que no solament impediren, sinó que protegiren als embargats en el seu castell; uns dies més tard foren novament citats per haver-se negat a donar la potestat del castell. A l’agost del mateix any nova citació per robatori d'una mula al Prior de Lladó i una altra al Monestir de Cadins. Per l’agost de l'any següent són novament citats per haver robat, en camí públic, a un noble alemany , els diners que portava.

Per aquells temps G.G. havia causat amb els seus cavallers molts danys en terra i jurisdicció del Rei i de l'Infant Pere, trencant nombrosos guiatges, que no havia volgut compensar o indemnitzar . La seva prepotència era tant gran que ni tant sols va acudir als judicis per contestar als querellants. Per tot això fou exceptuat de Pau i Treva; el 1275 fou novament exceptuat, per haver destruït esglésies i monestirs. (27)

Es un moment de gran prepotència feudal a Catalunya. G.G. devia sentir-se molt fort en el seu castell d'Hostoles i molt segur d'ell mateix i de les seves forces, ja que alguns dels seus homes arribaren armats i en quadrilla fins a la ciutat de Girona, on atacaren els agutzils reials i fent ús de les armes que portaven, feriren homes del rei. (28)

Hem de tornar un xic enrere, en el mes de març de 1274, el Rei Jaume va assistir a un concili a Lió i el 15 del mateix mes abans de marxar, va presidir a Barcelona una assemblea sobre el fet que el vescomte de Cardona, es negava a entregar els castells que havia sol·licitat el Rei, a fi d'acudir en ajut militar del Rei de Castella. El senyor de Cardona, entretant va requerir a G.G. perquè l'ajudés en aquesta ocasió, ja que així li estava obligat per convencions i concòrdies antigues entre les dues cases d'ajudar-se i valer-se els uns als altres contra qualsevol persona, sense excepció.

Sabent l'Infant Pere el requeriment del Vescomte de Cardona a G.G. per desviar-lo del servei del Rei, li envià a Arnal de Torrelles, oferint-li de part del Rei, que a ell i a altres rics homes, els serien guardades les bones costums. Però G.G. es negà i no poden refusar el valor del Vescomte de Cardona informà al Rei, enviant-li còpia autèntica de la convenció i concòrdia antiga, excusant-se i dient-li com li pesava de complir dita obligació. Novament el Rei va escriure a Cartellà el 5 de les calendes de setembre de 1274, oferint-li estar a dret i raó, que comparegués davant d'ell amb la promesa de donar-li satisfaccions i que si feia el contrari procediria contra ell. Però G.G. no es presentà, encara més, envià una carta de deseiximent al Rei per les obligacions que tenia amb el senyor Ramon de Cardona, i que, pels agravis i injustícies que el Rei feia i pels costums i usatges que trencava a ell i a tota Catalunya, el retava, es sortia d'ell i de la seva naturalesa, malgrat lo molt que li pesava de fer-ho. Immediatament el Rei Jaume l li va contestar que ell no feia agravi a ningú, que estava en el seu dret, que també el reptava i es sortia d'ell i de la seva naturalesa, requerint-lo per que dintre els 15 dies de la carta de desafiament donada, no fes cap mal a ell ni a la seva terra. (29)

Al final, la revolta va esclatar i entre els sublevats hi havia bona part de la noblesa catalana, que ja havien intervingut en moviments anteriors: els Comtes d 'Urgell, Pallars i d'Empúries, el Vescomte de Cardona, barons com Guillem Galceran de Cartellà i molts altres. La revolta acabà el juliol de 1275, amb la victòria del Rei, que va prendre a G.G. el castell d'Hostoles que fou novament incorporat a la Corona. (30)

Guillem Galceran, vençut, no va permanèixer quiet, ja que el 1276 atacà els castells d'Hostoles i Puig Alder, guardats per forces del Rei, dels que s'apoderaren per les armes, fent destrosses i danys en terres del Rei, per lo que tant G.G., Blanca i els homes de la Universitat de la Vall d'Hostoles, que varen cometre un crim de lesa majestat, foren citats pel Veguer de Girona i gitats de Pau i Treva. Però malgrat les citacions que ben segur no foren ateses, G.G. tornava a estar instal·lat en el seu castell d'Hostoles i el dia 3 dels idus d'octubre de 1376, G.G. i Blanca concediren a Pere de Pallerols i a la seva esposa Ermessenda, terres del mas Torrent, de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, a fi que poguessin passar aigua monar fins el molí de Pallerols. (31 ) En aquest document, a més a més d'intervenir-hi G.G. i Blanca d'Hostoles, signen Dalmau de Palol i P . de Vilalta, militars al servei del castell d'Hostoles.

Arribat l'any 1280, assistim a la darrera revolta, nobiliària. El Rei Pere II, es trobava a València fent front a la invasió sarraïna quan es formà l'habitual lliga dels senyors catalans contra el Rei. Els promotors eren els Comtes de Foix i d'Urgell, el Vescomte de Cardona i molts barons entre ells G.G., Pere de Josà, Bernat de Portella i Ramon d'Anglesola, En previsió de la revolta, el Rei demanà a G.G. el castell d'Hostoles, que no va voler entregar-li. Cap a mig maig, s'havia aplegat a Balaguer, una bona part de la noblesa catalana, però el Rei tenia preparades les seves forces i el dia 11 de juliol, entrà a Balaguer, fent presoners a tots els revoltats. Es seguí un procés contra tots ells, amb fortes sancions, que al no poder pagar-les, significaren l'entrega dels castells, entre ells naturalment el d'Hostoles. El Rei però, preveient que els necessitaria en un pròxim futur , els perdonà i els feu lliurament de le seves possessions, per això a 3 de les nones d'agost de 1281, G.G. a Lleida es declarà novament vassall del rei Pere II, fent-li sacrament i homenatge de fidelitat, per la qual cosa va rebre novament en feu el castell d'Hostoles. (32)

D'ara endavant G.G. serà un altre. D'assaltador de camins revolucionari i violador de Pau i Treva, es convertirà en ferm defensor de l'ordre al servei de la Corona, a la que prestarà grans serveis i serà un dels més valents sostenidors. Els reis Pere II, Alfons II, Jaume II i el Rei Frederic de Sicília, tindran en G.G. fins a la seva mort el 1306, un dels més ferms valedors. Les properes conquestes de Sicília i Calàbria, seran el marc ideal per les gestes i victòries de G.G. al capdavant de les forces catalanes i que permetran que Ramon Montaner pugui comparar-lo amb el més gran cavaller l1egendari: "Lancelot del LLac". (33)

Però abans que G.G. deixés el que podríem dir l'etapa de la violència en feu una altra i ben grossa. El Bisbe de Girona, Bernat de Vilert, en el sínode general que va tenir lloc a Girona e1 l6 d'octubre de 1281, va excomunicar a G.G. per haver fet violentar les portes de les esglésies de la Vall d'Hostoles. (34) Ignorem el motiu, que en el terreny de les hipòtesis podria resultar relacionat amb els possibles preparatius de la futura campanya que el Rei Pere volia emprendre per la Mediterrània. Calien cabdals i G.G. n'hi va aportar dels seus. Un home com ell, amb una idea ja presa, no es pararia pas davant la porta d'una església l'hora de fer la recaptació.

El dia 3 de les calendes d'abril de 1282, és el dia que obre l'etapa de les grans gestes. Aquest dia el Rei Pere, escrigué a G.G. perquè acudís amb la seva gent i aparells de guerra a Amposta per embarcar.

L'expedició sortí de Port Fangós el dia 17 de juliol, amb la intenció aparent del Rei de passar al Nord africà, però amb la secreta ambició de conquerir la illa de Sicília que estava en mans de Carles d'Anjou, Els secrets propòsits del rei Pere d'intervenir a Sicília es veieren afavorits per la jornada coneguda com les "vespres sicilianes", en la que es feu una gran matança de francesos i en resultà una demanda d'auxili a Pere II, que es va afanyar a desembarcar a Sicília, d'on foragità Carles d'Anjou, després que aquest amb un poderós exercit assetgés Messina, on va fracassar , passant posteriorment a Calàbria. D'aquesta manera a finals de setembre Sicília quedava l1iure dels Anjou i en poder del Comte-Rei Pere II.

L'actuació de G.G. durant vint anys a Sicília fou tant intensa, que aquí podrem fer-ne solament un breu resum i deixarem una més amplia biografia de G.G. per millor ocasió. L'historiador Zurita ens diu que G.G. tingué una destacadíssima actuació en la conquesta de Sicília i quan el Rei va deixar dit que el seu fill Jaume l'havia de succeir en el regne de Sicília, hi deixava per principals del seu consell a G.G. com a Vicari general de Regne, Joan de Proxita conseller i Roger de Llúria, almirall, entre els principals. (35)

Pel maig de 1283, l'Infant Jaume amb l'ajuda de G.G. reprimiren una revolta a Catalgiron, mentre el Rei Pere tornava a Catalunya.

Pel mes de juny tingué lloc el cèlebre desafiament de Burdeus entre el Rei Pere i Carles d'Anjou. Tornant de Burdeus el Rei escrigué a G.G. a Sicília, donant-li les gràcies per les victòries obtingudes contra els enemics i per altra banda l'advertí de les queixes que havia rebut sobre actes del seu mandat i que si era veritat, s'abstingués d'agraviar a la gent i concloïa confiant en la seva fidelitat i valor. (36)

Ara hem d'abandonar l'illa de Sicília i tornar a Catalunya on tindrien lloc els gravíssims esdeveniments de la invasió de la croada comandada pel Rei de França Felip l'Atrevit. El Papa partidari que el regne de Sicília continués en mans franceses, no va acceptar la sobirania del Comte-rei Pere II, el va excomunicar i va predicar croada contra ell. El Rei Pere en previsió de la invasió va aplegar els seus homes i va cridar a G.G. que pel gener de1 1285 era ja a Catalunya. Concretament el va citar a Figueres a 10 de les calendes de maig. El dia 12 de juny començava la invasió; l'exercit croat va entrar pel Coll de la Massana. Les forces catalanes molt inferiors es varen retirar abandonant l'Empordà i ben aviat el Rei Felip assetjava la ciutat de Girona defensada per Ramon Folch de Cardona. (37)

Mentre Girona estava rodejada, els almiralls catalans Marquet i Mallol, vencien un estol francès a les illes Formigues, (38), però no es pogué impedir la rendició de Girona el 7 de setembre. El dia 4, l'armada de Roger de Llúria arribada de Sicília uns dies abans, derrotava la flota francesa a Roses.

Aquest fet que va impedir l'arribada d'aprovisionaments per mar, va originar la retirada de l'exercit francès, incapaç de prosseguir la invasió i fou estrepitosament derrotat quan es retirava pel Coll de Panissars el dia 1 d'octubre de 1285.

G.G. fou conseller militar de l'Infant Alfons, durant la invasió, car l'exèrcit català es dividí en dues parts, una comanada pel Rei i l'altra per l'Infant Alfons. Acabada la retirada, el Rei devia retornar a Barcelona i Alfons estava al front de l'exèrcit de contenció, establert en els primers estreps de la muntanya gironina, entre el Ter i Fluvià. La gran experiència militar adquirida per G.G. tant a l'Africa com a Sicília, el feia imprescindible serà sempre una constant dels reis confiar-li llocs de gran responsabilitat militar.

Dissortadament l'onze de novembre moria el Rei Pere II el Gran i possiblement aquest motiu precipità la tornada de G.G. a Sicília a les ordres de l'Infant Jaume, que era lloctinent general a l'illa. El Rei mort, havia disposat que Jaume l'havia de succeir en el regne de Sicília. Podem fidelment constatar que G.G. no era a Catalunya, ja que Blanca d'Hostoles, la seva esposa va signar per raó de senyoria, la venda a Pere de Sesquer, la condomina dita de Sesquer a la parròquia de Sant Feliu de Pallerols a la Vall d'Hostoles. Blanca aprovava els documents, ja que era apoderada del marit, per document notarial. (39)

El Rei Jaume, fou coronat a Sicília i una de les primeres missions que confià a G.G., fou que passés a Calàbria per recuperar algunes places que s'havien lliurat a l'enemic. Zurita diu que el Rei el feu mariscal de la gent de guerra a sou en el regne de Sicília.

Mentre G.G. era a Sicília, Blanca continuava administrant per poders la Vall d'Hostoles.

Plànol de la sagrera de ST. Feliu de Pallerols (segle XIII). Observi's la diferència entre la regularitat de les construccions prop de l'absis de l'església amb la diferent disposició de les altres que serien anteriors. Dibuix original de Carles Fochs, professor de l'escola d'Arquitectura del Vallés. UPC

El dia 13 de juliol de 1287 aprovà la venda del delme de Campdorà que tenien pel castell d'Hostoles. (40) El poder de Blanca era molt ampli i inclús feia importants nominacions en els castells de la seva jurisdicció. A 14 de les calendes de juny de 1288, va confiar la custodia del castell de Colltort a Agnès de Colltort (41) i a 4 dels idus de gener de 1289, Ramon de Clota de la parròquia de Sant Cristòfol de Cogolls, obtingué la del castell de Puig Alder. (42) En els dos casos, s'obligaven a guardar les fortaleses tant de dia com de nit, comprometent-se amb llurs patrimonis i fent d'acord amb les costums de l'època, els corresponents homenatges de fidelitat.

El 1289 Blanca, senyora d'Hostoles va absoldre en el mes de febrer a Guillerma de "Manso Inferiorum" (Mas devall) de la parròquia de St. Feliu, de tota servitud rebent 2 sous i 8 diners i uns dies després alliberà G. de O1mera, esposa del difunt B. de O1mera de les Planes, cobrant 50 sous barcelonins; pel desembre concedí a Dalmau Cos, a cens perpetu tot el mas Sesquer de la parròquia de St. Feliu, amb totes les seves terres i la batllia expectant, salvant el domini directe. (43)

Mentre això passava a la Vall d'Hostoles, algunes poblacions de Calàbria s'havien passat a l'enemic, degut als excessos dels almogàvers, però G.G. amb el seu exèrcit sufocà la rebel·lió i tornà les places de Castrovilari i Murano a l'obediència del Rei Jaume, que en el mes de maig de 1290 l'encarregà una ambaixada prop del Rei Sanç de Castella i més tard, que assistís en nom seu a la pau que es negociava entre el Comte-Rei Alfons i el Rei de Nàpols, tendent a assolir la pau en el regne de Sicília. A finals de maig assistí a les entrevistes dels dos reis, que tingueren lloc entre els colls de Panissars i Pertús, que no donaren cap resultat positiu, ja que Alfons moria el dia 18 de juny. (44)

Aquesta mort, tindria greus repercussions a Sicília, ja que Jaume al ser coronat Rei d'Aragó, va tractar d'arranjar com fos possible la greu situació en que es trobava Catalunya, enfrontada al Rei de França, al de Nàpols i al Papa, al mateix temps.

Durant 5 anys però, Jaume fou Rei d'Aragó i de Sicília, ja que no complí el testament del seu germà Alfons i deixà a Frederic com a lloctinent general de l'illa. Durant aquests 5 anys G.G. serví fidelment al Rei Jaume a Sicília, si bé feu alguna escapada a Catalunya. El 20 de juliol de 1291 era a la Vall d'Hostoles, on atorgà un nou poder a favor de la seva esposa Blanca per intervenir en tota classe de contractes sobre els honors dels castell d'Hostoles. (45) Quan a l'agost del mateix any Jaume II tornà de Sicília per fer-se càrrec dels seus regnes, G.G. junt amb altres dignataris l'anà a esperar a Mallorca. Durant aquests 5 anys, G.G, era home ben vist a la Cort de Jaume II, que en feu grans elogis davant del sultà Otmar de Tlemcen. (46)

El dia 20 de juny de 1295, va tenir lloc el Tractat d'Anagni, pel que Jaume II, renunciava als seus drets sobre Sicília i inclusivament es comprometia a ajudar a recuperar l'illa si el seu germà Frederic no s'avenia a entregar-la. Aquesta pau produí a Sicília una impressió penosíssima fins l'extrem que el Parlament envià una ambaixada a Jaume II per fer-lo desistir, ja que el Tractat els lliurava als enemics. Una de les conseqüències d' Anagni fou el casament de Jaume II amb Blanca d'Anjou, que tingué lloc a Vilabertran el 25 d'octubre de 1295 on es produí un dramàtic incident, quan els ambaixadors sicilians al sentir de llavis del Rei Jaume II la cessió de Sicília als Anjou, es deslligaren de la seva fidelitat, s'esquinçaren les robes i es vestiren de dol.

G.G. que era a Catalunya degut a aquests esdeveniments, lliurà un document en què salvava els seus drets de domini directe sobre una venda que feu Dalmau de Roca Salva, militar, d'unes percepcions sobre el mas Collelldemont de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols. (47) També atengué el seu patrimoni del Castell de Rocacorba quan confirmà a Pere d'Esparregueres la venda de 3/4 parts del mas del mateix nom de la parròquia de Sant Llorenç d'Adri.

Els dignataris catalans a l'illa de Sicília: Guillem Galceran, Berenguer d'Entença, Blasco de Alagon, els Montcada, Roger de Llúria etc., es posaren al costat del Rei Frederic, que fou investit pel Parlament Sicilià l'onze de desembre de 1295 i coronat Rei el 25 de maig de 1296. Immediatament una fulminant ofensiva fou l1ençada damunt la Calàbria i la Pulla, per evidenciar que Frederic no podia ser foragitat de Sicília.

Diu Alos, que el Rei Frederic estant assetjant la ciutat de Cattanzaro, abans de prendre-la feu donació d'ella i de tot el comtat a G.G. En aquells moments es produí un enfrontament entre el Rei Frederic i Roger de Llúria i aquest abandonà el camp de Sicília. Frederic s'apoderà dels seus castells i al tractar Roger de reconquerir-los, topà amb G.G. i els seus almogàvers i quedant molt malferit es va retirar. D'aquí deuen venir les terribles baralles d'aquests dos personatges i sembla que G.G. no es pogué reconciliar amb Jaume II fins la mort d'aquell almirall.

Més tard esdevingué, diu el cronista Ramon Muntaner, que barons de França arrivaren a Sicília en ajut del Rei de Nàpols i per tractar de reconquerir l'illa.

Ara seguirem per descriure aquesta famosa batalla (Gagliano) a Muntaner, tant per la bril1ant descripció que fa d'ella, com per comprendre la manera de combatre dels almogàvers.

"... Els tres barons de França amenaven amb ells 300 cavallers tots triats i que eren els millors de França coneguts amb el nom de "cavallers de la mort" i vingueren a Catània amb el cor i la voluntat de combatre amb el noble Guillem Galceran comte de Cattanzaro i amb Blasco d'Aragó que eren de part del rei de Sicília. Que us diré? diu Muntaner, ells saberen un jorn que el Comte Galceran i don Blasco eren en un castell de Sicília que ha de nom Gagliano, e tots tres cents cavallers amb molta gent anaren-se'n a Gagliano. I el Comte i don Blasco trobaren que no tenien més de 200 homes a cavall, mentre que els francesos en contaven 500 i molts homes a peu. I a l'alba sortiren de Gagliano, les tropes i les nácares sonant, i quan cada una de Ies hosts es veieren els almogàvers del Comte Galceran i de don Blasco cridaren : Desperta ferres! desperta! , e tots a colp van ferir de ferres de les llances en les pedres, si que el foc que feien cascum eixir, així que faria que tot 10 nom fos llumenària, e majorment com era alba. E Ios francesos que veren açò meravellaren-se'n e demanaren que volia allò dir, e cavallers que hi havia, qui ja s'eren trobats amb almogàvers en Calàbria en fets d'armes, digueren que açó era costum d'ells que tota hora que entraven en batalla despertaren Ios ferros de Ies llances.... ''

Muntaner continua explicant que el Comte Galceran i don Blasco no volgueren fer ni avantguarda ni reraguarda, abans tots plegats la cavalleria a l'esquerra i els almogàvers a dreta. La batalla fou molt cruel. De la primera envestida cent francesos moriren i totes les seves senyeres era a terra. A migdia encara durava la batalla i dels francesos tots moriren i solament s'escaparen 5 homes a cavall. ( 48)

La descripció de Muntaner és insuperable, i de veritat degueren ser impressionants les càrregues dels almogàvers a Gagliano. Davant d'ells la imponent figura de G.G. a cavall, obriria amb Blasco d'Alagó, l'ordre de batalla.

A 12 de les calendes de novembre de l'any del Senyor 1295, Dalmau de Rocasalva militar i esposa venen a P. Espayol, tota la tasca de pa i vi i altres drets que cobra en el mas Collelldamont de la parròquia de Sant Miquel de Pineda. El document és firmat i lloat per Guillem Galceran de Cartellà, Senyor d'Hostoles , que salvà els seus drets. Pergamí del mas Pallerols.

Si aquesta època de G.G. al servei del Rei Frederic, sembla més esplendorosa en quan a les seves gestes militars, és degut a que Muntaner va conèixer-la bé i no abans, ja que no era a Sicília, però ens diu que tant a Sicília com a Calàbria, no hi hagué batalla que ell no hi fos.

Més endavant Muntaner explica que G.G. feu una fraternal amistat amb Roger de Flor i junt amb Blasco d'Alagó, Berenguer d'Entença i el Rei Frederic, constituint un agermanament sincer. Aquests cavallers eren mal vistos a la cort del Rei Jaume II, que estava pressionat per Roger de Llúria.

De 1296 fins a 1302 en què es firmà la pau de Caltabellota, el regne de Sicília es veié envoltat de numerosos fets bèl·lics. Fins i tot el Rei Jaume II intervingué amb la seva flota a petició del Papa, dues vegades e11298 en què assetjà Siracussa sense rendir-la i en una segona expedició vencé al Rei Frederic en la batalla de Cap Orlando. Però Jaume II no explotà aquest èxit i tornà a Catalunya, probablement cansat d'aquesta guerra fratricida. Malgrat la derrota, Frederic no es desanimà i l'1 de desembre de 1300 feu presoner al Duc de Calàbria en la batalla de Falconara en la que també participà G.G. junt amb Blasco d'Alagó, Ramon de Montcada, Berenguer d'Entença, 700 homes a cavall i 4.000 almogàvers.

Vint anys de guerra a Sicília s'havien acabat i es pogué arribar a la pau de Caltabellota en la que es reconegué la senyoria del Rei Frederic sobre Sicília, que si bé s'establí que seria vitalícia; 20 anys més tard, Frederic aconseguí malgrat les protestes dels Anjou i del Papa, jurar com a successor al seu fill Pere.

A Caltabellota estigué present G.G. fent costat al Rei Frederic. Muntaner diu que fins 90 anys portà armes i que després "... vene morir en lo dit lloc d'Ostoles, en la cambra on nasque entre els seus... ,, Per nosaltres és evident que G.G. no visqué 90 anys, sinó alguns més de 70, que ja són molts per portar armes, com va fer fins quasi la seva mort. El que és cert és que abandonà l'empresa de Roger de Flor que amb els almogàvers marxà cap a Orient.

Uns quatre anys visqué a la Vall d'Hostoles, dedicat a l'administració del seu patrimoni. Pel gener de 1304 comprà juntament amb la seva filla Ermessenda, el molí de Solerats a la parròquia de les Encies a P . de Vilamala. A l'any següent el Rei l'ajudà en uns plets que tenia interposats, i ja definitivament reconciliat amb ell li feu donació durant la seva vida dels castells d'Hostoles, Puig Alder, Colltort, Rocacorba junt amb les jurisdiccions civil i criminal, donació feta en reconeixement dels serveis prestats. (49)

Encara pel juliol de 1306 anà a la Vall de Rocacorba on manà fer els capbreus dels seus masos. Morí poc després, sense que en sapiguem la data, deixant els honors d'Hostoles a la seva filla Ermessenda esposa del baró Bernat Hug de Cabrenys.

Guillem Galceran de Cartellà fou home físicament molt fort i dotat d'una ferma voluntat i gran caràcter. Triomfà en quasi totes les actuacions en què intervingué especialment quan estava al servei dels Comtes Reis.

Molt temperamental no feu mai res a mitges. Durant la primera meitat de la seva vida fou senyor feudal molt dur, quasi en permanent revolta contra el seu Rei, assaltador de camins, el seu castell d'Hostoles fou sovint refugi d'enemics del Rei, gitat de Pau i Treva en diverses ocasions i excomunicat pel Bisbe de Girona, G.G. presentà la figura típica de l'aventurer.

Home dotat de grans dots pel comandament militar i carismàtic fou elevat al màxim rang en l'exèrcit de Sicília, on la seva figura pren segons Muntaner, caràcters de l1egenda. Ben segur que entre els seus almogàvers era l'heroi indiscutible.

Durant la segona meitat de la seva vida prestà grans serveis a quatre Comtes-Reis: Jaume l, Pere II, Alfons II i Jaume II, així com a Frederic Rei de Sicília. Fou nomenat per aquest darrer Comte de Cattanzaro i en reconeixement dels serveis prestats, el Rei Jaume II, li cedí les jurisdiccions civil i criminal de la Vall d'Hostoles, i l'exceptuà de fer-li homenatge.

Ambaixador, capità de missió a l' Àfrica i a la Cort de Castella, cap de l'exércit i dels almogàvers durant 20 anys a Sicília, brillant assessor militar durant la invasió del Rei Felip l'Atrevit, foren les pàgines brillants de la vida de Guillem Galceran. La història no oblida que fou senyor de remences i la seva actuació fou molt dura.

Però Guillem Galceran era un home del seu temps i l'análisi que d'ell hem de fer és a través de la vida, de les circumstàncies, del dret i en definitiva de la societat catalana que vivia en el segle XIII, quan Muntaner fa de Guillem Galceran de Cartellà, senyor d'Hostoles, un home de l1egenda.

Aquesta exuberant personalitat, sens dubte molt complexa, pot ser un exemple clar de com era un cavaller medieval, en un moment històric, especialment a mitjans del segle XIII, quan les regles de la cavalleria, entre els pars del regne, estava per sobre de les qüestions d'Estat.

LES CORTS ENDUREIXEN LA CONDICIÓ DELS REMENCES

Importants i numeroses foren les disposicions emanades de les Assemblees de Pau i Treva , i Constitucions del les Corts del principat, que afectaren els pagesos de remença, durant el transcurs del segle XIII. Si seguim les mateixes podrem observar un progressiu enduriment de la condició remença.

A cinc del idus de juny de l'any 1200, el Rei Pere l va reunir a Barcelona una assemblea de Pau i Treva. Aquesta assemblea aplegà molts dels magnats, tant és així que el Rei pogué dir"... e ab tots los Magnats e Barons de la mia terra, als quals, amb un coratge a tots en sems justa cosa, e equal es vista, a expedient de la comuna utilitat, que en la dita terra mia, de Salças a Tortosa, Lleyda, amb sas encontradas, pau i treva sia stablida..." (50) Aquesta reunió del Rei amb els seus magnats, barons i autoritats eclesiàstiques establí la Pau i Treva de consuetut, a favor de les esglésies, senyories de canonges i monestirs, clergues, monjos, vídues, els vilans, vilanes i llurs cases mentre estiguin en el mas i la prohibició de robar bestiar. Ordenà també la seguretat en els camins i vies públiques. Però, feu una excepció: ''... e exceptats homes propis los quals sia legut a lurs senyors pendrelos en cami.... ,, Aquesta disposició permet conèixer la situació de la pagesia servil a començaments del seg1e XIII. La protecció d'aquests pagesos, que hem vist a la Vall d'Hostoles eren majoria, es limitava a la permanència en els termes de la senyoria, és a dir , si s'escapaven el senyor podria capturar-los en els camins, sense infringir la Pau i Treva. Les Corts de Cervera, convocades en el mes de setembre de 1202, tindrien un mal record per la pagesia, especialment la de la Catalunya Vella. Autoritzaren el "dret de maltractar", si bé prohibint-lo en els feus del Rei, i en els eclesiàstics, encara que aquesta prohibició no sempre es complí. (51)

El Rei seguí la via de no ficar-se en els alous de cavallers, el que va permetre que els pagesos d'aquests senyors, poguessin ser empresonats i despullats de llurs béns sense cap justificació per part del senyor. Aquest "dret" estigué en vigor fins que fou abolit per la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 i fou una de les principals reivindicacions dels remences. Durant tres segles, degueren suportar una sèrie de vexacions increïbles i que paradoxalment eren legals.

La mort del Rei Pere I a Muret, deixà a un infant, Jaume I, enmig d'una complicada gamma d'interessos enfrontats: la gran noblesa catalana d'una part els interessos del Rei de França per l'altra, feu intervenir a la Santa Seu d'una manera decidida. Envià un legat, el Cardenal Pere de Beneventi, que reuní Corts a LLeida l'any 1214 a fi de cercar vies que possibilitessin la governació de Catalunya per part de Jaume 1. Aquesta intervenció fou positiva en el sentit que inclinà a la noblesa catalana en favor de l'lnfant Jaume 1 i afavorí la governabilitat del país en temps certament turbulents.

L'alta noblesa, possiblement en la plenitud del seu poder , impedí l'aplicació de la Pau i Treva, car aconseguí: "Los homes empero dels alous de cavallers e de castell, en los quals 10 Rei no ha sinó la Potestat tant solament, en nenguna manera sots aquesta Pau sien rebuts... "(52) Els senyors havien obtingut que, amb excepció, s'aplicarien els beneficis de la Pau, a la pagesia solament quan expressament així ho demanessin per als seus rústics. Jaume I, ja Rei, reuní Corts a Vilafranca l'any 1218, com a Rei d' Aragó, Comte de Barcelona i senyor de Montpeller promulgant una constitució de Pau i Treva, que posava sota la seva seguretat els vilans i vilanes de cavallers, així com d' alous com de feus, si bé mantenia l'excepció dels homes pròpis, els quals era permès a llurs senyors capturar-los en els camins. (53) Els pagesos depenents d'alous o feus de senyors, solament estaven emparats per la Pau i Treva en l'interior dels masos, i ja sabem el difícil que era per al Rei fer entrar el seu poder dins dels alous de cavallers i inclusivament dels feus per ell atorgats. Fou impossible en aquesta època plena de guerres entre els nobles, i amb un poder reial afeblit, que els pagesos obligats a fer residència personal en el masos (remences) poguessin beneficiar-se d'allò que disposaven les Constitucions de Pau i Treva. Malgrat que a Vilafranca es designà una durada de 10 anys per la Pau i Treva. Jaume I en convocà una altra a Tortosa l'any 1225 amb assistència d'alts eclesiàstics, nobles, barons i per primera vegada representants de les ciutats de Barcelona, Girona, Besalú, Vic, LLeida, Tortosa. L'excepció dels homes propis de la salvaguarda en els camins fou també inclosa en aquesta Assemblea.

La situació dels pagesos adscrits als masos no millorava ni podia millorar . Aillats com estaven i sense consciència encara de la força que tindria la seva unió, restaven en mans de llurs senyors que no feien més que augmentar el poder sobre els seus homes, trobant aquests en els jurisconsults i en les Corts del Principat el suport que encara els mancava : la llei escrita al seu favor.

La situació del dret a Catalunya era confosa i dispersa. això comportava molta inseguretat en la interpretació i inclusivament molt malestar entre la noblesa que estimava que no hi havia correlació entre els Usatges de Barcelona i les posteriors disposicions de Corts, ans al contrari, hi havia contradiccions importants, que varen derivar inclusivament en lluites per part dels nobles que estimaven hi havia intromissions reials en els seus dominis. (54) A més a més la situació en els tribunals de justícia era dificultada per les diferents interpretacions que de la llei es feien.

A mitjans del segle, el Canonge de Barcelona Pere Albert, va fer una compilació jurídica de les : "Costums generals de Catalunya, entre els senyors i els vassalls tenents de castells, i altres feus de senyors ". Amb 44 capítols Pere Albert examina totes les possibilitats de relació, principalment entre els senyors de castells i els seus vassalls. Es una compilació molt interessant per comprendre fins a quin punt, en aquesta època, la noblesa era l'autèntica detentadora del poder. El capíto1 35, a l'aclarir la situació dels fills dels homes propis, ens dona la clau per interpretar la situació de la pagesia catalana, després de la conquesta de la part sud de Catalunya. "Si el fill és pagès, diu aquest capítol, es servat de dues maneres a Catalunya, car en una que es dita Catalunya Vella (Bisbat de Girona, quasi mig Bisbat de Barcelona i la major part del Bisbat de Vic) els seus fills són homes del seu senyor i no poden contraure matrimoni ni partir del mas, si no s'han redimit prèviament i si fan matrimoni el senyor té part de l'esponsalici. Però en aquella part de Catalunya més enllà del Llobregat, que des de temps del Comte Ramon Berenguer, es coneix com a Catalunya Nova, ni els fills de pagesos ni els de cavallers són homes dels senyors de llurs pares". (55) El mateix capítol, recull una antiga costum catalana a favor dels pagesos, quan diu, que si els pagesos o llurs fills a la Catalunya Vella, parteixen dels masos sense la voluntat dels senyor del seu lloc i passin a habitar viles del Rei, de l'Església o dels nobles, passats un any i un dia d'aquesta nova residència, seran lliures i immunes a domini dels seu antic senyor. Cal però, tenir en compte que en aquest cas, el pagès que marxava perdia l'heretat (domini útil), i feia molt difícil refer la vida, tant en viles com en ciutats, on les possibilitats de trobar feina eren molt petites. De tota manera era una possibilitat, la darrera que els quedava per recuperar la llibertat.

El 1282, tingué lloc la invasió i conquesta de Sicília per part del Comte-Rei Pere II, que va comptar exclusivament amb la col·laboració de la noblesa catalana, ja que l'aragonesa va refusar. Les Corts de Barcelona de l283 foren, un reconeixement dels serveis prestats pels magnats i barons al Rei.

El Rei restituí la possessió del " mer i mixte imperi" a tots aquells nobles que antigament l'haguessin posseït, pel que creiem que la majoria de senyors jurisdiccionals recuperaren aquests poders, ja que la possessió antiga es provava amb la declaració de simples testimonis. (56) Aquesta nova, degué caure molt malament, en llocs i llogarets, on el Comte-Rei havia començat a exercir una certa influència i en qualsevol cas reforçava els poders de tots els aloers i posseïdors de feus. En el capítol 33 d'aquestes mateixes Corts, Pere II confirmà i aprovà la constitució feta a Cervera el 1202 (Dret de maltractar) si bé feia salvaguarda del disposat en la Pau i Treva. (57)

En quan als homes de remença, les Corts proposarien i el Rei acceptà, la constitució coneguda amb les seves primeres paraules i diu així: " En les terres o l1ocs on els homes tenen la costum de redimir-se, no canviïn el domicili als nostres llocs sense redimir-se, i no hi puguin tenir honors o possessions, per lo que deuen alienar-les a persones no prohibides. En els llocs on les homes no tenen costum de redempció, si es muden a llocs reials, retornin als senyors les seves possessions o les alienen a persones no prohibides..." (58) Aquesta constitució que respectava a favor dels pagesos, la llibertat si havien residit durant mes d'un any i un dia en llocs privilegiats, es una legalització del capítol 44 de les Commemoracions de Pere Albert i significa, des d'el punt de vista jurídic l'assimilació dels pagesos que havien de fer residència obligatòria en el mas, a quasi un objecte de la producció agrària.

Per tant 1283, senyala el punt més greu de les relacions entre els senyors i els seus pagesos de remença. Hem de puntualitzar el més greu fins el moment, ja que el futur guarderia situacions més greus encara per la gent del camp.

Durant el regnat d'Alfons II, a les Corts de Montçó de 1289 es proclamà una altra Constitució, que en realitat fou una ampliació de l'anterior ja que estengué als joves-homes, la redempció obligatòria. (59)

A les Corts de Barcelona de 1291, regnant el Comte-Rei Jaume II, tingué l1oc la promulgació de la constitució "Null hom"que prohibia a qui tingués mas, borda o pernada en senyoria d'algú i fes residència personal que no es pogués fer home d'altre sense llicència del seu senyor. (60)

L'ADMINISTRACIÓ FEUDAL DE LA VALL

Com ja sabem, la Vall era en aquest temps una senyoria infeudada pels Comtes-reis als senyors del castell d'Hostoles i comprenia les set parròquies de Sant Feliu de Pallerols, Les Planes, Cogolls, Colltort, Sant Pere Sacosta i les Encies. Ara governava la Vall, la casa Cartellà, personalitzada en un cavaller eminent de la noblesa catalana: En Guillem Galceran de Cartellà. Els Cartellà succeïren als Hostoles.

L'estructura de l'administració era complexa i operava amb una gran quantitat de medis personals: cavallers, castlans i gent de castells, jutges, notaris, saigs i batlles i procuradors, coexistents amb una ben nodrida xarxa eclesiàstica establerta a les set parròquies.

Els militi (cavallers) eren peça fonamental. El senyor d'Hostoles els havia dotat amb importants feus (masos i altres drets), mantenien una administració independent, si bé el senyor podia retirar les concessions que corresponien al vincle militar . Eren homes del seu senyor a qui devien homenatge de fidelitat i ajuda quan els requerís a prestar-la. Eren el nucli més eficaç que posseïa el senyor per sotmetre a obediència els seus vassalls que treballaven els masos i per defensar la senyoria.

El govern estava en mans del senyor d'Hostoles, en aquest cas, el propi Guillem Galceran, qui en les seves absències era substituït per la seva esposa Blanca, dotada amb plens poders delegats, que consten en documents notarials.

En aquest segle uns deu cavallers prestaven serveis al senyor, establerts per controlar tota la vall, on ocupaven cases fortes dotades generalment d'una torre fortificada. A Sant Miquel de Pineda, una casa molt antiga, els Coll, tenien la domus. que hem trobat documentada el 1165 i que més endavant comprarien als Colltort el domini útil del castell del mateix nom. A la parròquia de Sant Iscle, tenia casa la Milícia de Albis prop de l'església parroquial, milícia que passarà en el segle següent a la casa de la Planes. El senyor de Colltort tenia la seva casa forta al fons de la Vall, pertanyia a una casa antiquíssima, car el 1017, Ermemir de Collotortuensi, era castla del castell. Una altra família de gran rellevància històrica eren els Port, també d origen antiquíssim, tenien la casa encara existent, en el port entre les valls de Cogolls i Colltort. Entre les cingleres del Far i al fons de la vall, una altra casa fortificada albergava al senyor de la Milícia de Costa. A les Planes, el senyor del mateix nom, convertirà més endavant el seu " stallium " en un veritable castell. Dalmau de Roca Salva tenia l'alberg a les Encies, si bé la seva casa pairal era el petit castell que encara avui s aixeca en un faldar de muntanya a la Vall d'Amer. Els Sant Romà, família afincada a la Vall de Joanetes, tenien l'alberg i feus a la parròquia de Cogolls. Peralta era també cavaller al servei dels castell d'Hostoles, així com també els senyors del castell d'Ases (terme d'Amer), que tenien bens a Cogolls i Les Encies.

Hi ha un altre grup que hem de classificar entre la gent militar, sense ser-ho. No són cavallers, però tenen una important funció en la defensa i custodia dels castells, pel que cobren una remuneració i sempre són gent de confiança, que guarda els castells en temps de pau generalment.

Els jutges i els seus ajudants, els saigs, eren altres funcionaris al servei del castell. El senyor els anomenava i destinava. El 1292 era jutge de la Vall, Bernat Sprior. Tota la pagesia excepte els aloers estaven sotmesos a la seva jurisdicció. La justícia a la vall està en mans exclusives del senyor d'Hostoles, excepte l'alta jurisdicció del Comte-Rei, quan aquest no l'ha cedit. Els aloers tenien el privilegi d'alçada recorreguent a un tribunal superior.

Un capítol molt important és el dels batlles, que comprenia una gran diversitat dels mateixos. Són els administradors econòmics i no s'ha d'entendre que en aquesta època el nomenament tingués cap connotació política. Hi havia a tots el nivells, el senyor d 'Hostoles en podia tenir un o varis a cada parròquia, la missió dels quals era cobrar els censos, rendes, mals usos, etc. Cada cavaller en tenia algun i també els alouers, és per això que n'hem pogut identificar molts.

E1 117 4 Pere de Sant Feliu signa com a bajuli en l'establiment del molí de Pallarols per Miró, senyor d'Hostoles. El 1252 Joan de Coll és batlle del cavaller Bernat de Sant Romà que signa com a testimoni en una donació intervivos. E1 l284 i 1286 en dos documents apareix que Simó de Vilario, és batlle del castell d'Hostoles per tot el terme del castell i Guillem de Cursu de les Planes és bajulus del castell de Puig Alder , pel senyor Ramon de Palafolls, en aquesta època senyor útil d'aquesta fortalesa. Altre tipus de batllia són de menor importància: Ramon de Port e1 1299 és nomenat per l'Abat d'Amer per la batllia de sach dels masos Comba d'Amont i Perer de la parròquia de Cogolls. Aquests càrrecs eren en general hereditaris, com és el cas de les famílies dels masos Vilar (Sant Feliu de Pallerols), Cos o Cursu de les Planes i Port de Sant Iscle. Les batllies eren principalment administracions d'ordre econòmic que tenien per objecte la recaptació de gravàmens, drets i serveis que havien de donar i prestar e1s masos de la senyoria i la seva jurisdicció podia abarcar tota la vall, una parròquia o solament un mas. Tothom qui tenia poder econòmic a la vall en nomenava algun. Aquesta densa xarxa controlava perfectament tota la producció i obtenia els seus ingressos: sollatas, retrodècimes que repercutien naturalment sobre les sofertes rendes dels masos. Indubtablement auxiliaven al seu senyor en altres afers, com per exemple, signar com a testimonis o representants seus en els documents notarials. La missió dels notaris era importantíssima: són els que han d'estendre els documents, guardar-los i donar-ne fe; el senyor d'Hostoles nomena els notaris i escrivents.

Els primers redactors de documents foren gent d'església i el primer notari que hem identificat com a tal és Bernat, clergue de les Planes i notari d'Hostoles a l'any 1244; anteriorment signava Pere levita e1 1208 o Bernat prevere de Vilar el 1211. Probablement vers 1280 es va constituir formalment la notaria de la Vall d'Hostoles i es començà a registrar degudament la documentació.

Els procuradors tenien missions complexes i específiques i ajudaven al senyor en l'administració, La seva feina podia anar des de l'absolució d'un remença, o rebre'n homenatge, fins a designar la gent que ha de custodiar el castell. Són per tant gent de màxima confiança de1 senyor del castell (61).

L'ADMINISTRACIÓ ECLESIÀSTICA.

Les parròquies de la Vall d 'Hostoles corresponien al bisbat de Girona. Eren set i estaven ben proveïdes de personal: capellans, preveres, levites i diaques. A part de la seva funció religiosa, desempenyaren en aquest segles la important funció de notaris i escrivents. Eren dipositaris d'una informació en la que la pagesia degué dipositar una alta confiança. Es formaven en la pròpia vall i exercien la professió en les esglésies de la mateixa: Berenguer de les Planes, Pere de Font, Berenguer d'Estanyol, Bernat de Vilar, eren gent nascuda a la terra d'Hostoles i que un cop consagrats prestaren els seus serveis en les velles parròquies que els havien vist néixer.

La participació de l'església en la vida econòmica de la vall no és negligible. Les parròquies obtenien dels masos importants ingressos procedents de las recaptacions dels delmes i primícies, junt amb altres drets parroquials: misses de difunts, novenaris, olis per les llanties, menjars del rector, ous de salpas, obres de l'església, etc. Els senyors tenien concedit o simplement usurpat, segons els temps, la recaptació de delmes.

La gent d'església tingué gran influència entre la gent de la vall, derivada de la gran re1igiositat que impregnava la vida dels camperols en aquest segle. D'altra banda, dominant quasi en exclusiva la llengua llatina, amb la que es redactaven els documents notarials, eren dipositaris d'una amplia confiança.

LA VIDA DELS REMENCES.

A finals del s. XIII, els pagesos tinents de masos i masoveries estaven completament arrelats en les terres que treballaven, no solament per les costums antigues, sinó també per les disposicions de les Assembles de Pau i Treva i d'altres com la constitució: "En les terres i llocs...", que van regular les corts de Barcelona de 1283 que els homes de remença no podien canviar de domicili sense redimir-se prèviament. Quan un pagès o pagesa volia canviar de mas, fet que es produïa en general per qüestió de matrimoni, devia procurar-se en primer lloc de l'absolució del seu senyor natural que li fixava un preu per la seva redempció.

E1 1284 Blanca d 'Hostoles senyora del castell, va absoldre a Ermessenda, filla d'A. de Peralta de la parròquia de Sant Miquel de Pineda i li va cobrar 2 sous i 8 diners, segons estava disposat en les costums de la diòcesi de Girona, per la redempció de les donzelles incorruptes. El mateix preu va cobrar el cavaller Ramon de Port a Maria de Costa de Cogolls a l'any 1285, i Guillem Galceran de Cartellà quan e1 1291, va absoldre de tot domini a Guillerma de Campmort de les Planes. Però el preu no era sempre aquest, variava segons es tractés d'un home o d'una dona adults, la importància del mas, o simplement del criteri del senyor. Ramon de Sant Romà, militar que tenia el seu alberg a Cogolls, va absoldre a Berenguer Engelats de les Encies per 54 sous i a G. Verneda de les Planes per 50 sous. Hem calculat que un adult, home o dona pagava, de promig, entre 60 i 70 sous per redimir-se, preu considerable en el segle XIII.

La vall era molt poblada i, com a tot Catalunya, s'estava assolint el màxim de població a finals del segle XIII, començament del XVI. Molts masos es fraccionaven i per tant els mitjos masos eren molt freqüents en la documentació. Els matrimonis es feien generalment dins de la senyoria d 'Hostoles, de 84 documents d 'absolució i encomenació solament quatre són d'altres llocs: Sant Genís Sacosta, Pruït, Santa Pau i Tordera. Els matrimonis en aquesta època són molt freqüents, hem pogut reunir 216 registres entre donacions i capítols matrimonials, renúncies a la llegítima i rebuts referents a dots i aixovars. El matrimoni és pels remences un acte molt important i que ha d'envoltar-se de totes les garanties, és per això que s'extenen nombrosos documents. Vegem-ne un cas: A 14 de les calendes de febrer de l'any 1293, G. de Massord (nom antic del mas Boix), de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols, dóna al seu fill R., que contrau matrimoni amb Guillerma d 'Olivera, tot el seu mas Sord que tenia per la senyora Agnès del Colltort. Guillerma aportà una dot de 200 sous i a més a més un aixovar i renuncià a la llegítima i altres drets que tenia en el mas dels seus pares. Com que els mas Oliveres era de domini directe del castell d'Hostoles, dita Guillerma és procurà abans el document d'absolució. Finalment G. de Massord, pare, rebé del mas Oliveres la dot, per la qual cosa lliurà el corresponent rebut. Tot plegat no baixa pas de 5 o 6 documents que s'han d'extendre per legalitzar bé el matrimoni. I poden ser més ja que com que el numerari escasseja, la dot moltes vegades es paga a terminis, l'aixovar de la núvia que generalment va en la corresponent caixa, es composa d'un o dos jocs de llit amb les seves flaçades, llençols i capçals, una capa de tela, de valor de 13 sous per cana i una túnica de tela de valor de 12 sous per cana. L'aixovar és independent de la dot i depèn de l' economia de cada mas.

La cerimònia es feia en la parròquia que corresponia el mas i era objecte de grans festeigs i celebracions d'acord amb els costums de l'època. Hem de recordar que a la Vall, en aquest temps, no existeixen més centres urbans que les petites sagreres al voltant de les esglésies parroquials, la més important de les quals, la de Sant Feliu de Pallerols, no comprèn més que uns 15 focs. La vida es fa en els masos i no hi ha mercats. El més proper és el d'Amer, on s'hi van a comprar condiments, espècies, carn i peix salat, fruita seca; etc. La fira de Santa Llúcia, a finals d'any, es devia celebrar ja a la vall. Es una societat molt tancada i amb un alt grau d'autosuficiència. Els intercanvis entre els masos es devien establir a les sortides de les cerimònies religioses a la plaça de l'església, que, seria una mena d'incipient mercat. Cap pagès deixava d'assistir-hi i en els documents medievals, hem trobat els camins missaders que van dels masos a l'església parroquial

Els testaments, de l'època no són gaire abundants, ja que segons les antigues tradicions de la Vall a les parròquies, en general, el testador , en sentir-se malalt de mort fa el testament designant en primer lloc el marmesors, no mancant mai la designaci6 d'un capellà. A continuació manifesta el seu desig d'ésser enterrat en el cementiri parroquial. Seguidament fa les deixes que constitueixen el seu patrimoni entre els seus familiars, sense oblidar les donacions per misses i l'enterrament, una deixa per la parròquia i una altra pel seu senyor natural, amb la inclusió d'un donatiu pels pobres que serà entregat després de l'enterrament als necessitats que es presentin a la porta de l'església. De 1300 en endavant, els registres notarials són més abundants en testaments ja que es substitueix els registres parroquials pel de la notaria, que ja està establerta.

Els camps de la Vall estaven plantats de cereals i lleguminoses: cols, sègol, civada, ordi, blat, fajol, melva, sigrons, faves, pèsols, fesols i molta vinya que en general era de ceps alts.

Els bous prestaven als pagesos una ajuda considerable en les seves tasques agrícoles i també en el transport. Era un animal lent, però segur i de gran rendiment. Hem insistit en que hi havia molta vinya, ja que el vi era un element essencial de l'alimentació i no hi havia mas que no tingues la seva vinya i no es fes el vi per l'any . La fruita es feia i es fa bé a la Vall d'Hostoles: cirerers, perers, pomeres, figueres, presseguers, pruners i noguers, rodejaven els masos i proporcionaven fruita fresca en el bons temps i seca per ajudar a passar els llargs hiverns. També es plantava el cànem i el lli, per teixir en la pròpia casa, car en aquest temps, encara no han aparegut, almenys en els documents registrats, els teixidors d'ofici.

Tots els masos tenien els seus galliners i corrals, on galls, gallines, ànecs, oques, conills i porcs, proporcionaven de tant en tant, un afegit a l'alimentació i la forma de pagar els censos, tasques i mals usos. La caça i la pesca, molt controlada pel senyor d'Hostoles, serien un complement no desdenyable en l'economia de molts masos.

La terra estava en mans principalment dels senyors del castell, que en cedia una bona part els seus ajudants en l'administració. Els contractes en general, utilitzaven la formula de l'establiment emfiteutic, que permetia al pagès ser el senyor útil del mas, mentre pagues els censos i drets corresponents. El domini directe corresponia al senyor i el pagès, que era el seu vassall li devia obediència i fidelitat amb l'obligació de fer homenatge.

Els moviments de terres, segons les escriptures, són freqüents a finals del segle. Tot es pot comprar o vendre des d'un mas a una tira de ceps.

Els remences a finals del segle XII cobrien tota la Vall. Fora els militars, ningú s'escapava de la redempció personal, incluits els administradors. Els aloers eren ben pocs i no podem acabar aquest capítol sense recordar que els senyors tenien el dret de maltractar als seus pagesos, segons hagueren disposat les Corts de Cervera de 1204(62)

ELS BENEFICIS DE LA SENYORIA

L'agricultura, ramaderia i la funció molinera, eren les tres principals, quasi úniques activitats d'on es detreien els beneficis de la senyoria, és a dir de la renda dels masos que es repartien entre els senyors del castell, els seus militars i administradors i algun aloer. Comprenien dits beneficis de qualsevol tipus de rendiment de la terra serveis que es devien prestar, mals usos, drets de monopoli i senyorial i gravamens de qualsevol mena, fossin aquest justos o injustos, com manifestaven de manera prepotent els documents senyorials.

Les nombroses fonts consultades: pergamins de cases pairals, arxius i registres notarials de la Vall d'Hostoles, ens ha permès reunir una important informació sobre l'economia de la Vall i les considerables detraccions en favor de les classes dirigents: Ingressos sobre la renda de la terra i transmissió de bens immobles: censos, usatges, agraris, tasques, establiments, terços, lluismes i foriscapis. Mals usus: cogucia, exorquia, intestia, ferma d'espoli i redempció personal. Altres abusos senyorials: qüesties, toltes, forcies. Altres drets sobre els masos o les persones: entrades i eixides, alberga, fermança, acaptes, guarda. Drets d'ordre judicial: placits, homicidis. Serveis: joves (jornades) en temps de sembra, recollida i tragines. Altres drets: caps trencats, llengua, palla, cuixes de vaca, civades, ous, formatges, drets verema. Drets de monopoli: llosol, moltures, tavernes, pastures. Drets de castell termenat: host i cavalcada, guaytes, obres i so del castell. Drets de batllia: sollatas, retrodècimes. Drets d'església: delmes, primicies i drets menors.

Es fàcil de comprendre vista l'anterior relació el feixuc que era per qualsevol pagès fer front a tots aquests gravamens o serveis, especialment en una època en que l'augment de la població obligava a fraccionar les terres.

Pagar totes les rendes i serveis al senyor directe, als diferents administradors i a l'església i amb els que restava tirar endavant el mas i la família, podia ser patrimoni solament de gent molt treballadora.

Els pagesos anaven suportant estoicament la duresa del règim que imposava el senyor, dins dels termes del seu castell. Però ja en aquesta època, havien seleccionat un grup anomenat dels mals usos per entendre que afectava a la seva dignitat com a persones. D'aquest grup en faran bandera de la seva reivindicació, per la qual deuran lluitar durament fins la seva abolició, el 1486, amb ocasió de la Sentència de Guadalupe.

Hem de fer constar, que la relació anterior afecta en la seva totalitat a tots i cada un dels pagesos de remença. La poderosa xarxa de control establerta permet al senyor de controlar les collites, les molturacions,1es pastures, el moviment dels masos a traves del control dels matrimonis. Cada vegada que s'ha de cobrar un cens, una tasca o un mal us, l'administrador apareix diligent per reclamar-lo.

L'administració del Comte Rei es menys eficient. Ben sovint es venen bens, dels quals, una part dels drets li pertanyen, sense la signatura reial, i el tresor de la casa reial deixa de percebre els drets que li corresponen, en benefici de les rendes de la senyoria. (63)

LA SAGRERA DE SANT FELIU DE PALLEROLS

A les darreries del segles XIII encara hi havia constància de l'antiga sagrera, instituïda en el segle XI com a lloc d'immunitat dins d'un circuit de 30 passes al voltant de l'església parroquial.

Una trentena de documents són testimoni de dita sagrera que comprenia unes petites construccions dites sagraries, el cementiri i l'església parroquial.

Un treball extens serà publicat en el pròxim volum dels anals del Centre d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, fet amb la col·laboració de Carles Fochs, arquitecte.

NOTES

1.- Es troben notes disperses sobre Guillem Galceran de Cartellà, que demostren la seva gran personalitat, però insuficients per afrontar una biografia del personatge, que ben segur es mereix.

2.- Pergamí del mas Pallerols de 4 de desembre de1338.

3.- La numerosa documentació de la notaria de la Vall d'Hostoles, ens ha estat extraordinàriament útil. Agraïm a Antoni Mayans, director de l'Arxiu, totes les facilitats donades.

4.- Pergamí del mas Pallerols de 6 de les calendes del maig de 1208.

5.- Pergamí del mas Pallerols de 8 de les calendes d'agost de 1222.

6.- Esteve Proenca. "El dominio territorial del Monasterio de Amer". vol III nº 30.

7.- Esteve Proenca "El dominio territorial del Monasterio de Amer" vol 111 nº 36.'

8.- Antoni Maria Aragó "EL monestir d'Amer i els seus promotors". Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca. 1978pag. 344.

9.- Miquel Coll i Alentorn ( Moncada) Gran Enciclopèdia Catalana. pag. 232.

9 Bis Esteve Proenca. Obra citada vol. IV nº 34.

10.- Esteve Proenca. Obra citada vol lll nº 47.

11.- Arxiu de la Corona d'Aragó. Monacales Amer nº 61.

12.- Esteve Proenca. Obra citada vol IV nº 174.

13.- Caldria fer un estudi dels capbreus del monestir d'Amer (Senyoria eclesiàstica), i comparar la situació de la pagesia amb la de la Vall d'Hostoles ( Senyoria laica).

14.- Esteve Proenca. Obra citada document 137.

15.- Constitucions de Catalunya IV, titol32.

16.- Un document amb unes referències registrals tant detallades i complertes com la donació de Miró 111 a l'Abat d'Amer (Arxiu Diocesà de Girona) no es pot comprendre sense una experiència jurídica notarial molt anterior.

17.- Arxiu Diocesà de Girona. Carpeta de Capbreus de la Vall d'Hostoles.

18.- Pergamí del mas Bastons nº 2.

19.- Pergamí del mas Pallerols.

20.- Creiem digne d'atenció, que a la Vall d'Hostoles la costum de cobrar 2 sous i 8 diners a les donzelles incorruptes, es constati el 1285 i s'apliquen segons antiga costum de la Vall.

20.- Bis.- Pergamí del mas Pallerols.

21.- Aquesta donació és gratuïta i feta en compensació de serveis prestats.

22.- Pergamí del mas Pallerols.

23.- Ferran Soldevila ''Pere el Gran", pag. 107-108.

24.- Ch. E. Dufourck ''Expansió Catalana a la Mediterrània Occidental'' pg. 123

25.- És molt probable que ens les campanyes militars al N. d'Àfrica Guillen Galceran utilitzés als almogàvers.

26.- Pergamí del mas Pallerols.

27.- Francesc Montsalvatge Vol. XIV 348.

28.- Francesc Montsalvatge Vol XIV.

29.- La sèrie de cartes entre Guillem Galceran de Cartellà i el Rei Jaume I són esmentades per José Mª de Alos i de Dou en "La casa de Cartellà'' pag. 22 i 23.

30.- És molt probable que Guillem Galceran recuperés el castell d'Hostoles per una acció de guerra.

31.- Pergamí del mas Pallerols.

32.- Arxiu Corona d'Aragó. Registre del Rei Pere 1 1278 a 1284. Signa B. Reg. 47 fol. 1 1 .

33.- Ramon Muntaner. Crònica. Capítol CXXVlI. Muntaner es desfà en lloances de Guillem Galceran de Cartellà i arriba a dir "...E d'aquest ric-hom, En Guillem Galceran se pogrà aitan gran llibre fer de les proees que ell feu, comfeu LLançallot del Llac...''.

34.- Arxiu Diocesà de Girona. Calaix 7 n° 32.

35.- J. Zurita. ,, Anales de la Corona de Aragón ,, fol. 256.

36.- Arxiu de la Corona d'Aragó. Arxiu reial 1283,fol. 75.C

37.- Bernat Desclot en la seva Crònica, descriu amb detall el setge de Girona per Felip l'Atrevit. Capítol CLII i CLIII.

38.- Bernat Desclot. ob. cit. capítol CL VIII.

39.- Pergamí del mas Pallerols.

40.- Arxiu Comarcal de Girona. Pergamí Hospital n° 1 70.

41.- Arxiu Comarcal d'Olot. LLibre 2 pag. 47 de la Notaria dela Vall d'Hostoles.

42.- Arxiu Comarcal d'Olot. Llibre 1 pag. 56 de la Notaria de la Vall d'Hostoles.

43.- Pergamí del mas Pallerols

44.- Ch. E. Dufourck. ob. cit. pag. 302-28.

45.- Pergamí del Mas Pallerols.

46.- Ch. E. Dufourck ob. cit.

47.- Arxiu del M as Pallerols. El document porta el signe de Guillem Galceran de Cartellà, que lloa la venda.

48.- Ramon Muntaner. Crònica Capítol CXCI.

49.- A.C.A. Vendes Reial Patrimoni 1022, nota 12.

50.- Marca Hispànica. ap. 492.

51.- Marca Hispànica. ap. 493

52.- Josep M.ª Salrach. Història dels Països Catalans 1-568.

53.- Marca Hispànica. ap. 502.

54.- Veure T.N. Bisson ,, Història de la Corona d'Aragó a l'Edat Mitjana". pags. 63-64 Ed. Critica 1988.

55.- Pere Albert ,, Costums generals de Catalunya entre senyors e vassalls tenent de castells i altres feus'' XXXV.

56.- Constitució ,, Restituim encara ... ,, de Pere II a les Corts de Barcelona de 1283.

57.- Constitució de Corts de 1283 ,, Confirmants e atorgam ... ,, Cap III.

58.- Constitucions de Catalunya lV tit, XXXII.

59.- Alfons II en la Cort de Montço. Any 1289.

60.- Vicens Vives. Història de los Remensas 29.

61.- Les dades d'aquest capítol s'han obtingut principalment de la documentació de la Notaria de la Vall d'Hostoles de l'Arxiu Comarcal d'Olot, corresponent als anys 1284 a 1300 i també de pergamins dels masos Pallerols, Fàbrega i Bastons.

62.- Els numerosos documents corresponents al capítol s'han obtingut en la documentació esmentada en la nota anterior, corresponents a l'Arxiu Comarcal d'Olot.

63.- Les fonts consultades són diverses i corresponen principalment als pergamins de les cases pairals de la Vall d'Hostoles i a documentació de l'Arxiu Diocesà de Girona i Arxiu Comarcal d'Olot.