Guillem Galceran de Cartellà (1230-1306). El comte "desperta ferro"

Guillem Galceran nasqué entorn de l’any 1230 a la vall d’Hostoles, fruit del matrimoni entre l'Ermessenda, senyora del castell d’Hostoles, i Arnau Guillem de Cartellá. Directament no ens ha arribat cap notícia de la seva infantesa, però ens consta documentalment que els seus pares governaren la vall. El seu pare, posseïa els castells de Cartellá, Falgons i Rocacorba. La mare, els d’Hostoles i Puig Alder. Els termes d’aquests castells eren farcits de masos remences. Quan Guillem Galceran entrà en possessió de la senyoria -dècada dels anys cinquanta- disposava d’una estructura feudal perfectament organitzada: milites o cavallers armats, batlles, jutges, notaris i procuradors, tots al seu servei. Els remences estaven reclosos pràcticament a la senyoria, la qual no podien abandonar sense permís del senyor. Les mateixes constitucions de pau i treva, dictades per protegir els humils, feien -com la Constitució de Barcelona de 1228- una excepció amb els homes propis de baró: el senyor podia capturar-los als camins, sense infringir les disposicions de pau i treva. Tot això agreujat pel «dret de maltractar», dictat per les Corts de Cervera de 1202 en temps de Pere 1. El 125o, en aparèixer les Commemoracions de Pere Albert, es confirmava que, a la Catalunya vella, un pagès que decidís deixar el mas havia de redimir-me prèviament. El mon dels pagesos havia caigut ja en una de les més ferotges servituds.

Insubordinacions i revoltes (1273-1280)

La vida era difícil per a la gent que residia en el món rural. Els nobles, amb els seus cavallers armats, feien de la violència el seu objectiu diari sense que l’autoritat reial pogués controlar la situació. En aquest sentit es registren un bon reguitzell de citacions contra Galceran i la seva esposa Blanca. Entre altres, el 6 de juliol de 1273, el veguer de Girona els cità per haver actuat contra els seus agutzils; al cap de poc temps són novament requerits per haver-se negat a lliurar -altra vegada reclamada pel rei- la potestat del castell d’Hostoles i també perquè els homes de Galceran havien impedit als sayons del rei de fer embargs. A l’agost del mateix any fou convocat de nou per haver robat una mula al prior de Lladó i una altra al monestir de Cadins, a més d’haver sostret alguns bous de llaurada a Bernat Pagès, home propi de l’abat d'Amer. Per l’agost de l’any següent, nova citació, aquesta vegada per a Blanca, per haver robat els diners a un noble alemany en camí públic. El 15 de les kalendes de juny de 1275, Galceran fou separat de pau i treva, a causa de les nombroses malifetes que havia comés, com destrucció d’esglésies i monestirs, violació de guiatges i negació d’assistir als judicis. Dues revoltes nobiliàries tingueren lloc durant aquesta dècada. La primera contra Jaume I (1274 i 1275), i la segona contra Pere II (iniciada el 1278 i finalitzada el 1280). Les grans famílies nobiliàries (els Urgell, els Cardona ... ) unides per antics convenis amb les cases de Cartellá i d’Hostoles, obligaren Guillem Galceran a intervenir en dues ocasions at costat dels Cardona. L’any 1280, Pere II derrotà la noblesa a Balaguer, empresonà tots els revoltats i els prengué els béns, alguns dels quals els retornà al cap de poc temps.¹ Quedaren fora d’aquest concert els comtes de Foix, d’Urgell, de Cardona i, evidentment, Guillem Galceran de Cartellá. No passà gaire temps, però, i el comte rei els permeté tornar al seu servei, amb el domini íntegre dels seus béns. Per aquest motiu, el 3 de les nones d’agost de 1280, Galceran féu homenatge de fidelitat a Pere II i el comte rei li retornà la possessió del castell d’Hostoles. ² La pau, però, durà ben poc. De retorn at seu domini, Galceran assaltà les esglésies de la vall d’Hostoles, fet que li valgué l’excomunió, dictada pel bisbe de Girona, Bernat de Vilert, en el sínode general del 16 d’octubre de 1281.³

La conquesta de Sicília

La generositat amb què el comte rei tractà els revoltats de Balaguer, obeïa, possiblement,.a la intuïció que caldria utilitzar-los en una pròxima missió militar de molta més envergadura. Efectivament, a tres de les kalendes d’abril de 1282, el rei escriví una carta circular a la noblesa. Responent Galceran a la crida reial, l'1 d’agost anà a Amposta amb la seva gent i els aparells de guerra,⁴ llest per embarcar-se amb destinació a l'África del Nord. Els secrets propòsits del comte rei d’intervenir a Sicília, es veieren afavorits pels fets ocorreguts durant la jornada coneguda com les Vespres Sicilianes, en el decurs de les quals és produí una gran matança de francesos. Els sicilians, tement la resposta francesa, feren una urgent demanda d’auxili a Pere li, el qual s’afanyà a desembarcar a Sicília i foragitar Carles d'Anjou o Carles I de Sicília, imposat per la Santa Seu el 1250. Acompanyaven el rei molts barons catalans i aragonesos, entre els quals hi havia Galceran. Es tractava d’un exèrcit aguerrit, amb ballesters, llancers i almogàvers, que formaven ta base de les forces expedicionàries. Precisament, el cap dels almogàvers, durant els vint anys que durà la guerra de Sicília, fou Guillem Galceran de Cartellá, introductor del cos d’almogàvers en un exèrcit regular. Zurita descriu com, el 30 d’agost, l’exèrcit català va arribar a Trapani (Sicília) i, a la darreria de setembre, l’illa quedava lliure dels Anjou. La Gesta Comitum Barchínonensium registra que, per aquella !poca, Galceran fou nomenat vicari de l’illa i que reprimí la revolta de Catalgiron, favorable at rei francès. El rei Pere, en tornar a Catalunya (per tal de fer front al desafiament de Bordeus), va disposar que l’Infant Jaume, el segon dels seus fills, el succeís en el regne sicilià i deixà com a principals del seu consell Guillem Galceran (vicari), Joan de Próxita (canceller) i Roger de Llúria (almirall de l’armada). Ràpidament, Galceran es guanyà la confiança reial i ocupà llocs d’alta responsabilitat en la governació del país. En tornar el rei de Bordeus, escriví a Galceran en resposta a lletres rebudes; li donà les gràcies per les victòries obtingudes i li advertí que havia rebut nombroses queixes del seu comandament, però que continuava confiant en la seva fidelitat i valor.⁵

La invasió de Felip l'Ardit i la croada papal (1285)

Mentrestant, Catalunya suportava gravíssims esdeveniments. El papa Martí IV, partidari del fet que el regne de Sicília continués en mans franceses, no havia acceptat la sobirania del comte rei Pere sobre l’illa i el va excomunicar, i predicà una croada contra ell i els catalans. En conseqüència, en el mes de juny de l’any 1285, un potentíssim exercit comandat pel rei de França Felip l'Ardit es trobava concentrat al Rosselló preparat per envair Catalunya. El rei Pere, en previsió de la invasió francesa, demanà a Guillem Galceran que tornés de Sicília. Pel gener de 1285 el trobem, doncs, de retorn a Catalunya. El rei li pregà que s’aplegués a Lleida amb la seva gent i aparells de guerra. A 10 de les kalendes de maig, el rei el cità altre cop, però ara a Figueres^6. Continuant amb els preparatius per a la defensa de Catalunya, el rei manà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol -arribats de Sicília-, que aparellessin deu galeres, ja que no podien disposar del gros de la flota catalana, retinguda i ocupada a Sicília i Calàbria a les ordres de Roger de Llúria. L’exèrcit invasor, preparat per creuar els Pirineus, era majúscul. En realitat es tractava d’una croada que aplegava les forces del papa Martí IV, les del rei de França i les del de Nàpols. En el camp català, en canvi, la correlació de forces era francament asimètrica. Sense comptar amb la presència dels navilis de guerra de Sicília, la inferioritat numèrica dels súbdits catalans era manifesta i no podien comptar amb l’ajut dels aragonesos ni amb la de la l’alta clerecia, fidels al Papat. Iniciada en el mes de juny de 1285, la invasió es produí pel coll, de la Massana. El rei Pere respongué aplicant una estratègia de terra cremada. Retirant-se de Castelló d’Empúries, Peralada i Figueres, decidí defensar, a bon preu, la plaça fortificada de Girona. 1 ho aconseguí: l’exèrcit francès fou aturat i fixat davant de les muralles de Girona durant dos mesos, gràcies a l'enérgic coratge de les forces comanades per Ramon Fo1c de Cardona. En el. mes d’agost, la flota catalana -comanada per Ramon Marquet i Berenguer Mallol- infringí una gran derrota a l’estol naval francès, s’apoderà de set galeres i fou fet presoner el seu almirall, Joan de Lodeva. Això permeté que la flota catalana procedent de Sicília, amb Roger de Llúria al capdavant, presentés al golf de Roses -un cop agrupada amb les galeres de Marquet i Mallol- un gran combat naval, en el decurs del qual, la flota francesa quedà totalment fora de combat i els catalans ocuparen Cadaqués i Roses. Mentrestant, el gros de l’exèrcit francès, immobilitzat a Girona, estava minat per epidèmies, amb risc de veure tallades les comunicacions i amb els avituallaments interromputs per la fallida de la seva flota. La situació féu insostenible i l'única sortida fou la retirada, després d’una breu ocupació de la ciutat. La croada havia fracassat estrepitosament. El seu exèrcit fou derrotat en retirar-se pel coll de Panissars (3o de setembre de 1285), i Felip l'Ardit morí (probablement a Vilanova de la Muga). La invasió havia durat poc més de tres mesos, però fou d’una crueltat enorme i el país català havia viscut un dels moments més crítics de la seva història. Galceran participà en totes i cada una de les gestes d’aquesta guerra. Segons relata Muntaner, fou assignat a l'estat major de l’exèrcit, comandat per l’Infant Alfons, juntament amb el comte d’Empúries 1 els vescomtes de Rocabertí i Castellnou.

La senyoria feudal d’Hostoles

El feu dels comtes de Barcelona, cedit als senyors d’Hostoles, comptava amb milites (els cavallers de Port, d'Albis, els Coll, els Planes, els Sant Romà, els Rocacorba, els Costa i els Castell, d'Ases). Aquests militars vivien en cases fortes o stadíums, repartits per les set parròquies de la vall, servint a les ordres del senyor feudal. El senyor d’Hostoles, a més, nomenava els batlles, notaris, jutges i procuradors que tenien cura d’administrar els aspectes econòmics, judicials i de representació. Els batlles, en concret, tenien l’administració dels ingressos patrimonials del seu senyor, tant els referents ais ingressos procedents de censos, tasques i serveis de la renda de la terra, com les percepcions de les redempcions personals i mals usos que pagaven els masos remences. Excepte uns pocs, tots els masos de la vall eren remences; és a dir, havien de pagar un preu de redempció personal si el pagès adscrit volia deixar el mas, així com el preu inherent per lliurar-se dels mals usos de la intestia, eixorquia i cugucia. A l’inici, Galceran administrava directament la senyoria. Però, a la segona meitat de la seva vida, quan de fet passava més temps a Sicília que a Catalunya, va atorgar poder a la seva esposa Blanca per a l’administració total, inclosa la venda de béns patrimonials.⁷ Prudentment, abans de les seves sortides cap a Sicília, proveïa de cereals els seus castells i ordenava expressament els seus homes i els cavallers armats que defensessin i protegissin la seva esposa Blanca, la resta de família i els seus béns; a continuació, els designats li donaven la seva paraula, prometien fidelitat i juraven per Déu i els seus quatre evangelis. Al mateix temps, Galceran renovava als seus homes els feus que per ell tenien dels antecessors, segons costums establertes antigament.⁸

Guillem Galceran de Cartellà fou senyor del Castell i Vall d’Hostoles , entre els anys 1250 i 1306, i que tenia en feu pels comtes de Barcelona. Es una petita fortalesa situada als límits entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles. Les seves històriques ruïnes ens recorden encara els temps feudals i les revoltes remences del segle XV

Guillem Galceran al servei del rei Frederic de Sicília

El tractat d'Anagni (1295) comportava de nou la cessió de Sicília a la Casa dels Anjou. Aquest tractat desesperà els sicilians, i el 2 de febrer de 1296 coronaven Frederic, com a rei de Sicília, a Palerm. Els dos germans del Casal d'Aragó, se situaren, doncs, en un perillós enfrontament. Els personatges catalans, que ajudaren a la conquesta, es trobaven en una disjuntiva. Roger de Llúria es posà al costat de Jaume II; Galceran, i molts altres dignataris, es posaren de la part del rei Frederic. Segons l'historiador Alós, Frederic va donar, en aquells moments, el càrrec de virrei i de capità general de Sicília a Guillem Galceran. Els castells que Roger de Llúria posseïa a l’illa foren encerclats per ordre de Frederic, i l’almirall es veié obligat a passar a Calàbria, des d'on imaginà que podria plantar cara a Frederic amb millors condicions. De fet s’iniciava una guerra civil catalana, l’escenari de la qual fou Sicília. Els dos exèrcits catalans s’enfrontaren a Cattanzaro. Llúria, ferit per les tropes de Blasco d'Alagó i de Guillem Galceran, es retirà a la cort de Jaume. D’aquest enfrontament nasqué una forta enemistat entre Llúria i Galceran, que, òbviament, no desaparegué fins a la seva mort. El rei Carles, des de Nàpols, formà el seu exèrcit, que comptà amb l’ajut de França, (li envià tres barons amb tres-cents cavallers, coneguts com «els cavallers de la mort») i altres combatents a peu. Galceran, ara comte de Cattanzaro, i Blasco d'Alagó lluitaren contra aquest exèrcit a Galliano, a l'interior de l'illa. Tot i que l’exèrcit de Frederic era reduït (dos-cents homes a caval1 i tres-cents a peu), arribada l’alba, les hosts dels almogàvers del comte Galceran començaren a cridar «desperta ferres», amb cops tan forts de les llances contra les pedres que, segons Muntaner, «el foc ne feia cascun eixir, així que paria que tot lo mon fos lluminària». ¹⁰ Remarca Muntaner que els francesos tingueren gran por, a causa de la cridòria, i que per això ni Galceran ni Blasco volgueren fer «devantera ni sagrera». Disposaren la cavalleria a l’esquerra i els almogàvers a la dreta. La batalla fou sagnant, i els almogàvers causaren grans pèrdues a l’enemic. Al migdia totes les senyeres dels francesos eren abatudes i els «cavallers de la mort» efectivament morts. El rei angeví Carles envià reforços navals des de Nàpols a Messina i l’assetjaren. Tot s’hauria perdut si set-cents homes a cavall i dos mil almogàvers, comandats per Blasco d'Alagó i Guillem Galceran, no haguessin corregut a salvar-la. D’aquest temps, d’aquests gestes, prové l’agermanament entre el rei Frederic, Blasco d'Alagó, Guillem Galceran, Berenguer d'Entença i Roger de Flor. Segons Muntaner: «Es feren frares, e que tots temps fos comun el que els haguessin». ¹¹ Però les guerres a Sicília no havien finalitzat encara. El 1298 els angevins aconseguiren encara alguns èxits, i Jaume 11 obtingué una gran victòria naval al cap Orlando sobre el seu germà Frederic. Una victòria que de res serví, ja que Jaume 11 retornà novament a Catalunya i Frederic, a Sicília.

Guillem Galceran es retira a la Vall d’Hostoles

Acordada la pau de Caltabellota (1302), que posà fi a les guerres de Sicília, el cos d’almogàvers va ser enviat en missió militar vers Grècia i l’Orient Mitjà a les ordres de Roger de Flor. Galceran, ja gran -8o anys-, tenia cada vegada més dificultats per muntar a cavall i anar guarnit amb els estris de guerra i retornà a la vall d’Hostoles. Aquí residí a la casa forta que tenia a la part sud-oriental de la sagrera de Sant Feliu de Pallerols, des d'on es preocupava de les activitats administratives de la senyoria, juntament amb la seva filla Ermessenda. La seva esposa Blanca havia mort uns quants anys abans. Tenim notícia que el lo de les kalendes de gener de 1304 va comprar a F. de Vilamala de les Encies el molí de Solerats a la riera de Cogolls. 12 l’any 1305, un cop mort Roger de Llúria, Jaume II l’afavorí de nou i manà a Ramon de Caselles que l’ajudés en els seus plets.13 El 30 de juliol de 1305 li concedí la jurisdicció civil i criminal dels castells d’Hostoles, Puig Alder, Rocacorba Colltort, com a gratificació pels serveis prestats a la Corona.¹⁴ Durant aquests anys Galceran decidí ampliar la sagrera de Pallerols i, amb aquest objectiu, comprà el mas Torn i terres del mas Soler, parcel·là els terrenys i emprengué establiments per construir-hi cases. A l'estiu de 13o6 el trobem al castell de Rocacorba, rebent capbreus dels pagesos que tenien masos per raó de dit castell. Poc després morí, i la seva filla Ermessenda heretà la senyoria d'Hostoles.¹⁵

Semblança de Guillem Galceran

Guillem Galceran fou descendent de dues notables famílies, forjades des dels temps carolingis i dels comtes independents. La seva infantesa i joventut viscuda a la vall d’Hostoles -feia poc que les Corts de Cervera, 1202, havien legalitzat el dret de maltractar els pagesos- ve marcada per aquesta mordaç duresa feudal que comportà, per al camperolat, l'ingrés a una indigna servitud. Entre els seus homes propis seria un home temut, però amb el pas del temps és convertí en heroi llegendari. Home de fort temperament, no féu res a mitges. Devia tenir molta seguretat en si mateix i en el teixit feudal del qual formava part. Durant la primera part de la seva vida estigué quasi permanentment revoltat contra el seu rel, però se n’erigí en un indiscutible i ferm defensor en la segona. La seva eminent nissaga no el privà d’ésser saltejador de camins, de ser citat pel veguer de la cúria de Girona, gitat de Pau i Treva i excomunicat pel bisbe de Girona per la seva repetida violència contra béns de l’església. No dubtà, en les rebel·lions, a deseixir-se de la fidelitat deguda al rel, i fins i tot arribà a desafiar en combat Jaume I. Però, més endavant, preferí eixir favorablement dels contenciosos reials i passar al seu servei. Home de grans dots de comandament militar, fou elevat al màxim honor en la direcció de l’exèrcit de terra en les guerres de Sicília, on prengué caràcter de llegenda. Fou cap indiscutible de la gran companyia d’almogàvers, els famosos «desperta ferro», crit de guerra que Muntaner ha immortalitzat. La duresa de la vida militar no fou obstacle per poder sortir brillantment dels afers diplomàtics, competent per mantenir contactes amb els reis, sultans i alts dignataris. Els serveis prestats a Jaume 1, Pere II, Alfons li, Jaume 11 i Frederic de Sicília demostren coherència i una gran capacitat personal de trebal1. La seva trajectòria històrica justifica que Muntaner, fascinat per la vida dels cavallers de la Taula Rodona del Rei Artur, el comparés amb el llegendari Llancellot del Llac, «el millor cavalier del món». Nosaltres presentem la seva figura d’una manera documentada, fet que ens permet afirmar que es tracta d’un noble medieval, paradigmàtic, de la segona meitat del segle XII.

NOTES

i. A.C.A. Cancillería, reg. 19, VOl. 12o, reg. 22, VOl. 14 v., reg. 22, Vol. 15 v. 16 r., reg. 22, Vol. 17-18 r. i v., reg. 22, Vol. 92 v. F. Carreras Candi: «Siti de Balaguer, 128o», Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, T. III, P. 70, i, «Caciquisme Polític en lo segle XIII», BRABLB., p. 185.

2. A.C.A. Cancillería, reg. 47, Vol. 11 v. (1278-1284).

3. A.D.G., Pergamí de la Mitra, núm. 378.

4. A.C.A., Cancillería, reg. 44, Vol. 22 r.

5. A.C.A., Cancillería, reg. 54, Vol. 237.

6. A.C.A., Cancillería, reg. 44.

7. Pergamí del mas Pallerols de 2o de juliol de 1291.

8. Arxiu Comarcal, d'Olot, reg. 3, P. 107, reg. 3, p. lo8, reg. 3, p. io8 v, reg. 3, p. lo8 v.

9. Pergamins del mas Pallerols i A.C.A., Mulasses, Castell de Rocacorba, núm. 5.

lo. Muntaner, op. cit.. capítol CXCI.

11. Muntaner, op. cit.. capítol, CXCIV.

12. A.C.O., reg. 1, P. 17.

13. A.C.A., Cancillería, reg. 135, Vol. lo r.

14. A.C.A., Llibre de les Mulasses 1022, nota 12.

15. Lluís Constans, «Documentos Medievales sobre el. Castillo de Rocacorba» v. Vol, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, P. 25 i ss. A.C.O., reg. 57, P. 2 V. i 3 r., de 6 de les kal. maig de 1309.

B I B L I O G R A F I A

ALóS, J.M.: La Casa de Cartellá, Sucesores de Rivadeneira, Madrid, 1919.

Arxiu Diocesà de Girona: Marmessoria de Beatriu de Rocabertí, 88 v.

Constitucions í altres Drets de Catalunya. Títol XI, P-495, titulada «En nom de Jesucrist... », Ed. Base, Barcelona, (1704) 1973, (edició facsímil).

DE MARCA, Pedro: Marca Hispánica, coL 1394 a 1395, Ed. S. Baluciuz, París, 1688.

DUFOURQ, Charles E.: Expansió Catalana a la Mediterránia Occidental (5. XIII-XIV), Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1969.

Gesta Comítum Barchinonensium, XXVIII, Barrau-Massó, 1925.

MIRET I SANS, Joaquim: Itinerari del Reí laume 1 el Conqueridor, IEC, Barcelona, 1918.

MONSALVATGE 1 FOSAS, F.: Col·lecció Diplomàtica del Comtat de Besalú, vol. XIV, Cilot, (1899) igig.

ZURITA, Gerónimo: Anales de la Corona de Aragón, tomo 1, llibre IIII, Saragossa, 1669.

Josep Canal

Associació Arqueològica de Girona

Mª Mercè Homs

Historiadora

Aquest treball fou publicat a la revista l'AVENÇ num. 230 novembre 1998