ELS REMENCES I VERNTALLAT LA PRIMERA REVOLTA ORGANITZADA DE PAGESOS EUROPEU

ELS REMENCES I VERNTALLAT

LA PRIMERA REVOLTA ORGANITZADA DE PAGESOS EUROPEUS

ELS REMENCES. ANTECEDENTS

Cal cercar-los en el segle XI quan, a causa de la revolta feudal (1030-1060), els nobles s’independitzaren i els comtes de Barcelona hagueren de pactar amb ells, cedint-los la potestat dels seus castells. De 1060 endavant, els comtats catalans es disgregaren en molts petits territoris, en els quals el feudal era senyor de vides i hisendes dels pagesos que vivien al terme del seu castell. Els pactes dels comtes amb la noblesa van deixar indefensos els pagesos, que anaren cedint les seves petites propietats i comentaren a patir, al llarg de les següents generacions, les imposicions feudals, les abusives detraccions dels rendiments agraris, i molt especialment l’establiment de serveis vexatoris que atemptaven contra la dignitat de les persones, com ara la implantació dels «mals usos» la intestia, l’eixorquia, la cugúcia, l’arsina, la firma d’espoli i la remença personal i el «dret de maltractar», dictat per les Corts de Cervera de 1202, que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.

Tota aquesta problemàtica, apareguda des del segle XI, s’anà agreujant al llarg del XII i el XIII; en aquells segles tant les Corts del Regne com l'Església dictaren nombroses disposicions antiremences que significaren I'entrada dels pagesos en un règim de forta servitud. Aquesta es concretava en I'adscripció a la gleva, des de mitjans del segle XI (masos servils) i mes tard amb el desenvolupament, a començament del segle XIII de la redempció personal, és a dir, que si el pagès volia abandonar el mas, havia de redimir-ne prèviament pagant una quantitat al seu senyor.

En el segle XIV, les epidèmies de pesta, les males collites i la fam, produïren un nou empitjorament de la classe pagesa. Molts masos petits foren abandonats per la mort dels seus habitants; eren els anomenats «masos rònecs», que provocaren una forta disminució de la renda feudal, situació que els senyors tractaren de remeiar oprimint encara mes els pagesos supervivents.

En els temps dels comtes-reis Joan I (1387-1396), Martí l'Humà (1396-1410) i, especialment, Alfons IV el Magnànim (1416-1458), la política de la Corona començà a donar un gir mes favorable als remences i les seves reivindicacions.

ELS PRIMERS TEMPS DE FRANCESC DE VERNTALLAT

Paisatge de la Vall d’en Bas, lloc de naixença de Verntallat , futur cabdill remença.

El futur cabdill remença va néixer vers I'any 1425, d’una família benestant, descendents dels Puigpardines, a la casa o «forga» de Verntallat al Mallol, parròquia de Sant Privat. Res no coneixem de la seva infància i adolescència, però els anys que van de 1425 a 1446,l’any del seu casament, son plens de fets determinants que permeten albirar l’ ambient social on es desenvolupà la vida del jove Verntallat. Les constitucions antiremences de 1412 i 1432 ens parlen de gran agitació al camp; la crisi entre senyors i pagesos s 'agreujava, es plantaven creus i altres senyals de mort, els pagesos entraven en un clima d’agitació prerevolucionária. Verntallat va sentir parlar de tot això als seus pares, avis i amics; segurament la seva sensibilitat es va veure fortament impactada quan considerava el que havien patit les generacions passades i pressents de pagesos; els historiadors pensen que els homes i les dones de la muntanya suportaren un jou feudal mes profund que els seus coetanis de la plana. Ara ja no aguantaven mes; «els temps de la servitud ja han passat» era el lema de la pagesia; la Universitat de les parròquies de la Valí d’en Bas s’aplegà al Mallol l’any 1427 i demanà al seu senyor, el vescomte de Cabrera, un règim de privilegis i el deslliurament de la servitud, una actitud comunitària impensable en èpoques anteriors.

L’any 1446, en plena efervescència social, Verntallat es casa a Batet amb Joana Noguer, del mas del mateix nom. Va treballar un temps al camp i això e! va acostar a la coneixença mes propera dels problemes dels pagesos. En aquells anys, Alfons IV havia atorgat als remences el privilegi de reunir-se i recaptar «talls» per l’alliberament dels mals usos i altres servituds. Aquestes reunions tingueren Iloc en 1448 i 1449 a mes de 400 pobles de la diòcesi de Girona, tot i l’oposició de nobles i eclesiàstics. Verntallat segurament va poder seguir els esdeveniments de molt a prop; de reunió en reunió devia anar-se informant de les qüestions mes greus i al mateix temps devia anar adquirint un prestigi cada vegada mes gran; el líder s’anava formant en l 'escola de la pròpia vida.

L 'any 1450 els remences presentaren a la Corona un requeriment en el qual demanaven ser deslliurats dels mals usos i les servituds, qüestió a la qual e!s senyors es negaven sistemàticament; després d' alguns dubtes el rei va suspendre el 1455 el dret a recaptar els mals usos. El Sindicat Remença, constituït en aquella època, aplegava uns 20.000 fogars de la Catalunya Vella i centralitzava totes les gestions que afectaven aquests pagesos; això demostra com estava avançada la seva organització, que també disposava dels assessoraments corresponents. Es la nostra opinió, sense que en tinguem cap prova concloent, però, que Verntallat devia estar implicat en aquesta primerenca organització de la comunitat remença, destinada a defensar els seus drets.

VERNTALLAT I LA PRIMERA REVOLTA REMENÇA (1462-1472)

Plantejat ja amb tota cruesa el litigi entre senyors i pagesos, un altre factor s’hi va afegir, enverinant encara mes la qüestió: les disputes entre la Diputació del General {Generalitat) i el rei Joan II sobre la sobirania del Principat. Un problema polític d ' alt nivell que va originar l’empresonament del Príncep de Viana i obliga els pagesos a escollir un dels dos camps: el del rei o el de la Generalitat. No oblidem que aquesta institució, en aquells segles, representava els estaments feudals. La crisi empitjorà de tal forma que el rei es va veure obligat a marxar del territori català; els pagesos es decantaren decididament per acostar-se a la Corona, en la defensa dels seus interessos.

Tan bon punt la Diputació determina que el problema dels remences només es podria acabar fent servir les armes, la reina Joana i el príncep Ferran, que havien restat a Catalunya, es van traslladar a Girona a la recerca de protecció. Mentre la Diputació aixecava un exèrcit per atacar la ciutat, la reina nomenà Verntallat cap de la host remença, lliurant -li les banderes reials per la seva defensa; Verntallat havia passat, en un moment, de I'anonimat a cap principal d’un dels bàndols enfrontats en el conflicte que anava a esclatar. Quan el compte de Pallars, comandant de les forces de la Diputació, ataca Girona i els remences defensaren la reina i el príncep al recinte de la Forca Vella, començava una guerra que havia de durar deu anys.

Verntallat, home ben organitzat i bon estrateg, va comprendre que l’aportació dels

remences devia basar-se en el refugi que oferien les terres de la Muntanya. Des d'allí va organitzar la seva defensa , va fer sortides i auxilia Girona en els moments greus. Tot plegat fet amb molt d’ordre , treballant la terra i lluitant alhora. Francesc de Verntallat enemic de la Diputació i capità general de la Muntanya pel senyor rei es va convertir en un personatge llegendari; els dietaris de la Diputació estan plens de missatges que anaven i venien de Girona, Vic, Ripoll o el Collsacabra, comunicant els assalts de les unitats pageses . La host remença distragué moltes forces enemigues i això va permetre que Girona, durant quasi tota la guerra, estigués del costat reial. El domini de la ciutat era molt important per al decurs de la guerra, la seva posició impedia els contactes regulars entre Barcelona i l'Empordà.

Verntallat i les seves forces van romandre durant tot el conflicte en el seu territori, les terres de la Muntanya integrades per la Garrotxa i part de la Selva i Ripollès; la Diputació va reaccionar declarant enemigues de la terra la població d’aquestes contrades. La guerra va continuar amb alts i baixos, amb victòries i derrotes do totes dues bandes. Cap al 1470 les forces de la Diputació havien ocupat Girona i la Valí del Fluvià fins Olot; els remences es trobaven encerclats en la part mes aspre del seu territori, fins que una sèrie de dificultats -abocaren la Diputació a un seguit de derrotes que finalment provocaren [a caiguda de Barcelona. Vencedors i venc,uts, signaren la Concòrdia de Pedralbes, per la qual el Principat mantenia tots els seus furs i privilegis d’abans de la guerra (16 de octubre de 1472). La lluita havia acabat i, si mes no teòricament, els remences es trobaven en el bàndol guanyador.

En una guerra tan llarga, mai no se sap el que és decisiu o superflu. En tot cas, l’aportació dels remences no es pot minimitzar; en els moments mes crítics ells mostraren la seva voluntat de resistir. Verntallat, el seu cap, va ser l’home clau en la defensa de les terres de la Muntanya. Ja no era un simple pagès, sinó un militar de molta qualitat, dirigent d’un exèrcit guerriller i molt respectat pels seus enemics, a qui el rei s’adreçava com el seu «dilecte amic» i havia anomenat capità general.

VERNTALLAT ENTRE DUES REVOLTES (1472 -1484)

Acabada la guerra civil, Verntallat i els remences esperaren inútilment que el rei Joan arrangés d’una vegada el conflicte sobre l’alliberament dels mals usos i les altres servituds; tot i això, el rei, amb consell de Verntallat, que sabia que la Muntanya era una zona molt conflictiva, concedí i revalida privilegis i indults a Olot (desembre de 1471), la Vall d’Hostoles (octubre de 1474) i a les parròquies de la Vall de Llémena, plana de Sant Gregori, Cartellà i la Vall d'Amer. En un clima de descontentament creixent va crear el vescomtat d 'Hostoles -23 d ' octubre de 1474- i nomenà Verntallat vescomte d ' aquest territori, destinat a pacificar la zona mes conflictiva de l’àrea remença de la Muntanya.

Durant els anys del vescomtat, el cabdill remença es mostrà desconfiat envers l’autoritat reial i els poders feudals, com ho prova la seva ajuda als pagesos de Corçà I'any 1475, revoltats contra la Mitra de Girona, que volia percebre censos i drets extingits segons els pagesos. Pel juliol del mateix any llença la Crida de Contestins, proclamant no tan sols l’extinció dels mals usos, sinó també dels censos i les tasques. Verntallat donava senyals de radicalització de la seva posició, prova evident del descontentament del moviment remença.

Joan II va morir el 1479 i va pujar al tron Ferran II, que ja era rei de Castella. L’envalentiment senyorial fou evident des d’aquell moment i el rei, tot i que en principi es mostrava indecís, va canviar de posició, i a les Corts de 1481 publica una Constitució per la qual declara va inconstitucional la Sentencia Interlocutòria de 1455, permetent novament als senyors la percepció dels mals usos. La frustració que aquesta decisió provoca als remences fou enorme i va ser el fonament de noves crisis. El 5 de novembre de 1481 el rei ordena la devolució del castell d’Hostoles, ordre que Verntallat no va complir, com ho demostra que el 9 de febrer de 1482 el Lloctinent general va amenaçar amb l’atac i la captura del castell si aquest no era retornat; però l’ operació va fracassar, car sabem que l’ any 1484 el castell d’Hostoles i altres continuaven en possessió de Verntallat. Pe! juliol del mateix 1482, el Capítol de la Seu de Girona ordena portar a efecte les resolucions preses anteriorment i procedir contra els remences sense mes contemplacions. Els dos bàndols estaven mes separats que mai.

El fet que Verntallat aconseguís mantenir el control de la Muntanya al llarg d’aquells anys va ser la clau que permeté la resolució favorable del conflicte arran de la segona gran crisi que va esdevenir.

SEGONA REVOLTA. PERE-JOAN SALA (setembre 1484 - marc 1485)

Sant Feliu de Pallerols, vila de la Vall d’Hostoles on morí Verntallat l'any 1499

La decidida hostilitat dels senyors, recolzada per la Constitució de 1481, que els retornava l’integra possessió dels seus drets -inclosos els mals usos- i l'intent d’exigir per la força als pagesos l’acompliment d’aquestes disposicions, provoca l’exacerbació de Tala radical dels remences, que es revoltaren a finals de l’estiu de 1484. El mes de setembre d’aquell any, una banda d’uns 400 pagesos comandada per Pere-Joan Sala, pagès de Granollers de Rocacorba, ataca els oficials reials. Començava una revolta breu, però intensa, que dura uns 5 mesos i aconseguí èxits momentanis; els pagesos atacaren, tot i que sense èxit, ciutats com Girona i Torroella de Montgrí i la revolta s’escampà per I'Empordá, la Selva, el Vallès i la plana de Vic. El rei Ferran proposà la via de la concòrdia, però la seva proposta no va ser ben entesa pels seus consellers i la majoria de Tes autoritats del país. Sala i els seus remences s ' acostaren molt a Barcelona i atacaren la zona del Maresme, Granollers i Terrassa; el cap remença se sentia prou fort car havia reunit una host de 1.000 homes. Però un exèrcit superior aixecat per la ciutat de Barcelona els ataca i derrota a Llerona el 24 de marc de 1485; Sala va ser portat a Barcelona, jutjat i executat poc després.

Moltes son les consideracions que podem fer sobre la segona revolta remença; en primer Iloc, va ser fruit de la imposició de l’ala radical exaltada per la injustícia de 1481. L’exèrcit de Sala va ser una host itinerant, sense Pillocs on refugiar-se en els moments incerts de la guerra, va haver de lluitar contra les torces senyorials i, al mateix temps, contra les tropes reials, la qual cosa no havia succeint durant la primera revolta. Finalment, quan Sala es va acostar tant a Barcelona, va cometre el greu error d’aixecar Tes milícies de la capital en contra dels seus.

S’ha discutit molt sobre la postura de Verntallat al llarg d’aquest conflicte i no coneixem encara prou be la conducta del cabdill remença. Ja tenia uns 60 anys i no era pas l’home actiu i bel·licós d’abans; poc partidari d’enfrontar-se amb els seus enemics fora de la protecció de la muntanya, segurament Verntallat es negà a participar en una aventura tan temerària. Per altra banda, es devia sentir prou fort, continuava amb el suport dels pagesos de la Muntanya i confiava mes en una política de pacificació que no pas en una altra guerra. Els fets li acabarien donant la raó.

Però no hem d’oblidar les conseqüències positives que va tenir la revolta encapçalada per Pere-Joan Sala. Va fer reflexionar el rei Ferran II sobre la necessitat, cada cop mes evident, d’un pla de concòrdia entre senyors i pagesos; en definitiva, la segona revolta remença va propiciar la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que I'any 1486 posa fi al conflicte.

VERNTALLAT I LA SENTENCIA DE GUADALUPE (21 d’abril de 1486)

La derrota de Llerona deixà els remences dispersos i a mercès dels seus senyors, aquests volien explotar la victòria eliminant de soca-rel el problema remença. No era aquesta l’opinió del rei, que disposava de mes informació i comunicava als seus consellers de Barcelona «...encara falta portar a l’obediència les terres de la Muntanya...».

Què hauria passat amb el moviment remença si després de la derrota de Sala no haguessin existit, en peu de guerra, els pagesos de la Muntanya i si Verntallat no els hagués mantingut sota la seva influencia i autoritat? Probablement les servituds pageses haurien durat encara mes segles. Els 14 mesos transcorreguts entre marc. de 1 485 i abril de 1486 foren densos en reunions, negociacions i altres activitats portades per Ferran II amb el consentiment de senyors i pagesos a fi d’acabar el conflicte amb un arbitratge.

Calgué tota la influencia de Verntallat perquè els remences atorguessin al rei el seu consentiment, fet que s’esdevingué a la reunió d1 Amer(setembre de 1485); per la seva banda, els senyors també acceptaren.

Malgrat aquest aparent consens, Verntallat es mostrava desconfiat del resultat final: pel desembre encara no havia retornat el castell d ' Hostoles i no emprengué el viatge cap a la Cort fins que va rebre, l'1 de marc de 1486, una carta comminatòria del rei en aquest sentit. El dia 21 d’abril de 1486 Ferran II es trobava en el monestir de Guadalupe (Extremadura) i signa la Sentencia Arbitral que havia de posar fi al conflicte secular entre senyors feudals i pagesos remences. Eren abolides la remença personal, els mals usos, el dret de maltractar i altres drets menors, previ pagament de 60 sous per cada foc (família pagesa), a mes d’imposar-se una multa col- lectiva als pagesos pels danys causats durant les dues revoltes. Els pagesos continuaven en la propietat útil dels seus masos i la possessió plena dels seus béns mobles i terres adquirides per compra.

Els pagesos remences finalment havien aconseguit, després de Iluites i resistències que afectaren dotze generacions, l’alliberament de la servitud personal i dels mals usos que consideraven infamants. Verntallat era el president de la comissió de remences que assistí a la signatura de la Sentencia a Guadalupe.

CONCLUSIONS FINALS

Després de la signatura de la Sentencia de Guadalupe, V Verntallat fou retingut uns quatre -mesos a la Cort; transcorregut aquest temps, retorna a la seva casa de Sant Feliu de Pallerols on va residir fins a la seva mort.

Avui dia la lluita dels remences catalans és considerada com la primera revolta organitzada de pagesos europeus que assolí un resultat final positiu: l’abolició de les servituds. En aquest sentit, la Sentencia és el primer document institucional atorgat a Europa sobre l’alliberament dels serfs.

Francesc de Verntallat, pagès, capità general, amic i conseller de reis, gran estrateg i organitzador, fou la peca clau perquè el conflicte remença tingues una solució final favorable. Enllacà tots els moments cabdals del moviment camperol: el Lideratge al començament de 1462, la victòria de la primera revolta, la defensa de la Muntanya entre les dues guerres, la resistència després de la revolta d ' en Sala i, finalment, el compromís dels pagesos que acceptaren l’ arbitratge reial i van fer possible la Sentencia de Guadalupe de 1486.

Josep Canal Roquet

4- III -1997

Amics de la Vall d’Hostoles

Nota : Aquest article fou publicat a la revista VERNTALLAT num. 38, any 1998 editat per l’Ajuntament de la Val! d’en Bas (Girona)