LA VALL D’HOSTOLES AL SEGLE XV

DE 1472 A 1486

GUIÓ

ELS DARRERS TEMPS DEL REGNAT DEL REI JOAN II

LA VALL EN ELS PRIMERS TEMPS DEL REGNAT DE FERRAN II

LA CONSTITUCIÓ “COM PER LO SENYOR....”

LA SEGONA REVOLTA REMENÇA

LA VIA DE LA PACIFICACIÓ

LA SENTÈNCIA DE GUADALUPE

LA POBLACIÓ DE LA VALL AL SEGLE XV. ELS DARRERS ANYS DE VERNTALLAT

SEGLE XV: GUERRES, NEGOCIACIÓ I LLIBERTAT

ELS DARRERS ANYS DEL REGNAT DE JOAN II

Ens referim al període 1472-1479. Es un temps ple d’incertesa per tothom. El problema del camp català restà intacte, tal com estava abans de la primera revolta que començà l’any 1462. Pels remences, tot hi haver actuat en el bàndol guanyador, no aconseguiren que el rei abolís els mals usus, que foren per ells, el veritable mòbil de la revolta; els senyors i els seus representants, les màximes autoritats feudals catalans, havien perdut la guerra, si bé es conservaven per Catalunya els seus furs i llibertats, però, com a propietaris de masos servils, la seva situació era encara pitjor, amb una pagesia insubordinada, que no feia cap prestació, amb la conseqüent pèrdua d’ingressos que proveïen de rendes del camp i que ara els era impossible cobrar. Tampoc la situació era satisfactòria pel rei Joan II que tenia els pagesos descontents, que no volien deixat les armes i el bàndol senyorial desposseït en gran part dels seus bens i rendes, però encara massa importants perquè el rei pogués prescindir d’ells en la governació del país.

Tant o més que incert, el país es trobava torbat i ple d’inseguretats. En general la situació és poc coneguda i els estudis i investigacions del que passà els anys 1472-1473, és minsa. El 26 de desembre del 1472, el rei Joan es trobava revisant els privilegis concedits per Verntallat, en els temps de la capitulació d’Olot, que el rei acceptà, amb algunes reformes, entre elles, l’enfranquiment dels mals usus, que el rei digué d’acord amb les concessions i confirmacions reials que tenen¹. Tot plegat molt ambigu. Jurídicament, els mals usus estaven en suspensió des de 1455, any en el que Alfons IV, ho disposà en la cèlebre Sentència interlocutòria, que també reconeixia per la pagesia l’enfranquiment de la servitud. El dia 11 de febrer del 1473, diu Montsalvatge, Verntallat retenia els castells d’Hostoles e Finestres, el rei va ordenar explícitament que el de Finestres es retornés al senyor de Santa Pau, Guillem d’Oms². Creiem que la situació en quan a la possessió de castells, era caòtica, la majoria en poder dels remences armats, sense perdre l’organització disposada durant la passada guerra.

Masos remences de la Vall de Sant Iscle de Colltort. Garrotxa

La situació a la Muntanya, en aquest període, es poc coneguda, però hi ha algunes noticies, que l’aclareixen, quelcom . Es d’una declaració del príncep Ferran, corresponent a l’any 1473, en la que diu: “En dies passats la Magestat del senyor Rei prefata, meritadament feu, constitui i creà e ordenà capità-general de la sua serenitat en les viles d’Olot, Bianya, Vescomtat de Bas, Vall d’Hostoles, Granollers (de Rocacorba), Folgons, Mieres, Rocacorba, Canet, Muntalt, Montbó, Adri, Biert, Sta. Maria del Mont, e totes altres viles, castells, lochs, termes i parròquies, constituïts i circunvehins, als dits llocs i viles e recollits en totes aquelles muntanyes e partida al Magnific bé, amat e fidelíssim conseller de la prefata Magestat e nostra mosen Francesc de Verntallat segons, que pus largament en la previsió de dita capitania es contengut” ³.

Aquest document ens demostra que encara està desmantellada l’estructura de les senyories feudals, que del segle XI, havien arribat, així constituïdes fins 1462. Es natural que solament ens referim a terres de la muntanya. Podem pensar que el rei Joan havia ja pres una decisió, encara no atorgada per document legal, del futur Vescomtat d’Hostoles, que no tardaria en arribar.

Mentre tant, el bisbe de Girona, es queixà del gran nombre de masos, bordes i terres que foren abandonades durant la guerra, que el número de rústics ha disminuït molt, ja que els emfiteutes, no poden treure fruits ni utilitats.

Per fi el dia 23 d’octubre de l’any 1474, el rei Joan II feu donació al seu amat conseller Francesc de Verntallat, pels seus eminents serveis fets durant la passada guerra, el castell i vall d’Hostoles, el de Rocacorba i varies parròquies. La concessió es feta en lliure i franc alou, amb tots els termes, territoris, palaus, feus directes i dominis feudataris, vassalls, homes i dones, cristians, jueus i sarrains de qualsevulla condició i segons el seu estatut amb els massos, molins, censos, tributs, dècimes, primícies, agraris, etc. Li dona també tota la jurisdicció civil i criminal alta i baixa amb el mer i mixte imperi. El document fou atorgat a la ciutat de Barcelona el dia ja esmentat. Acompanyava aquesta creació del vescomtat el títol de vescomte d’Hostoles concedit al cabdill remença el mateix dia i any⁴.

No hi ha cap dubte de que es tracta de la creació d’un vescomtat feudal que porta aparellat el títol de vescomte i examinat superficialment el propi document, ens portaria a creure que el vell Joan II, havia procurat premiar solament els serveis del seu fidel conseller i capità durant la revolta i guerra de 1462-1472, despreciant i oblidant als pagesos de remença, habitants en el terme de dit vescomtat.

Aquesta seria una primera impressió del document, examinat fora del context de circumstàncies concurrents en un any tant problemàtic com ho era el 1474, en que ja en feia més de dos que la guerra s’havia acabat i tot restava en una situació altament inestable.

La creació del vescomtat d’Hostoles, ens indica clarament que aquesta Vall i les veïnes, foren el centre més actiu en la preparació i desenvolupament de la revolta. Si bé Verntallat mantingué durant el conflicte una gran mobilitat, també es veritat que el seu quarter general fou el castell d’Hostoles, que Verntallat mantingué baix el seu control fins la segona revolta 1484-1485 i inclusivament fins 1486 en temps de la Sentència de Guadalupe. Això es constata tant en la documentació de Joan II, com en la del rei Ferran II. Aquesta zona fou la que més preocupació causà durant la guerra a la Diputació del General i forces feudals contraries a la revolta i a la que figuraria en les prioritats de Joan II, una vegada acabada la mateixa, per tal d’assegurar en lo possible, la pau en llocs tant bel·licosos i conflictius.

Donació feudal o creació d’una zona de seguretat en territori remença? Segons Vicens Vives, que discrepa del tradicional comentari negatiu pel vescomtat d’Hostoles, el nomenament d’en Verntallat, senyala precisament la legalització pel monarca d’un Estat remença a la Muntanya, lliure de qualsevol intromissió de la policia reial o eclesiàstica

Castell d’Hostoles. Centre del poder feudal entre 1050 i 1419. Fou quarter general de Verntallat 1462-1486

Creiem que Verntallat no s’apartà del seu ideari pro-remença. Una prova la tenim, quan Ferran príncep de Castella i Rei de Sicília, aprovà ratificà i confirmà els privilegis concedits del Rei Joan, als dilectes batlle, jurats i prohoms de la Vall d’Hostoles, quasi al final de la guerra civil, el 15 de novembre de 1471. Aquesta ratificació feta pel futur rei Ferran II, no tindria rés de particular, si no fos que fou feta a petició del “ dilecte i fidel nostre Francesc de Verntallat”, el mateix dia que fou anomenat Vescomte d’Hostoles⁵. Joan II estigué convençut que Verntallat governaria la Muntanya mes bé que ningú, i que l’ordre que convenia al monarca, no seria alterat.

En Corts tingudes a Barcelona, el 17 de novembre de 1474, es declarà, que els homes propis i de remença, per qui es vinguda en Catalunya la guerra o rebel·lió, sien tinguts cabrevar i fer homenatges i pagar els drets que deuen i pagaven abans la injusta demanda de llibertat, com es contra les Constitucions de Catalunya, usatges i contra les llibertats de l’església. Com es veu, la postura senyorial era més explicita i radical que mai.

Mentre tant, Verntallat, en altra camp, el dels pagesos, sol·licitava i obtenia del rei Joan II, indult general i franqueses a les universitats de Rocacorba, Canet, Ginestar, Cartellà i altres de la Vall del Llémena, inclosa també la Vall d’Amer⁶.

En novembre de 1474, el Cabilde de la Seu de Girona, gran propietari de masos remences, acordà exigir als seus pagesos, a qui consideraven culpables del desencadenament de les revoltes, el pagament de tots els drets servils incloent els que es devien des de 1462. L’aplicació de l’acord del Cabilde, va provocar pel març de 1475 l’aixecament dels pagesos de Corçà, que sol·licitaren l’ajut dels pagesos de la Muntanya. El Cabilde reconeix en els acords, que el dia 19 de març els homes de Corcà, ajudats pels rústics de la Muntanya, capitanejats per Verntallat, es rebel·laren contra el bisbe de Girona. Aquesta rebel·lió s’acabà amb la presència d’un exercit reial de 2000 homes, que per pactes liquidaren la qüestió. En un Sínode diocesà de 5 d’abril, el cabilde publicà una constitució sobre la rebel·lió i acusant a Verntallat de la rebel·lió dels rústics, no admetent els drets de l’església, oprimint als preberes i maltractant-los, per lo que es va demanar l’excomunió dels pagesos. En acta del 24 de Maig, en una carta del cabilde, enviada al bisbe Margarit, es qualifica l’ajuda dels verntallats com un nefandísim, opressiu i diabòlic aconteixement.

Era probablement el juliol de 1475, quan Verntallat en el paroxisme a que l’havia portat el comportament senyorial, radicalitzà la seva postura i llançà la “Crida de Contestins”, acceptant les posicions de l’ala radical remença, és a dir, la dita crida incitava a no pagar absolutament rés, ni tant sols els censos i tasques que acceptava pagar l’ala moderada dels pagesos. La crida de Contestins, portà a Verntallat a adoptar la decisió de negar qualsevol classe de prestacions als senyors. A la vista d’aquesta greu situació, el rei Joan es va veure obligat a especificar als pagesos que devien fer front a les seves obligacions derivades de les terres que tenien pels seus senyors, exceptuant els mals usus, que com sabem, estaven suspesos des de 1455.

LA VALL DE TEMPS DE FERRAN EL CATÒLIC

L’any 1476, Ferran II ja coronat rei de Castella, expedí una ordre eximint del pagament de tota la classe de drets als habitants de la Muntanya, dependents de la capitania de Verntallat⁸. El dia 18 de gener de 1479, moria el rei Joan II, sense deixar resolt el difícil problema de les relacions entre senyors i pagesos de Catalunya i pujava al tron el seu fill Ferran II, que també era rei de Castella, pel seu matrimoni amb la reina Isabel.

En aquest interregne, tothom tant pagesos com senyors, demanaren al nou Rei, que no resolgués rés, sobre la qüestió agrària, fins la seva propera visita, per la presa de possessió, en les Corts que s’havien de celebrar a Barcelona.

El 21 d’abril de 1486 el rei Ferran II atorga la Sentencia arbitral que aboleix els mals usus en el Monestir de Guadalupe (Extremadura)

Amb el canvi de monarca, el bisbe Margarit de Girona va presentar al Cabilde, una proposició per resoldre, sinó el problema remença, si almenys la clarificació dels deutes pendents, indicant el que es devia pagar i el que quedava exent. La proposta fou refusada pel Cabilde que continuava posicionat en el major rigor en el pagament dels deutes pendents⁹. La breu estada del Rei a Barcelona el setembre de 1479 no resolgué res, però ja deixà sentada una pragmàtica sobre devolucions de bens als antics senyors laics i eclesiàstics.

El 24 de maig de 1480, els abats de Ripoll, Banyoles i Besalú publicaren una provisió contra els remences; el motiu era que l’església temia una nova revolta camperola. A aquesta provisió s’hi uní el Cabilde de la Catedral de Girona, molt sensible sempre a les reaccions pageses¹⁰.

En l’estada a Barcelona del Rei, el Setembre de 1479, havia publicat algunes pragmàtiques sobre devolucions de bens als propietaris que en tenien abans de les turbacions. El mon pagès estimà que la decisió del rei era molt negativa.

Aquestes pragmàtiques eren premonitòries dels nous temps que s’acostaven no favorables als remences. A les Corts de Barcelona de 1481, el rei Ferran, a petició extrema dels senyors, va aprovar la constitució remença “Com per lo Senyor Rei....” en la que es declarava inconstitucional la Sentència de 1455, que havia suspès els cobraments dels mals usus. Els senyors tornaven en possessió de tots els drets inclosos les servituts i mals usus que tenien abans de la promulgació de la Sentència. Els pagesos havien perdut la llibertat i tornaven a ser considerats com a servs. Costa creure que el rei Ferran va cedir a petició dels senyors, però aquesta és la única explicació possible, car sabia perfectament els disturbis i malestar general que provocava la constitució de 1481¹¹. Potser no va calibrar bé les conseqüències, de tota manera el rei es va donar un any de plaç, abans de que fos efectiu el compliment de lo disposat.

La pagesia acostumada a no pagar mals usus, des de la Sentència d’Alfons IV el 1455, que en suspengué l’aplicació, suspensió que fou mantenia per el Rei Joan II i també pel príncep de Viana, dona la impressió i així fou entès pels remences, que els mals usus eren abolits. La consternació i indignació pel restabliment fou general entre la gent del camp i els intents d’aplicació del tant discutit problema sobre els mals usus, retorna a la seva situació des de feia uns 26 anys i ni mals usus, ni rés no es pagaria. Les diferències s’anaven agreujant i rés feia preveure la resolució del secular conflicte. Un nou aixecament, s’anava apoderant de l’ala radical remença, però encara havia de passar un cert temps.

El dia 5 de novembre de 1481, el rei Ferran expedia una ordre des de Barcelona, manant es retornés el castell d’Hostoles al noble Nicolau de Proxita, al seu propietari, ja que dit castell es trobava a mans de Francesc de Verntallat des dels temps de les turbacions (1462-1472).

Ara hem de tornar a la Vall d’Hostoles, per veure quina era la seva situació, conseqüència de l’arribada al tron del rei Ferran i la situació de la batllia reial, instituïda pel rei Alfons el Magnànim l’any 1419. Reconeguent el rei Ferran que el dit període de les revoltes havia pogut afectar el normal procés de la batllia reial, atorgà el 17 de setembre de 1479, desde Barcelona, una disposició concedint als prohomes i habitants de la Vall d’Hostoles, confirmació dels privilegis per fer elecció de batlle, restablint les normes que hi havia abans de les anteriors turbacions i commocions en el Principat de Catalunya, que havien impedit la normal tramitació de l’elecció de la terna de batlle en els dies establerts i per aquest any, excepcionalment es podia fer l’elecció en qualsevol dia sempre que fos dintre l’any¹².

L’ordre del Rei Ferran de 1481 sobre la devolució del castell d’Hostoles al noble Nicolau de Proxita, no degué pas ser complimentada, puig el 9 de febrer de 1482, el veguer de Girona Otger d’Agramunt, va rebre ordres molt concretes, sobre la forma d’apoderar-se del castell, que detenia l’ indomable Verntallat. En primer lloc el propi veguer, devia traslladar-se al castell i convèncer al cabdill remença, de que el passes a mans del Rei, si Verntallat no obeïa, li seria entregada pel veguer una carta del lloctinent General del Principat. Si encara refuses l’entrega es convocaria somatent de les vegueries de Girona i Besalú per atacar el castell¹³. Aquestes tentatives resultaren infructuoses, puig el famós castell continuà a mans de Verntallat, fins a la fi del conflicte, l’any 1486.

És evident, que la situació, després de la constitució de 1481, en la que es restabliren els mals usus, deixà la qüestió remença pitjor que abans. Les dues parts enfrontades feien gestions prop del Rei, a fi i efecte de resoldre el problema al seu favor. El lloctinent general, s’afanyava en intentar l’aplicació de dita Constitució, puig la majoria de pagesos refusava prestar els drets a que estaven obligats i aquesta resistència anava creixent. Per la seva part els remences assoliren enviar dos síndics a veure el Rei.

Pel febrer de 1483, els remences es reuniren amb el baró de Cruïlles per elegir síndics a fi de resoldre el problema, puig el rei Ferran es mostrava propici a la idea de participació i 11 de febrer, autoritzà reunions de pagesos. El 10 de maig 4 síndics i Verntallat van a Cordova a veure al Rei i obtenir la dita Salvaguarda, autoritzant als pagesos a congregar-se, que els senyors es negaren a acceptar, fet que obligà al rei a dictar una ordre de “no executar res que no fos just per justicia¹⁴”. Per la seva part el Capítol de la Catedral de Girona acordà per unanimitat que es portin a efecte les resolucions preses l’any 1480, sense contemplació de cap mena i si es necessari amb l’empresonament dels pagesos infractors.

Tornant a la Vall d’Hostoles, el dia 3 d’agost de 1483, observarem un dels primers establiments que es feren, fora el recinte emmurallat de la cellera o vila nova. Era senyor d’Hostoles, Joan de Sarriera, procurador de Pere de Sarriera, menor d’edat; que donà a Llorenç Spigol, una peça de terra que afrontava a orient part en vall de la muralla i part en camí públic a sud amb terres de Vicenç Masdeu, a occident amb terres que foren del mas Cuntaller i a nord amb el prat. Era com es pot veure la part urbanitzada del avui Firal, més antigament coneguda com plaça Verda.

El rei desitjava tenir una entrevista amb Verntallat i amb aquesta finalitat li envia una carta, a efectes de que anés amb ell, que en aquell mes, era el març de 1484, es trobava a Tarazona. No sabem si la reunió tingué lloc. El 27 d’abril de l’any següent, 1484, Verntallat que vivia a Sant Feliu de Pallerols, atorgà poders a Joan Pujol, veí de la vila, per cobrar al seu nom, la pensió d’un censal que havia composat a Barcelona l’any 1481.

A les darreries d’agost d’aquest any, les autoritats catalanes tenen noticies de que els pagesos cel·lebraven moviments i congregacions d’un aspecte poc pacífic en terres de les Muntanyes.

La situació en el Principat era de gran preocupació per totes les parts, a començaments del mes de setembre 1484.

LA SEGONA REVOLTA REMENÇA. SETEMBRE 1484-MARÇ 1485

L’ala radical remença, es a dir, la part de pagesos, que no volia cap classe de pacte amb la classe senyorial, ja que el seu programa comprenia la alliberació total de servituds i qualsevol altres drets sobre les persones. Era revolta total contra la propietat. L’ala moderada amb Verntallat i altres capitans remences, eren partidaris del compromís intentant pel rei Ferran i propugnaven l’alliberament de les servituts, que donarien al ser humà, l’aspecte de inalienable de dignitat, però que els senyors estaven en el dret de percebre els drets corresponents a la propietat de la terra¹⁵.

El 13 de setembre, el lloctinent del Regne, l’Infant Enric, encarregava a l’oficial Gilabert Salva, previ acord del consell del Principat, que actues contra Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba, identificant cap de la insurrecció, que es preparava, s’acusava a Sala i els seus seguidors d’haver fitxat a Girona i l’Empordà uns “albarans de desafiament” i anar contra la Constitució de 1481. Facultat per convocar “host i cavalcada”, Salvà estava cobrant dels pagesos morosos, quan fou atacat per un grup de 300 homes de Pere Joan Sala, que el va escometre a la Vall de Mieres. Era el dia 22 de setembre i començava la segona revolta remença, molt diferent de la primera, que comptava amb la força moral de lluitar contra el restabliment dels mals usus.

El lloctinent Enric, sortí immediatament cap a Girona, desprès que el Consell disposes el nomenament d’una comissió especial per atendre els aconteixements de Mieres. La reacció de les autoritats del Principat, fou més aviat dèbil, perquè es limità a la convocatòria d’un sometent que s’organitzava de manera poc activa, que fins el 15 d’octubre no es proclamà l’estat de sometent, permanent a les vegueries de Girona, Besalú i Camprodon.

Mentre Pere Joan Sala sortia de la Muntanya, amb el seu exèrcit de pagesos i anava per les terres de l’Empordà, on guanyà fàcilment combats amb els sometents; hem de veure, per entendre la complexitat d’aquest conflicte, el posicionament de cada una de les parts enfrontades. Els senyors, potser l’alçament de Sala els va agafar poc preparats, passaren a exigir del Rei, que es trobava fora de Catalunya, una actuació neta i vigorosa contra els remences sublevats. El rei per la seva part, va enviar una carta al lloctinent, demanant-li que a la vista de la importància dels aconteixements, fes tot el possible per detenir a Pere Joan Sala i la seva aventura. Si bé, la posició del rei era enèrgica, en canvi no es va oblidar de significar que la seva missió com a Rei era la pacificació del camp a Catalunya i per tant, el compromís entre senyors i pagesos era el seu objectiu i és per això que es negà a revocar la salvaguarda de 1483, que permetia les reunions de remences, malgrat les actives gestions de les autoritats catalanes. El rei tenia encara la confiança posada en l’ala moderada remença, representada per l’home més important: Francesc de Verntallat, que en aquest conflicte actuà més com a mitjancer entre el Rei i els pagesos que com a combatent.

Si Verntallat es reservà a la Muntanya i no recolzà l’aventura de Sala, no té altra explicació que la següent: en primer lloc liderava ara l’ala moderada remença, que havia assolit del rei Ferran una gran preocupació pel seu problema, Verntallat com a militar creia que l’èxit de l’exèrcit pagès es devia, perquè va lluitar sempre durant la primera revolta en terres de la Muntanya, que facilitava la defensa per part de gent que coneixia bé el terreny. Segurament Verntallat, no cregué mai en l’èxit de Sala, si aquest s’aventurava a lluitar en terres del pla i lluny dels refugis muntanyencs. Sala segurament enlluernat pels seus primers èxits s’aventurà massa, tant perquè comptava solament amb un exèrcit petit, mai passà de més de 1000 homes, com perquè tenia uns problemes logístics considerables. Per totes aquestes qüestions, Verntallat es quedà a la Muntanya, ben segur a l’espera de resultats.

Aquesta segona revolta durà uns 6 mesos, mentre la primera havia durat 10 anys. Els plantejaments eren molt diferents i els revoltats no comptaven ara amb la protecció del Rei. Part dels mateixos pagesos no intervenia. Durant el mes de novembre, Sala es va moure entre Canet, Banyoles i Girona. Pel desembre i a la vista de que els pagesos de l’Empordà no responien, s’apoderà del castell d’Angles i atacà Girona sense resultat. Pel febrer, Pere Joan Sala s’entrevistà amb els síndics remences que provenien de la Cort Reial, sense resultat positiu. Sala es decidí a fer incursions pel Maresme i el Vallès, assaltà i prengué Granollers i més tard entrà a Sabadell i Terrassa.

Degut a la proximitat de Sala a Barcelona, es va reunir el Consell Reial i es decidí a preparar una host, que pogués fer fort a la revolta. Finalment el 24 de març, tingué lloc la batalla de Llerona, on Sala fou derrotat i el seu exèrcit pràcticament aniquilat, amb més de 200 morts i altres tants presoners.

Aquesta situació deixava a la societat remença desemparada i a mans de les forces enemigues. Aquesta seria la primera impressió que es podria extreure dels aconteixements.

Però passada la primera impressió, els remences varen reaccionar i congregant-se a la Muntanya, confirmaren la capitania de Verntallat, acordant continuar la guerra si això era necessari.

Fou inútil l’aixecament de Sala? Molts historiadors entre ells Vicens Vives, opinen que no fou així. La revolta feu reflexionar profundament al rei Ferran, que decidí davant dels nou escenari que presentava el camp català, conduir la situació per la via del compromís entre les forces.

EL REI INTENTA LA VIA DE LA PACIFICACIÓ¹⁶

El rei actuà enviant a Catalunya a dos personatges per intentar definitivament la concòrdia. La primera missió fou confiada a Lluis de Margarit. Diu el propi Francesc de Verntallat que el 8 de juny, Pere Antoni es traslladà a Sant Feliu de Pallerols, de part dels Governador General de Catalunya i de l’enviat reial, Lluís de Margarit, indicant-li que anés al castell de Sant Gregori, amb tota la gent que pogués reunir entre els principals de la Muntanya. El dia 10 Verntallat i el grup de capitans es presentaren a dit castell i allí li fou donada una lletra del senyor Rei, on li demanava que fes tot el possible per conduir els pobles a la firma del compromís i Verntallat assegurà que així ho faria. La pacificació anava per bon camí i el 11 de juny, el lloctinent expedia un salvaconducte perquè, 25 remences es poguessin traslladar a Barcelona, per tractar de la pacificació i concòrdia. El 15 de juny tingué lloc una nova reunió de remences, aquesta vegada a Cassà de la Selva.

De tota manera, els senyors estaven entossudits de que el problema remença devia resoldre’s per l’ús de la força. Encara el mes de maig passat, el rei degué escriure als seus consellers de Barcelona, que encara restaven a portar obediència les terres de la Muntanya. I es que la Muntanya estava en peu de guerra, passiva és cert, però prest a guerrejar si calia.

El 12 de juliol, fracassada la gestió dels remences a Barcelona, Margarit es traslladà a la Muntanya, on tingué una nova entrevista amb Verntallat, Espígol i altres caps remences i s’acordà una nova reunió a Vilobí d’Onyar, fou una junta important i que tingué lloc el 20 de juliol; acudiren síndics de Girona, Barcelona i Osona i també el representant reial Margarit. En la reunió s’acordà el.legir els homes que anessin a la Cort del Rei, per signar el compromís. Sembla que les gestions anaven per bon camí, doncs el propi lloctinent envià una credencial a Margarit, perquè acatés les ordres del Rei i possés tota la seva influència al servei i objectiu d’assolir el tant desitjat compromís. En general amb data 30 de juliol es concedia salconduit amb un plaç de 30 dies, amb indult de tots els crims i delictes per tota l’extensió dels bisbats de Barcelona, Girona i Osona.

De tota manera com els aldarulls s’extenien per tota la plana (Empordà, Maresme, Vallès) el lloctinent feu arribar una missiva a Verntallat en la que significava el seu personal enmig que li havien produït certes agressions d’una armada dels remences, que inclusivament s’havien apoderat d’alguns castells i en el fons culpava a Margarit, de que aquests fets es produïen des de que ell havia entrat en contacte amb els pagesos.

El dia 20 d’agost hi hagué una important reunió a Amer, probablement promoguda per Margarit, amb assistència dels principals caps remences, on s’elegiren els síndics que havien d’anar a veure el Rei. A primers de setembre, diu Vicens Vives, es presentà Margarit al lloctinent, junt amb els síndics remences, procedia d’Amer i venia a complimentar el que s’acordà el dia 20. Margarit va elegir la publicació d’un salvaconduit general, absolució de les excomunions, la consignació d’una quantitat per pagar a la guàrdia remença dels castells d’Hostoles i Castellfollit i la creació de Verntallat com a veritable capità de la Muntanya, amb autoritat per pacificar-la.

Aquestes demandes foren refusades pel Consell Reial, ja que els semblà que pareixien més un ultimàtum que una negociació.

De fet les negociacions de Margarit, fracassaren ja que els senyors creien que els pagesos i Margarit no anaven de bona fe. Incomprensions per totes les parts, fan que mentre Margarit ha aconseguit amb els síndics remences que el 15 de setembre es reunien a Vilobí d’Onyar per emprendre viatge a la Cort,, el rei anomenava a Iñigo López de Mendoza, la continuació de la negociació; Margarit havia fracassat

La negativa de la Cort Reial, quan arribà a coneixement dels remences, que el dia 21 de setembre estaven reunits a St. Esteve de Llémena, els desconcertà i contrarià i decidiren no anar a veure al Rei.

Mentre es produïen nous atacs remences a la plana el dia 1 de novembre, el nou enviat reial López de Mendoza, visità la Muntanya, enviant un missatge a Verntallat perquè estigués a Amer el dia 5, en el que Mendoza entregà una carta credencial del Rei. El rei demanava a Verntallat que recolzes la missió de Mendoza i que fes tot lo possible perquè la major part de la gent firmés el compromís. Efectivament el dia 8 de setembre es reuniren més de 100 remences i allí es firmà el compromís perquè el rei pogués fer justícia. Mendoza va obtenir que els remences restituïssin els castells que tenien en el seu poder i s’acordà una nova reunió a Olot per anomenament de síndics.

Segons aquesta promesa de restitució, Verntallat retornaria els castells d’Hostoles, Castellfollit, Malany i Granollers de la Muntanya i Damià Espígol retornaria Rocacorba, Valentí Collel el de Rupit i Narcís Goxart, els de Llambilles, Llagostera, Castell d’Empordà; Bartomeu Sala, Montnegre i Castebell; Safont el de Solius, els pagesos de Brunyola i Santa Coloma de Farners, els castells del mateix nom; Mossèn Santmartí, el de Vilobí i els pagesos de Corçà, Vidreres i Tagamanent, els tres que tenien en el seu poder.

El que més sorprèn d’aquesta relació, és que la rebel·lió pagesa, en certa manera s’havia extés principalment per la Selva, Gironès i Empordà, on controlaven 9 castells importants. Si els senyors esperaven que la derrota de Sala, deixes indefensa la causa pagesa, era inútil, perquè els desconcert era general inclosses les autoritats representatives del Regne.

Si es pogué signar el compromís d’Amer, fou degut a que el Rei sabia la resistència pagesa que hi havia encara a la Muntanya i l’extensió, que anava agafant al pla. La força no podia resoldre res i únicament cabia emprendre la via de la negociació.

Aconseguida l’aquiescència dels senyors i dels pagesos, que acceptaren l’actuació del Rei com a àrbitre, que devia posar fi al conflicte, calia que les dues parts en conflicte anomenessin representants, fet que junt amb problemes que afectaven a la devolució dels castells en poder dels remences, anaven retardant la presència en la Cort Reial de dits representants, farem esment a continuació de certs fets que confirmen les incidències abans dits.

El 13 de novembre de dit any 1485, fracassà la gestió de Collferrer de Falgons per retornar al Rei el castell de Rocacorba, com així s’havia acordat a Amer, doncs Damià Espígol, en quines mans estava el castell, al·legà dificultats per l’entrega. Pocs dies després un grup incontrolat de remences assaltava el castell de Millars, que està junt a l’església del poble de Madremanya.

Mentre tant s’anava procedint a la nominació dels síndics remences que devien anar a la Cort Reial, així el 14 de novembre es tingué una reunió a Olot, on s’elegiren a Martirià Amalric d’Olot i Francesc de Verntallat i Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols.

El 6 de març de 1403 el rei Martí l’Humà va donar llicència a la Universitat de la Vall d’Hostoles per reunir-se i recaptar talls per la redempció de la jurisdicció que tenien els senyors d’Hostoles

Mentrestant el rei es mostrà disposat a afavorir les reunions i des de Alcalà de Henares, va escriure el dia 15, una carta als jurats de Girona, manifestant que era prioritari dictar la Sentència i no preocupar-se de moment, de la recuperació de castells i que activessin per la seva part, el nomenament dels síndics. El 24 de dit mes, Llorenç Espígol, que es mostrava molt actiu, recuperà amb alguns dels seus homes el castell de Milany que oferia resistència a l’entrega.

Els dubtes dels remences sobre l’entrega de castells, foren molts, malgrat que l’acord de devolució d’Amer, era molt clar. Calgué una nova reunió a Olot per l’entrega del castell de Porqueres, que tingué lloc el 30 de novembre.

El nerviosisme i indecisió entre els remences era molt gran i l’abandó dels castells que havien estat sempre els grans baluards de la seva defensa, era lògic que els preocupés. Inclusivament Verntallat es mostra reaci a retornar el castell d’Hostoles. Una carta del rei a Jaume Ferrer de 5 de Desembre, és molt explicita en aquest sentit: “... per lo que oimos que Verntallat havia tentado de no cumplir lo pactado con don Iñigo sobre la restitución de fortalezas, como despues se habia vuelto a su buen propuesto, excepto a la restitución de Stolas”.

Les reunions també es succeïen en el camp dels senyors, així com els problemes per nomenar representants. En una carta dirigida pel Rei al seu enviat Mendoza recomanava que calmés als senyors que estaven en plena discussió i discòrdia.

El dia 21 de desembre, els síndics remences Canya, Pi i Pere Antoni sortiren de Girona i feren via cap a la Cort-Reial, que estava com hem dit a Alcalà d’Henares. Al cap de poc temps s’uniren els síndics de Barcelona Company, Sala i Bosch. Per tant a la Cort Reial es començaren les conversacions, difícils, sobre tot per la incomprensible absència dels síndics de la Muntanya.

No hi ha cap dubte de que Verntallat no havia marxat encara, ja que el 22 de desembre, el trobem junt amb el notari Amalric d’Olot, estipulant capítols matrimonials entre la seva filla Leonor i Gaspar Amalric, remença, més tard ennoblit pel rei Ferran, per la protecció que feu junt amb altres de la Força de Girona, durant el setge de 1462. El document fou lliurat i signat en el castell d’Hostoles, on per seguretat, Verntallat feu traslladar la notaria a la fortalesa des dels temps de les torbacions.

La incomparescència de Verntallat era tant evident que el rei Ferran envià a Catalunya els síndics Canya i Pi, amb la missió de procurar que es restituïssin tots els castells i a fi de fer comparèixer a la Cort Reial, els síndics de la Muntanya.

Irritat el Rei per l’absència d’aquests, el 12 de gener mitjançant un correu, en la que li manava enèrgicament:....”E manam a Verntallat que venga, certificant-li que si no vé, de continent, que li donarem càstig per que atal resistència se merite i asso mateix diem als síndics dels bisbat de Vic i de la Montanya perque no son venguts...”

El rei Ferran escriu als jurats de Girona en relació als remences, coneix el moviment de pagesos a Santa Pau i Brunyola i els anuncia, per poc temps, la Sentència Arbitral.

LA SENTÈNCIA ARBITRAL DE GUADALUPE

Mentre a Catalunya, grups de remences rebels atacaven inclusivament castells i cases fortes, per la zona de l’Empordà, el dia 28 de Febrer de 1486, arribaren a la Muntanya els remences Pi i Canya portant ordres del Rei. Feren el seu efecte, doncs Francesc de Verntallat sortí cap a Medina del Campo, on estava ara la Cort reial, però degué anar fins al monestir de Guadalupe, on s’havien traslladat els Reis amb la seva Cort i on s’el.laboraria i signaria la famosa Sentència Arbitral, que abolí els mals usus.

El rei actuà com àrbitre i amigable compositor elegit per les dues parts: senyors i pagesos i l’arbitratge afectava solament al Principat de Catalunya. La representació pagesa es composava de setze síndics remences presidida per honorabili Francisco de Verntallat . La delegació senyorial era més reduïda però composada per altres personalitats i al front d’elles el venerable Nicolao dez Lor abat de Sant Pere de Galligans de la ciutat de Girona.

Mai s’acabaran els debats i controvèrsies de la famosa Sentència; sense entrar a fons en el contingut i aplicació de la mateixa, que es lo que requeria una disposició de tanta transcendència pel camp català i els efectes positius que tingué en l’aspecte social i econòmic, si que farem alguna disquisició sobre la mateixa, sobre punts que ens criden l’atenció¹⁸.

Mas Rostoll de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols. L’any 1329 tenia la senyoria útil. Bernat Rostoy baix el domini directe del senyor del Castell d’Hostoles. Era un mas remença; l’any 1402 Francesca filla de R. Rostoy diposità per ma del seu germà Guillem , a l’altar de St. Joan de l’església parroquial de Sant Feliu i en presència del notari, 2 sous i 8 diners, segons la costum de la Vall, per la redempció de donzelles incorruptes, quan el seu senyor era absent, o es negava a la redempció. Fotografia de l’any 1956. Arxiu Josep/Miquel Canal

En primer lloc el rei Ferran a l’esmentar els mals usus diu”... però atendido que los dichos malos usos y diversos abusos que dellos se han seguido contienen evident iniquitat, los quales sin gran pecado i cargo de consciencia no se podrian por nos tolerar...”. Els mals usus abolits eren: remença personal, intestia, eixorquia, cugucia, arcia i firma d’espoli violenta, essent molt significatiu, la reiteració, com si volgués, que els mals usus quedaven fora de llei i no es poguessin de cap manera exigir en el futur.”...Por tanto sentenciamos, arbitramos i declaramos que los dichos malos usos no sean ni se observen ni hayan lugar ni se puedan demandar ni exigir de los dichos pageses ni de sus descendientes ni de los bienes dellos, antes por la present nuestra sentència aquellos abolimos, stinguimos, anichilamus e declaramus los dichos pageses i sus descendientes perpetuamente ser liberos i quitios dellos...” Probablement el rei Ferran, sospitant la possibilitat de noves

exigències dels mals usus per part dels senyors, va voler deixar ben clar, la seva abolició, empleant reiteradament quatre verbs. Amb la finalitat de compensar als senyors per la supressió dels mals usos, els pagesos haurien de pagar 60 sous de Barcelona, o bé un cens amb un interès del 5%. Molts dels pagesos més humils van acollir a aquesta segona opció i és per això que durant molt de temps es trobin masos pagant el cens del 5%, lo quan no vol pas dir que els mals usus, no fossin abolits des de 1486. També la Sentència va anular el tristament cèlebre dret de maltractar, en vigor des de l’any 1202, malgrat els interessos dels pagesos per obtenir la seva supressió, va perdurar durant 284 anys. També la Sentència va suprimir, el dret de didatge, que facultava al senyor per obligar a la pagesa del remença que havia tingut un fill, a alletar el fill del senyor, preferentment al fill del pagès, amb greu risc de la vida d’aquest. També abolí, l’odiat dret senyorial de primera nit, que permetia al senyor dormir amb la muller del pagès, o en senyal de senyoria, la nit de noces, quan la dona estigué al llit, passar per sobre d’ella. Igualment abolí el dret de flaçada del cap de casa, que pretenia que quan moria el pagès, el senyor se la prenia i no el deixava enterrar fins que fos entregada l’esmentada flaçada

S’ha intentat explicar que molts d’aquests drets no foren aplicats pels senyors. Contestarem, que hi ha fets i coses que mai s’escriuen. Creiem que és suficient que els pagesos les esmentin en les seves reclamacions i que la pròpia Sentència Arbitral els reculli i els suprimeixi, com és el cas de dret de primera nit.

Per altra banda els documents privats dels segles XII al XV estan plens d’advertències reials, en casos que els senyors feien us del dret de maltractar.

Finalment el poc escrupolós abat d’Amer, exigia en el detalladíssim capbreu de 1442, el dret de flaçada del cap de casa a la mort d’aquests ”... ratione mortis quislibet hominiis et feminis dicti mansi morientibus sexdecim denarios B. De terno pro flaciata...” Al segle XV, l’abat ja no s’atrevia a demanar la millor flaçada, que fou substituïda per un pagament en metàl·lic 16 diners en moneda de Barcelona.

El rei també decidí suprimir molts drets senyorials menors, que estan detallats en el capítol X de la Sentència, com per exemple: el pa de cans, pernes de cansalada, cistella de raïms, vi de trescol etc.

El pagès conservava del mas, el domini útil, si bé devia fer homenatge al senyor, quan aquest així ho demanes. Així com complimentar els capbreus corresponents al domini directe. El pagès devia pagar els censos i drets sobre la terra sempre que estiguessin cabrevats.

En altre ordre de coses, el Rei va imposar fortes sancions col·lectives per raó d’ocupació de fortaleses en temps de guerra, així com a danys en bens dels senyors. En el capítol XXII, el rei prohibeix als prelats, persones i jutges eclesiàstics continua els processos d’excomunió i que procedeixen a l’absolució dels predits i sobreseïment de totes les causes eclesiàstiques.

També es van dictar penes de mort, en els casos de certs remences que s’havien extralimitat en el seu comportament contra les persones i bens durant els períodes de les turbacions, si bé varen ser molts pocs els casos en que es va executar la Sentència.

La majoria d’historiadors estan d’acord, que la Sentència Arbitral, va posar la pau al camp català, almenys durant dos segles. És evident que en l’estudi de les seves conseqüències sobre els pagesos de remença, hem de significar, que creiem que els dits efectes actuen de diferent manera, sobre la generació o generacions que suportaven les guerres i visqueren en temps de la Sentència de Guadalupe, i els remences d’èpoques posteriors. Creiem que aquesta diferenciació s’imposa de manera desigual. Els primers és lògic que rebessin la Sentència com acte de justícia que es feia en ells i els seus antecessors, i que passaven en un moment històric, de servs de la gleva i pagesos dels mals usus, a persones lliures, a qui era retornada la dignitat dels sers humans, desprès de més de 350 anys de servitud. En el cas dels segons remences i pagesos posteriors a la Sentència, caldria examinar la qüestió en dos grups. En el primer els pagesos benestants, que consolidaren al domini útil del seu mas, al dels masos rònecs degut a les pestes del segle XIV i que els convertí en grans propietaris i posseïdors d’altes rendes agràries, aprofitant a benefici seu, la pau existent en el camp català.

Es evident que el pagès català remença o no, és després de Guadalupe, ben diferent. Pagès lliure, amb el domini d’un mas, generalment engreixat més o menys amb masos rònecs abandonats per les pestes, es un pagès que es mira amb més tranquil·litat, les seves relacions amb el castell, que han evolucionat al seu favor, la conjuntura econòmica li és favorable, el mas s’enriqueix i això ha de repercutir forçosament en l’economia catalana i en la formació dels futurs capitals comercials. Ara, no hi ha sindicats remences abandonats tant pels sectors pròspers com per les parts dèbils de la Societat remença, pocs anys després de la Sentència de Guadalupe. Continuen per tant els problemes dels remences pobres, que s’han de conformar amb l’alliberament de la servitud. De tota manera insistirem que els remences que van viure la Sentència de Guadalupe, eren en general masos grassos, sobrevisqueren a les pestes i enriquits per l’anexió dels masos rònecs. Hem de manifestar per tant, que la Sentència fou favorable a Catalunya com a país, tant en un aspecte social, com al fer del camp català un potent motor, productor de riquesa, durant dos segles, bàsics en la història econòmica del país, alimentant financerament els nous sectors econòmics que apareixien en dits segles, com a conseqüència de noves exigències d’una societat que vol créixer.

Segons manifesten documents de la Seu de Girona, aquesta tardà molts anys en fer-se càrrec de la nova situació. Durant molts anys, abans i desprès de la Sentència de Guadalupe, les relacions senyors i pagesos foren inexistents, tant per cobrar com per pagar. Aquesta es la situació en que es va trobar , i pot ésser un exemple, la Catedral de Girona.

La societat catalana entrà a l’època moderna, més complexa i més preparada per fer front amb noves necessitats que es presentaven. Els aixecaments remences contra el feudalisme, originen l’aparició d’un nou model, enrere queda un model basat entre els que produeixen i els que no, els poderosos retenen les terres, en molts llocs improductives. A la Catalunya Vella, s’intercal.la entre les dues un nou element: el pagès lliure, que produirà més que mai. No hi ha en aquestes èpoques terrenys improductius i els que ho eren són posats en activitat. En resumen, tant en la ciutat com en el camp, nous elements socials apareixen i al créixer van debilitant el poder feudal, intacte en altres parts d’Europa i d’Espanya. Creiem però que l’entrada en la societat, com a membres de ple drets, de la comunitat remença i els beneficis que això ha reportat, és un fenomen que no ha estat estudiat i caldria fer-ho, amb el detall i profunditat que requereixen.

ELS DARRERS ANYS DE VERNTALLAT, A LA VALL D’HOSTOLES

Una vegada dictada la Sentència, el rei Ferran va retenir a Verntallat tres mesos en la Cort Reial. Com que l’homologació dels pagesos de la Sentència va provocar certes reaccions per la part més recalcitrant del mon remença. Ferran degué prevenir, que la presència de Verntallat a Catalunya en temps de homologació, podia ser un major aglutinament de contestataris.

El 9 de juliol, es va produir el rescat del castell d’Hostoles, fet en el que va intervenir Joana, la muller de Verntallat. Diu Vicens Vives que així passa a mans del Rei la més insigne fortalesa de la rebel·lió remença de la Muntanya. En el mateix dia, les autoritats de la Vall d’Hostoles presidits pels consols de la Vall: Llorenç Boxeda i Marturià Fabrega de la parròquia de Sant Feliu de Pallerols i Marc Bosch de les Encies, acompanyats per Joan Colom militar, veguer de Girona i suveguer de Besalú, es llegiren pel notari Miguel Ombert, els privilegis reials atorgats pel rei Joan II, el 5 de Novembre de 1471 i ratificats pel rei Ferran el 23 d’octubre de 1474 a la Vall d’Hostoles. Feia pocs dies que s’havia publicat la Sentència Arbitral els detalls de la mateixa, encara no eren coneguts amb certesa a Catalunya, que vivia indubtablement un moment crític. Segurament amb aquest acte, els hostolencs volgueren deixar clar, que ells posseïen uns privilegis reials que caldria fer respectar.

L’any 1488 Verntallat va rebre del Rei Ferran unes cases al carrer de Regomir de Barcelona. Verntallat vivia a la vila de Sant Feliu de Pallerols, si bé estava en possessió de la domus de claperio (mas Claperols) i l’any 1494, el dia 11 de juny, essent ja un home de molta edat va atorgar poders a Llorenç Espígol, lloctinent seu, durant la primera guerra (1462-1472) per l’administració, inclosa la senda de les cases de Barcelona.

En el fogatge de l’any 1497, figura que Verntallat viu a la vila de Sant Feliu de Pallerols. Referent a la Vall d’Hostoles, les xifres del referit fogatge són¹⁹:

Parròquies

Pagesos

Clergues

Vila

Total Vall

Sant Feliu de Pallerols

19

2

31

52

Sant Miquel de Pineda

4

4

Sant Iscle de Colltort

20

1

21

Sant Cristòfol de Cogolls

15

15

Santa Maria de les Encies

13

13

Sant Cristòfol de les Planes

18

6

24

Sant Pere Sacosta

3

3

TOTAL

92

9

31

132

BIBLIOGRAFIA I NOTES

1 DANES I TORRES, J. Història d’Olot VI 951-952

2 MONTSALVATGE X. Noticias Historicas. XIII.296

3 ARXIU COMARCAL D’OLOT. Notaria de la Vall d’Hostoles Vol 169 (nota paàgina solta).

4 Vicens Vives (V.V.J.). Juan II de Aragón. Ediciones Teide – 366

5 ARXIU DE LA CORONA D’ARAGO (ACA). Concelleria Registre 4311.

6 A.C.A. Concelleria 3389 fol.55.

7 V.V.J. História de los Remensas. 113-115

8 V.V.J. Història...119

9 CAMPS I ARBOIX, J. La reivindicació social dels remences. 19

10 FITA, FIDEL. Els reis d’Aragó i la Seu de Girona II – 66

11 V.V.J. Història...127-129

12 A.C.A. Concelleria reial R. 3546

13 V.V.J. Història...130

14 V.V.J. Història...135 a 139

15 El segon aixecament remença està molt detalladament explicat en la seva “Historia de los Remensas” de Jaume Vicens Vives, que hi dedica tot el capítol 5. Pàgines 145 a 203.

16 Aquest apartat l’hem redactat segons el llibre ja esmentat de J. Vicens Vives en el seu capítol 6 i el Memorial dels síndics remences que varen intervenir en les negociacions i en la Sentència de Guadalupe. A.C.A. especialment els Memorials del Reial patrimoni, Mestre nacional n. 2610/3, 2610/14, 2610/18 i el de Llorenç Espígol.

17 La copia íntegra de la Sentència de Guadalupe, figura en l’apèndix II de l’esmentat llibre de Vicens Vives.

18 IGLESIES, Josep. El Fogatge de 1497. Fundació Salvador Vives i Casajuana.Barcelona 1991.

Girona, estiu de l’any 2004

Josep Canal Roquet